dimarts, 23 de desembre de 2014

Sicilia (V)






La següent etapa del nostre viatge era Taormina, però entre Taormina i Siracusa hi ha la presència aclaparadora i definitiva de l’Etna, l’element geogràfic més determinant de l’illa, i també Catania de la que de manera segurament injusta passo de llarg per segona vegada. Essent com érem turistes curts de temps, perquè si alguna cosa tinc clara després de dos viatges és que quinze dies fan curt per tal de veure aquesta illa, hem de prendre l’opció més ràpida i atapeïda per tenir una visió del parc. Prenem el funivia, un telefèric al final de la carretera, uns 1800 metres , que ens puja gairebé mil metres per després continuar amb un vehicle, barreja d’autobús i tot terreny, fins molt a prop d’alguna de les múltiples boques del volcà. El paisatge és lunar, però de fet ho és des que comencem l’ascensió amb al telefèric. L’amenitat més gran es poder distingir entre les diferents menes de lava. Jo no puc però se’m desperta la nostàlgia del temps, breu, en que vaig estar temptat de seguir la geologia com camí acadèmic. Hagués estat sense dubte una vida aprofitada la dedicada a entitats tant estables i duradores. Però com segurament no hagués llegit Parmènides tampoc ho hauria sabut. Al capdamunt del volcà la ventada és impressionant i el guia, aquest si geòleg de debò, ens fa unes observacions que en el seu moment trobo interessants però que ja he oblidat.

Les dues nits següents som a Taormina. Taormina fou un dels primers llocs turístics de la illa i la gernació és encara molt gran. El poble no és en ell mateix gaire cosa. Està emplaçat a la vessant d’una muntanya i amb l’excepció del carrer principal és difícil cap passejada horitzontal. El mirador central que permet una ampla visió d’una costa molt accidentada s’obre enfront d’un bar anomenat wunderbar, cosa que fa pensar que foren segurament els alemanys els primers en omplir el lloc i gaudir de la seva situació. Fa unes dècades sembla que era fàcil veure Richard Burton i Elizabeth Taylor , que tenien una certa tirada per aquest lloc. A la terrassa del bar la gent es veu prospera però poc semblant als protagonistes de Cleopatra. Era un temps diferent quan els happy few no tenien ni la necessitat ni l’obligació d’amagar-se dels plebeus. 

Des del poble per anar a la platja, cal prendre un altre telefèric. Les platges estan més aviat atapeïdes però l’aigua és ben neta. També es pot passejar pels carrers i trobar llocs amagats amb testimonis de la seva llarga història, però fonamentalment el gran atractiu de Siracusa és el seu teatre grec que visitem molt d’hora al matí, després de sortir del lloc on ens aixopluguem, un petit Hotel, condor, on ens sentim molt còmodes pel seu ambient familiar. El teatre és un lloc absolutament únic pel seu emplaçament. Des de les grades finals més enllà de l’escenari tenim tota al costa amb la seva successió inacabable d’entrades i sortides del mar i a la dreta l’Etna. No crec que cap altre lloc pugui tenir unes vistes tan privilegiades. Com que tenim prou temps després pugem el Tauro, un petit pujol a l’esquena de la ciutat des d’on el que veu és precisament el teatre i al fons la costa.



Diumenge deixem Taormina. Per l’autopista veiem la nítida, clara i ben propera la península itàlica a la nostra dreta. És la costa on Ulisses va haver d’utilitzar el seu enginy per vèncer alhora el perill i ensems satisfer la seva curiositat, segurament les dues accions més pròpies d’un heroi de debò. Cap al migdia arribem a Cefalu. Passem la nit al Hotel kalura de gestió i clientela majorment germànica. L’hotel disposa d’una petita caleta pels hostes prou adient per passar l’hora de màxima calor. Després fem un passeig per la ciutat que és un dels moments més profitosos del viatge. Coneixem els dos habitants més famosos de la ciutat. El primer es el Crist en majestat representant en mosaic a l’àbsida central del Duomo. La impressió és molt gran. El mosaic és enlluernador i em sembla que no he vist mai cap representació millor de la benvolença que la representada per la imatge d’aquest home transfigurat ja en Déu. Les columnes interiors provenen del temple de Diana que fa molts segles hi era al capdamunt de la roca sota la que hi és la vila. El segon habitant és d’ofici i història desconeguda. Potser era un mariner però assolí una merescuda immortalitat per la habilitat del pintor Antonello de Messina que el prengué per subjecte del que molts pensen que és el millor retrat masculí del renaixement italià. El quadre es troba al museu Mandralisca, una col·lecció provinent d’una família de la vella aristocràtica siciliana. Malauradament, a Itàlia també han de fer retallades i la supervivència del museu estava molt amenaçada. El personal estava en lluita, a la japonesa mantenint-lo obert amb un horari indefinit, per defensar el patrimoni cultural del país i els seus llocs de treball. Suposo que el dia que el tanquin, L’home desconegut anirà a un museu de més volada on serà encara més admirat. Cefalú deixa moltes més impressions agradables: el capvespre sobre amb el sol amagant-se a la línia d’horitzó sobre la platja, cosa que als catalans sempre ens resulta atractiva, el descobriment d’uns safareigs medievals en un estat de conservació perfecta a la muralla al costat de la platja i el sopar al restaurant ti vitti. on prenguérem un fantàstic carpaccio de gamba fresca aromitzat amb els cítrics del país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada