Des de la meva tornada a Valladolid després de l’estiu, la història de la meva vida ha seguit repetint-se i he fet moltes menys coses de les que volia fer. El mes de novembre ha estat especialment dur en aquest sentit i entre el concurs de trasllats i viatges tots els caps de setmana, no he tingut cap oportunitat de dedicar-me a les meves coses, de pensar una miqueta o d’escriure un miserable post. En canvi la perspectiva pel proper trimestre és força millor. El departamento m’ha concedit el meu dret a tres mesos sense sou i la desaparició de la filosofia als instituts de l’exterior m’allibera del repte d’intentar tornar a la meva antiga plaça que ja no existeix. Així doncs la perspectiva que ara tinc és la de tres mesos dedicats a l’estudi, doncs dir-ne vida teorètica resulta una mica pretensiós.
A Novembre si més no vaig prendre una decisió, cosa que en el meu cas constitueix un motiu de satisfacció: abandonar els intents de publicació del meu assaigs sobre mimesi i violència, el text en que vaig estar treballant el 2011 i el 2012. Si més no, tal i com està concebut ara. El problema és el primer assaig sobre la qüestió catalana. Fonamentalment en tinc tres raons: la constatació de que els meus punts de vista poden resultar molests, quan no tinc ni cap mena d’intenció de posar en perill les meves amistats, ni de canviar els meus punts de vista. Un cert avorriment, perquè tot plegat ve de lluny i ha de durar molt més de divuit mesos i finalment un cert desig d’higiene intel·lectual, condició bàsica de qualsevol tasca de pensament.
Atès que aquest bloc es semi-privat si que aniré posant els diferents capítols d’aquest assaig en aquest blog. .Evidentment un cop aparegut intentaré abstenir-me de dir res més sobre el procés. De fet, no penso seguir en absolut l’actualitat catalana mentre estigui a Londres. L’assaig i alguna entrada explicant el viatge de l’estiu serà el contingut del bloc que aniré posant els propers dies. En millors condicions espero poder trobar alguna cosa interessant a dir en el meu retir londinenc, per la qual cosa utilitzaré aquesta pàgina
En el primer motivo hay por tu parte una autocensura. Entiendo, respeto y comparto el motivo pero hay qué ver como está el patío para que haya gente que, en el marco de un proceso que es "un ejemplo de democracia", se autocensure.
ResponEliminaComparto el segundo motivo. Yo utilizaría la palabra hastío, si bien es un término en relación a la comida, expresa mejor que aburrimiento lo que provoca la situación.
Y obviamente comparto el tercer motivo.
La situación quedaría definida como la que, en una ocasión y sin que sirviera de precedente, dio Jesús Gil de manera clarividente en aquella rueda de prensa: "La comedia no da para más". Pero esto tiene pinta de durar más que los conejitos de Duracel.
Xavier Ramírez
El teu llibre es publicarà algún dia. No pateixis. Et seguiré en la mesura del que pugui, com sempre!
ResponEliminaEl que he pensat no, perqué no vull publicar-lo
Elimina