Síclia (VI), Palerm

 La capella palatina

 El castell de Caccamo

 La catedral de Monreale

 El pòrtic de la catedral de Palerm

Els àngels de Serpotta

La darrera etapa del nostre viatge és Palerm. Des de Cefalú no és un trajecte gaire llarg, però fem una petita marrada per veure el castell de Caccamo, una fortalesa normanda del segle XII que constitueix una de les edificacions medievals millor conservades d’Itàlia. La ubicació és majestuosa, però dintre no hi ha gaire cosa. L’ambient del poble un dilluns al matí és més aviat somort i enfilem cap a Palerm, on arribem cap al migdia. 

Des del 98 quan vaig ser-hi Palerm ha canviat molt i ha canviat a millor. La ciutat té més animació i la nit resulta menys aclaparadora. Els anys més ferotges de la lluita contra la mafia han passat. La ciutat està molt més neta, tot i que no serà mai Oslo, i si encara queda molt per fer a l’ordre de la seva rehabilitació, tampoc sembla que s’hagi deteriorat especialment. En relació als meus records, que no tenen perquè ser fidels, sí que em semblen molt menys vius i dinàmics els mercats. El de la Vuchiria tenia un aspecte molt decadent. El Sanghai on havíem tingut fa molts anys un àpat gloriós malgrat, o més aviat potser, per la seva senzillesa ara és un edifici desallotjat que sembla esperar una propera, però segurament incerta, demolició. El nostre lloc d’estada fou un dels hotels més tradicionals de la ciutat, grand hotel des palmes, fundat el 1874 i que manté la decoració i l’ambient dels grans hotels decimonònics. Certament ja no en queden viatgers com els decimonònics amb la qual cosa els grans salons de mobiliari modernista, a la versió italiana anomenada liberty, acaben semblant un escenari buit. Però de tant en tant hom pot apreciar algun espectacle interessant. Per exemple, nosaltres a l’hora d’esmorzar varem veure com es tancava la venda d’un jove futbolista brasiler a un club italià, versió moderna i glamourosa del mercat d’esclaus.

L’hotel es molt cèntric i en deu minuts arribem a la bifurcació que constitueix el cor de la ciutat, els quatre canti, un conjunt d’edificis curvilinis que defineixen l’anomenat teatro dil sole, perquè hi ha una façana il·luminada a cada moment del dia. Després de Cefalú, la primera cosa que mirem de visitar és la capella Palatina, un dels tres grans lloc de l’art normand i sense cap mena de dubte el més sumptuós i luxós. Fou fet per artistes bizantins que recolliren la tradició del mosaic grec, es palesa també la influència islàmica, per exemple mirant el paviment amb motius geomètric propis de l’art musulmà. De fet, hi havia rumors de què el rei Roger secretament professava la religió islàmica. Recentment ha estat restaurat i la cromaticitat i lluminositat dels mosaics és intensíssima, sense comparació amb cap altre conjunt d’aquestes característiques llevat potser de la Catedral de Monreale que varem visitar l’endemà. Aquesta catedral és el tercer gran conjunt legat pels normands. És un treball de majors dimensions que la capella i no menys exquisit. Visitem també el claustre de la catedral. Es molt difícil trobar les paraules per a descriure tot plegat.

La major part del temps dels tres dies que estem a la ciutat els passem badant pel carrer, perquè un examen de la riquesa museística de la ciutat hagués requerit més temps. Ens aturem a la catedral, el pòrtic de la qual està reconegut com una de les millors mostres del gòtic català. Palermo però no mostra només empremtes dels seus vincles amb la corona d’Aragó. El centre de la ciutat commemora sovint els reis espanyols de la casa dels Austria. No és l’únic que ens fa sentir com a casa. Al dia següent sentim com una discussió a la cua del teatre de l’opera acaba amb una senyora dient allò que podria semblar tan hispànic de “vosté no sap amb qui està parlant” o per ser més exacte un “Io sonno connoscuta”, que en aquest país no pot deixar de sonar inquietat. La conversa la sentim al Teatre Maxim. A l’agost no hi ha representacions, però podem visitar el teatre, un lloc de referència pels enamorats de l’opera. No és pas el meu cas. Però trobo interessant les col·leccions de vestuari i m’agrada prou la forma circular de l’edifici. Des de la llotja reial ens seiem al lloc on Michael Corleone hi era a la culminació de la tercera part del Godfather.

Precisament després del teatre varem fer una visita profitosa i indispensable: el museu contra la Mafia de la ciutat de Corleone, el cidma. La visita ha de concertar-se prèviament i és en tots els casos guiada. De fet, l’explicació del guia és el dóna sentit a allò que veiem. Fonamentalment, documentació dels grans judicis de principis del 90 i testimoni gràfic de la lluita desenvolupada contra aquesta organització criminal. El nostre guia és Walter un jove natural de la ciutat amb un castellà excel·lent que ens explica com la Mafia ha perdut un cert impuls i ha renunciat al monopoli de la vida quotidiana, del carrer que tenia fa vint anys. Això no vol dir que hagi desaparegut. La seva influència en el mon de la política no ha disminuït, sinó que ha augmentat. Ha mudat els seus negocis a altres indrets d’Itàlia i del Mediterrani i tot i que hagi perdut presència a Corleone, son majoritaris els negocis de Palerm que paguen el pizzo. El propòsit fonamental del museu és acabar amb les explicacions romàntiques de la Mafia, impulsades per films com el de Coppola. És cert que el seu origen només es pot explicar des de l’absència de l’Estat a una illa que bàsicament des de l’època de Tucídides és una colònia (els dos darrers segles no són, com recordava Walter, una excepció) però no ha tractat mai de protegir als nadius, sinó precisament d’aprofitar-se’n. La paraula Mafia, per cert, ve de l’àrab i vol dir, més o menys, fatxenda. La visita serveix per confirmar-me al meu negatiu sentiment de què els mediterranis més o menys a tot arreu som iguals.

El darrer dia està quasi dedicat del tot a badar. Allò sorprenent de Palerm és la varietat proporcionada pel fet que molts racons semblen els d’una gran ciutat europea, però només just girar la cantonada el paisatge humà et fa pensar que ja hi ets a Asia o a Nord- Africa. Pels carrers fem el darrer gran descobriment del viatge: l’obra de l’escultor barroc, Giacomo Serpotta, que només pot ser contemplada en aquesta ciutat. Treballà sempre l’estuc i és un precursor del Rococo. Allò que més crida l’atenció son els àngels espectadors de vegades avorrits, de vegades irònics, molt sovint irreverents dels motius religiosos que constituïen el gruix de la decoració de les esglésies. Els millors conjunts d’aquest autor es troben a l’oratori del Rosari de Santa Citta i a l’oratori del Rosari de San Domenico.

I amb Serpotta acabo aquestes notes massa ràpides i molt retardades, però essencialment un intent de plantejar una mínima, petita i segurament infructuosa resistència al temps i a l’oblit.

Sicilia (V)

La següent etapa del nostre viatge era Taormina, però entre Taormina i Siracusa hi ha la presència aclaparadora i definitiva de l’Etna, l’element geogràfic més determinant de l’illa, i també Catania de la que de manera segurament injusta passo de llarg per segona vegada. Essent com érem turistes curts de temps, perquè si alguna cosa tinc clara després de dos viatges és que quinze dies fan curt per tal de veure aquesta illa, hem de prendre l’opció més ràpida i atapeïda per tenir una visió del parc. Prenem el funivia, un telefèric al final de la carretera, uns 1800 metres , que ens puja gairebé mil metres per després continuar amb un vehicle, barreja d’autobús i tot terreny, fins molt a prop d’alguna de les múltiples boques del volcà. El paisatge és lunar, però de fet ho és des que comencem l’ascensió amb al telefèric. L’amenitat més gran es poder distingir entre les diferents menes de lava. Jo no puc però se’m desperta la nostàlgia del temps, breu, en que vaig estar temptat de seguir la geologia com camí acadèmic. Hagués estat sense dubte una vida aprofitada la dedicada a entitats tant estables i duradores. Però com segurament no hagués llegit Parmènides tampoc ho hauria sabut. Al capdamunt del volcà la ventada és impressionant i el guia, aquest si geòleg de debò, ens fa unes observacions que en el seu moment trobo interessants però que ja he oblidat.

