dissabte, 13 de desembre de 2014

Avant darrer post sobre el procés

                                                               I


Hom pot pensar que Catalunya és una realitat diferent d’Espanya. És de fet el meu cas. També el de bona part de la intel·lectualitat catalana. Però des d’aquesta premissa la classe político-intel·lectual catalana ha construït un argument fal·laç que ens ha fet mal i seguirà fent-ne molt de temps. Del fet que Catalunya sigui una realitat diferent d’Espanya no es pot concloure que la Generalitat de Catalunya sigui res de diferent de l’estat espanyol, cosa que té per corol·lari afirmacions extravagants com contraposar una legalitat catalana a la legalitat espanyola.

II

Seguir el procés mentre estudiava Hume ha estat una experiència enriquidora. Ja n’he parlat sobre l’extraordinària coincidència que suposava seguir les notícies de Catalunya mentre es llegeix les reflexions de Hume sobre els perills de l’entusiasme. Possiblement és el fet més cridaner. Però no massa més cridaner que l’absoluta simetria amb el que passa a l’altre camp, diguem-ne el dels unionistes, als quals la noció d’entusiasme els hi és del tot aliena.



Però si a Hume li preocupava l’entusiasme, deliri específic dels protestants, també li amoïnaven els prejudicis, l’àmbit on excel·lien els catòlics. Aquí els actors del procés fan una repartició molt més equànime, perquè tothom en va ple. Així els tòpics sobre els catalans i els espanyols es difonen sense cap mena de fre, tot i que personalment penso que ara mateix és una mica més gran la ignorància dels catalans sobre Espanya que no pas a l’inrevés, tot i que ambdues són molt grans. Més important són encara els prejudicis teòrics. Molts denunciats pels partidaris del constitucionalisme quan es tracta de criticar el terme nació (la catalana, òbviament no pas l’altra que tant natural no ha de ser dita) i molt més inadvertits per ells mateixos quan es recorren a mitologies tan arnades com les que brollen de la noció de contracte social, usades amb profusió malgrat que ja començaven a estar putrefactes en el temps de Hume. En tot cas és evident que quan l’únic recurs que es pot utilitzar és el de la por, el prejudici esdevé una eina indispensable.

1 comentari:

  1. Jo crec que més que ignoràcia hi ha un no voler veure les coses... Tot plegat comença a fer llàstima. I a avorrir...

    ResponElimina