tag:blogger.com,1999:blog-3910360151732565977.post5480702968533836522..comments2019-12-21T10:57:38.189-08:00Comments on DEL THAMES AL PISUERGA. Continuació d'un dietari londinenc: Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (III)Jordihttp://www.blogger.com/profile/04299029969700530570noreply@blogger.comBlogger2125tag:blogger.com,1999:blog-3910360151732565977.post-76074741554521546532014-12-23T04:05:58.264-08:002014-12-23T04:05:58.264-08:00Auto odi i autocompassió, crec que no es pot dir m...Auto odi i autocompassió, crec que no es pot dir millor. Gràcies per la teva paciència en llegir.me XavierJordihttps://www.blogger.com/profile/04299029969700530570noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3910360151732565977.post-23236810607982714932014-12-23T03:10:49.100-08:002014-12-23T03:10:49.100-08:00Enhorabona, Jordi, per aquestes entregues. No és m...Enhorabona, Jordi, per aquestes entregues. No és massa freqüent trobar anàlisis serioses que, ja sigui des del reconeixement implícit o explícit de la pròpia posició, aspirin a abordar aquesta qüestió des d’una honestedat intel•lectual que, avui en dia, i diria que des de sempre, pot acabar resultant sospitosa per a sengles bàndols en disputa. A més a més, el manllevament que fas de les nocions girardianes, mutatis mutandi, em sembla del tot correcte. <br /><br />Per la meva part, permete’m que palesi un aspecte que, en la meva opinió, ha estat fonamental: l’anacronisme de la construcció del mite nacional espanyol del segle XIX i el seu profund ucronisme, dels quals exactament per moltes de les raons que tu indiques, se’n contaminarà plenament el nacionalisme català.<br /><br />Ni l’Espanya dels Reis Catòlics fou el primer Estat modern, ni es va transitar pel recorregut que va de la raó dinàstica medieval a la raó d’estat moderna. I si hi va ser incipientment en algun moment, cosa que dubto seriosament, s’hauria truncat d’antuvi amb l’arribada dels Habsburg. Almenys aquest sentit, la identitat «espanyola» seria una construcció més europea que no pas pròpia. Com a mínim fins al XIX.<br /><br />I quan es comença a construir conscientment aquest mite, es presenta com una síntesi superadora d’una d’altra banda innegable decadència. Quan acaba derrotat, es resol, entenc jo, en negació. Una negació en la qual hi tindran un lloc preferent des del nacionalisme català o basc, fins a la famosa “antiespaña” residual del discurs superador inicial. I no és el mateix l’aspiració a la superació de la diferència que la seva negació, perquè la primera és incloent i fins i tot pot ser integradora; la segona, en canvi, inevitablement excloent, tant en el fons com en la forma. A falta de colònies exteriors, se’n categorizen d’interiors. A falta d’enemics externs abordables, se’n construeixen d’interns. I això ho interioritza també, simètricament, i gairebé simultàniament, el nacionalisme català.<br /><br />L’autoestima del nacionalisme espanyol es resoldrà en auto odi, d’aquí la seva arrogància i naturalesa xulesca. La del nacionalisme català, en autocompassió, d’aquí el seu victimisme i la promesa mil•lenarista del consol en una independència que, segons ho entenc, ha deixat d’exercir com a idea regulativa per a incorporar-se al discurs explícit i exigir-ne la seva realització efectiva. Això, és clar, no té res a veure, en la meva opinió amb cap mena de desacomplexament, sinó que respon a d’altres variables que aquí no és el moment ni el lloc de desplegar.<br /><br />Enhorabona novament i dispensa-me’n l’excessiva extensió. Salutacions. I bones Festes.<br />Xavier Massó Aguadéhttps://www.blogger.com/profile/17262693706833379658noreply@blogger.com