Catalunya, Espanya, Violència i mimesi (IV)

IV

Havent-hi presentat ja les nocions generals entorn dels dos nacionalismes, voldríem ara reflexionar sobre com es planteja aquest enfrontament i la primera idea que caldria assenyalar, tornant a la utilització que ja havíem fet de la noció de normalització, és la dificultat de trobar d’altres anàlegs. Segurament el cas més citat és el d’Escòcia, la nació sense estat propi més propera hipotèticament a disposar-ne en un futur proper, tot i que de fet mai cap enquesta ha indicat que un hipotètic referèndum podria ser guanyat pels independentistes. L’anhel de trobar un precedent favorable fa que sovint s’obviïn algunes diferències. La primera és que la popularitat dels nacionalistes escocesos és superior a la de la proposta independentista, fet possiblement relacionat amb les polítiques coherentment socialdemòcrates, favorables als sectors més amplis de la població escocesa Més important, però, és el fet que en el cas escocès poden ser establertes comparacions des d’un punt de vista legal, polític i d’estructuració de l’estat, però no existeix la qüestió del conflicte entre identitats culturals ni, per tant, la lluita pel reconeixement. Tot i la manca d’una tradició d’articulació d’aquest fet, la diferència entre ser anglès i escocès és perfectament clara per ambdues parts i si arriba el dia en què Escòcia es separi de la resta del Regne Unit, els sentiments dels britànics romandrien iguals pel que toca a la seva definició com a nació. Tot i que ho tinc menys clar, diria que quelcom semblant s’esdevé en el cas de l’altre conflicte secessionista al qual li agrada referir-se el nacionalisme català: la qüestió de Quebec. Aquí la diferència ètnica entre els dos grups, determinada pel fet que tot dos s’identifiquen lingüísticament amb cultures de les que Arcadi Espada denominaria de primera, fa que la qüestió de la seva identitat resulti diferent del problema de l’articulació política de l’estat. Aquesta desvinculació es gairebé impossible en el tema d’Espanya, ja que en tots dos casos la pròpia identitat depèn de la negació de l’oposat. La conseqüència pràctica que es segueix d’aquest fet és de primer ordre. Mentre que la metàfora del matrimoni que es vol separar i en conseqüència es divorcia, pot resultar pertinent en els dos casos esmentats, això no val en el cas de Catalunya i Espanya. Manca un acord bàsic sobre si l’objecte en discussió és una dualitat o una unitat. La separació amistosa esdevé així impossible en el nostre cas i, no per casualitat, la metàfora emprada pels unionistes és la de l’amputació.

El conflicte català des del nostre punt de vista no es remunta a temps immemorials sinó que podem posar amb molta exactitud el seu origen a la desfeta de Cuba, és a dir, al començament del segle XX. Fins llavors el catalanisme havia estat una posició política entre residual i folklòrica, confrontada a les línies d’opinió majoritàries a la Catalunya del XIX, essencialment espanyolistes des del punt de vista actual. Després de Cuba, però, el conflicte ha tensat la vida política catalana de tot el segle XX. Els intents de solució, les temptatives d’autogovern han estat tres i en els dos primers casos foren avortats per actes de força comesos des de la tradició espanyola de violència encarnada en el seu militarisme. El tercer intent fou el produït després de la segona restauració dels Borbons, l’obertura de l’actual període històric. La reivindicació de les forces catalanes polítiques d’oposició al temps transcorregut entre la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques el 15 de juny del 1977, era l’anulació del decret emès pel dictador amb el que quedava anul·lat l’estatut d’autonomia concedit per la república. Era l’expressió d’un desig, ben explicable, de fer veure que la dictadura no havia succeït mai, d’esborrar-la, tot tornant a un passat que la propaganda del moment presentava com molt més atractiu del que realment fou. Mentre tant s’havien produït canvis com l’arribada de les onades immigratòries a Catalunya i el procés de consolidació de les institucions europees. Ambdós eren esdeveniments que segurament exigien un procés de reflexió per part dels nacionalistes que mai no es va dur a terme a fons i d’una manera adient. Hi hagueren també canvis d’una altra naturalesa i que hi tingueren també una incidència directa. Ens referim ara a les transformacions culturals que es començaren a manifestar amb molta força a la dècada dels seixanta del segle passat, teoritzades amb encert per Lyotard a finals del 70 i aguditzades darrerament mitjançant la revolució tecnològica vinguda amb els nous mitjans. Tot plegat ha definit un nou escenari cultural en el qual la concepció d’identitat cultural ha quedat del tot modificada. La seva definició té un primer referent a l’obra de Lyotard on es definia la situació post-moderna. D’altres autors el seguiren: Bauman, Baudrillard, Debord o Lasch, tots els quals han fet aportacions ben oportunes per entendre aquest moment. No tenim les forces ni el temps de fer-ne una síntesi. Tenim prou amb assenyalar que aquests canvis afecten de manera molt directa les concepcions que estem tractant i ho fan d’una manera ambivalent. Lasch, per exemple, ha insistit a la importància de la noció de narcisisme a la nostra època, cosa que coincideix amb la idea mostrada per Girard a la conversion de l’art. De fet, el narcisisme representa pel francès el darrer estadi de la pujada als extrems a la que abans fèiem referència quan al·ludíem a l’obra sobre Clausewitz. L’autarquia i l’autosuficiència, l’aspiració del narcisista, són la negació més radical de la veritat desvetllada per la concepció mimètica del desig. En qualsevol cas, sembla evident que el narcisista és un individu amb poca inclinació per dedicar-se a causes col·lectives. Els seus horitzons estrets estan confinats al seu jo imaginari. L’ideal nacional li ha de resultar aliè i estrany. Tanmateix, si per les raons que sigui, d’alguna manera acaba combregant amb aquestes idees, ho haurà de fer d’una manera radical, ja que el seu tarannà li impedirà cap valoració mínimament empàtica dels punts de vista oposats. L’obertura a l’Altre preconitzada per Levinas, que seria la condició bàsica per tancar les vies del conflicte, no li està permesa. El nou escenari per tant tendeix paradoxalment a dissoldre els problemes nacionalistes, però alhora a la seva radicalització.

Sí aquest primer element pot ser considerat a la llarga com més aviat negatiu pels intents catalanistes de crear una cohesió nacional entorn de la seva ideologia, d’altres juguen molt més clarament encara en contra seva. El primer d’ells és la tendència a la indiferenciació creixent. El fet que les pautes culturals d’adscripció identitaria quant més va, més tenen un caràcter més global. La roba, el menjar, la llengua i les estructures afectives dels joves de New York, de Kuala Lumpur o de Berlin tendeixen a esdevenir les mateixes. La diferència, així, acaba tenint poc prestigi. L’àmbit d’individuació que aparentment és Internet acaba sent un element de diferenciació només superficial, perquè al capdavall la freqüentació de la xarxa acaba construint una magnifica eina per preservar a cadascun dels internautes de l’experiència de l’alteritat i per tant ja no a oblidar, sinó a gairebé fer inexistent la realitat de l’altre i la diferència. Els valors culturals del prestigi es suposen integrats a una cultura que tot seguint models clarament anglosaxons, es defineix per sobre de qualsevol cultura nacional. Una cultura fundada a la música, als jocs, i a les xarxes de comunicació social, de la qual la literatura pràcticament ha desaparegut i fins i tot la seva continuació popular del segle XX: la cinematografia. Aquest és un fet decisiu pel que fa a la situació concreta del catalanisme. El descrèdit en forma de progressiva irrellevància social de la literatura en general afecta molt especialment a una cultura que tenia la seva llengua com a tret d’identitat més específic. El contrast entre allò produït des de la segona restauració i el primer terç del segle passat, malgrat l’obstacle suposat per la dictadura de Primo de Rivera, és esfereïdor i sembla donar la raó als que pensen que no hi ha hagut una recuperació real del trasbals que suposà el 1939 la victòria del franquisme. No tan considerat com l’ascensor social del que li agradava parlar al President Pujol, cosa relacionable amb una desconfiança sempre latent del nacionalisme més oficial vers les manifestacions culturals no controlades, el fet cert és que la finestra oberta a un mon diferent que foren les lletres catalanes en un cert moment, el de la generació formada sentimental i intel·lectualment al temps de la transició, ara està tancada i amb ella, la possibilitat d’entrada a l’univers del catalanisme. Per a molts això podrà ser un fet gairebé anecdòtic, per a d’altres, com jo mateix, té molt d’impugnació d’una trajectòria vital. En tot cas és, però, un fet coherent amb l’absurda idolatria de la política que ens ha dut a menystenir el poder mobilitzador, demostrat amb escreix en el transcurs de la història, de la poesia i el drama.

La conclusió final sembla clara. Els temps semblen bufar en direcció d’una homogeneïtat cada cop més gran i en aquest sentit la posició espanyolista sembla tenir una posició d’avantatge sobre la catalanista. Un possible consol, però, és que, tot considerant la situació des d’un punt de vista global, es tracta d’una victòria més aviat pírrica. L’emergència del espanyol com a llengua global es basa més en motius turístics i vinculats a les industries de l’entreteniment, que no pas econòmics o culturals, en el sentit fort del terme. En tot cas el fenomen de la indiferenciació té una altra vessant que ens interessa i que es fa palesa quan comparem els comportaments i actituds de les elits polítiques a Catalunya i Espanya. També aquí, allò que s’aprecia és una convergència a determinats comportaments que fa que la teòrica diferència quedi difuminada i anul·lada a la realitat. Ningú mínimament imparcial es pot fer gaire il·lusions en aquest punt. Els polítics de les dues bandes de l’Ebre són molt sovint magnífics exemples de la teoria de Lasch sobre el descrèdit de les èl·lits. L’historial dels casos de corrupció ha estat ben nombrós a ambdues bandes i sembla igualment estesa la convicció en la ineficiència de la gestió dels diferents governs. De fet, el balanç de l’actuació des del començament de la crisi en els dos casos és demolidor. És cert que la premsa madrilenya utilitza la tàctica de focalitzar la incompetència dels polítics autonòmics per amagar les pròpies vergonyes. Així resulta esfereïdor el contrast entre el rebombori aixecat per les ambaixades catalanes, probablement inútils però al capdavall poca cosa, i la manca absoluta de reflexió sobre els diners malversats a la representació diplomàtica oficial, plena d’estructures ineficients, molt costoses i sense cap utilitat a l’era d’Internet. Tanmateix, el problema existeix. Els millors no estan al govern. No es dediquen a la política. Si es vol plantejar el tema català com una qüestió política i pressionar des de la mobilització del país, caldria comptar amb alguna cosa més que amb gestors que no trobarien feina a cap empresa i intel·lectuals més interessats a les subvencions que al públic. A hores d’ara és difícil plantejar-se cap mena de mobilització, sense haver considerat la qüestió de la manca d’interès del públic per la cultura democràtica institucional. Trenta anys d’autogovern, si més no, haurien de servir-nos per demostrar que aquest dèficit no és simplement un retruc de la influència de les institucions estatals. Més enllà dels acudits d’identificar algunes pràctiques amb personatges com Pajares o Esteso el fet és que la major part de pràctiques “espanyoles” no són absents de les institucions catalanes, les quals acostumen a quedar francament bé a aquesta particular i depriment cursa emuladora, el resultat de la qual és la degradació de la vida pública. No és fàcil copsar d’entrada qui porta avantatge en qüestions com l’abandonament i el menyspreu de les institucions de justícia (més pensades com un inconvenient, un entrebanc que no pas com un dels poders legítims d’una societat democràtica), l’actitud indulgent envers la corrupció (pensada com un fet natural i que només es rellevant com una arma per utilitzar contra els adversaris), la renúncia a l’ideal de la llibertat de premsa i finalment el desinterès absolut per la història del que ja hem parlat. Tots aquests elements fan difícil pensar que un nou estat català pugui fer una aportació consistent per a la solució del que Todd considera el problema polític bàsic del segle XXI: la progressiva pèrdua de contingut dels règims democràtics; una decadència accelerada i propiciada pels nous elements d’articulació de la societat als que fèiem referència més amunt. Potser algú pot pensar que el fet de tenir un estat independent és en ell mateix més important que pensar en problemes que no tenen solució o, el que fora el mateix, que la mobilització de l’opinió es pot fer d’altres maneres gens relacionades, i fins i tot oposades, a la il·lustració del públic. Des d’aquest plantejament sembla, però, que ben poc podria esperar-se d’un estat sorgit d’aquesta mena de consideracions.

Es segurament ben significatiu que quan es fa previsions sobre allò que suposaria una Catalunya independent són sistemàticament obviats els problemes d’articulació que, amb o menys intensitat, pateixen totes les democràcies del món occidental. Això és característic certament dels discursos sobiranistes, però potser més clarament dels que s’hi oposen. Aquest fora decididament el cas de Ciutadans, els quals, malgrat les seves contínues afirmacions de què als homes i dones de Catalunya els interessen altres coses, només parlen d’allò que ells mateixos reconeixen que no els interessa. El caràcter monotemàtic, la reducció de totes les qüestions a una sola presentada de manera obsesiva,és una manera de defugir la política per quedar-se a la seva còpia imperfecta i grollera. Un empobriment de la vida política que ara patim, però que tampoc és nou. De fet, com veurem, aquí rau un dels motius de la crítica platònica a la sofística.

Aquest exercici de reducció a simulacre i banalització de la política a Catalunya, i també al capdavall a l’estat espanyol, es materialitza en un procés que podríem qualificar com a “futbolització” de la política. La repressió de les forces democràtiques en el temps del franquisme va tenir com a efecte, des de llavors, una politització del futbol. Els clubs van agafar una dimensió de representació més enllà de l’ estrictament esportiva. Els casos del FC Barcelona, llavors CF Barcelona, i Real Madrid foren els més significatius. El primer, estructurant-se mediàticament entorn de la famosa definició del president de Carreras com “més que un club”. El segon, assumint la funció d’aparador del règim en l’exterior en un temps on els equips de futbol, formats majoritàriament per jugadors estrangers, eren potser l’única cosa que es podia posar a l’aparador. Durant els darrers anys del franquisme això era un fet palès i va fer preveure a molts dels savis del moment que quan el país es normalitzés i esdevingués un règim semblant als altres europeus, el Fútbol perdria la seva importància. No cal dir que això no ha estat així ni de bon tros. Evidentment una part de l’explicació es troba a la mateixa evolució d’un esport, cada vegada més universal, però també al fet que el vell lligam amb la política no només no s’ha dissolt, sinó que s’ha reforçat invertint-se: la “futbolització” a la que ens referíem abans. Ja no es tracta doncs d’una transferència dels simbolismes polítics al futbol, sinó de la reducció de la política a les maneres de raonar, actuar, i adherir-se sentimentalment del món del Futbol. No ha estat aliè a aquesta transferència, el procés, desenvolupat amb molt èxit, d’amagament mediàtic de l’estratificació social. Al temps de la democràcia clàssica, l’afiliació política estava fortament condicionada, quasi bé determinada, per la classe social de cadascú. Havent desaparegut aquest fet de la consciència dels ciutadans, el nacionalisme esdevé l’eina més adient per a la mobilització. Així mentre que la dimensió representativa dels clubs pel que fa la classe social (també molt important originàriament) tendeix a difuminar-se, la territorial ideològica sembla cada cop més potent. La degradació del debat polític a simulacre del futbolístic és la millor explicació per a la fidelitat del vot d’un cert electorat, de vegades molt difícil de justificar racionalment. Es sabut que hom pot canviar-ho tot menys d’equip de futbol i passa el mateix quan el partit polític és un succedani de l’equip de futbol. L’avaluació i la ponderació de les propostes és substituïda per l’adhesió als que són els meus i s’oblida la reflexió sobre els objectius per, com en el món del futbol, quedar-se amb l’única pretensió d’obtenir la victòria sobre l’adversari. Tota la dimensió de racionalitat que constitueix el fonament antropològic de la pràctica democràtica, és obviat en favor d’una identificació des de la sentimentalitat pura. Un canvi que ben segur, no és incòmode per un poder que en pren bona cura. Fa pocs estius tinguérem a Catalunya un exemple de primer ordre amb una campanya en la que diversos famosos, entre els quals hi havia Bojan Krkic Pérez, declaraven els seus desigs d’esdevenir fans de Catalunya. Catalunya, o el departament de propaganda del govern de llavors, no aspira a tenir ciutadans sinó a tenir fans, dos termes que ni de bon tros podem considerar com a sinònims. Sí el primer es un terme adient a l’esfera del patriotisme, als fans només els hi pot ser associada la noció de patrioterisme, ja que el tipus de relacions que abans definíem com patioteres, tot parlant de França i Alemanya, és la que regeix la relació entre les aficions rivals. El rival que guanya és sempre alhora menyspreat i envejat i es vol ser com ell, perquè el triomf es el que compta. Les reaccions despertades a Madrid pel bon joc i els resultats del Barça als darrers anys en són un exemple ben significatiu.

Hom pot haver fruït molt amb el joc i la manera de fer del Barcelona, fora del tot el cas de l’humil autor d’aquestes línies, però això no és obstacle per pensar que, al capdavall, l’èxit de l’estratègia d’identificar el Barça amb el país ha fet molt de mal. El desbordament de sentimentalitat inherent als seus èxits i els seus fracassos és un element important per generar aquest clima on la política irreversiblement perd lloc davant dels seus succedanis. La importància conferida als èxits del club a més acaba, quan hom s’ho mira des d’una difícil distància, causant un sentiment una mica trist sobre un país que acaba tenint com a quasi únic símbol d’excel·lència, des d’un punt de vista popular, una entitat centrada a un joc en el qual l’atzar ocupa un lloc, sovint determinant. D’altra banda, aquesta inflació perpetua acaba tenint efectes contraris als buscats. Ens referim al fet, assenyalat per Manolo Vázquez Montalbán ja fa molts anys, del caràcter vertebrador per l’estat espanyol que té la lliga nacional de futbol. La fixació a la rivalitat acaba sent un element de cohesió d’allò que més aviat es voldria desmembrar.