Les dues nits següents som a Taormina. Taormina fou un dels primers llocs turístics de la illa i la gernació és encara molt gran. El poble no és en ell mateix gaire cosa. Està emplaçat a la vessant d’una muntanya i amb l’excepció del carrer principal és difícil cap passejada horitzontal. El mirador central que permet una ampla visió d’una costa molt accidentada s’obre enfront d’un bar anomenat wunderbar, cosa que fa pensar que foren segurament els alemanys els primers en omplir el lloc i gaudir de la seva situació. Fa unes dècades sembla que era fàcil veure Richard Burton i Elizabeth Taylor , que tenien una certa tirada per aquest lloc. A la terrassa del bar la gent es veu prospera però poc semblant als protagonistes de Cleopatra. Era un temps diferent quan els happy few no tenien ni la necessitat ni l’obligació d’amagar-se dels plebeus. 

Des del poble per anar a la platja, cal prendre un altre telefèric. Les platges estan més aviat atapeïdes però l’aigua és ben neta. També es pot passejar pels carrers i trobar llocs amagats amb testimonis de la seva llarga història, però fonamentalment el gran atractiu de Siracusa és el seu teatre grec que visitem molt d’hora al matí, després de sortir del lloc on ens aixopluguem, un petit Hotel, condor, on ens sentim molt còmodes pel seu ambient familiar. El teatre és un lloc absolutament únic pel seu emplaçament. Des de les grades finals més enllà de l’escenari tenim tota al costa amb la seva successió inacabable d’entrades i sortides del mar i a la dreta l’Etna. No crec que cap altre lloc pugui tenir unes vistes tan privilegiades. Com que tenim prou temps després pugem el Tauro, un petit pujol a l’esquena de la ciutat des d’on el que veu és precisament el teatre i al fons la costa.

Diumenge deixem Taormina. Per l’autopista veiem la nítida, clara i ben propera la península itàlica a la nostra dreta. És la costa on Ulisses va haver d’utilitzar el seu enginy per vèncer alhora el perill i ensems satisfer la seva curiositat, segurament les dues accions més pròpies d’un heroi de debò. Cap al migdia arribem a Cefalu. Passem la nit al Hotel kalura de gestió i clientela majorment germànica. L’hotel disposa d’una petita caleta pels hostes prou adient per passar l’hora de màxima calor. Després fem un passeig per la ciutat que és un dels moments més profitosos del viatge. Coneixem els dos habitants més famosos de la ciutat. El primer es el Crist en majestat representant en mosaic a l’àbsida central del Duomo. La impressió és molt gran. El mosaic és enlluernador i em sembla que no he vist mai cap representació millor de la benvolença que la representada per la imatge d’aquest home transfigurat ja en Déu. Les columnes interiors provenen del temple de Diana que fa molts segles hi era al capdamunt de la roca sota la que hi és la vila. El segon habitant és d’ofici i història desconeguda. Potser era un mariner però assolí una merescuda immortalitat per la habilitat del pintor Antonello de Messina que el prengué per subjecte del que molts pensen que és el millor retrat masculí del renaixement italià. El quadre es troba al museu Mandralisca, una col·lecció provinent d’una família de la vella aristocràtica siciliana. Malauradament, a Itàlia també han de fer retallades i la supervivència del museu estava molt amenaçada. El personal estava en lluita, a la japonesa mantenint-lo obert amb un horari indefinit, per defensar el patrimoni cultural del país i els seus llocs de treball. Suposo que el dia que el tanquin, L’home desconegut anirà a un museu de més volada on serà encara més admirat. Cefalú deixa moltes més impressions agradables: el capvespre sobre amb el sol amagant-se a la línia d’horitzó sobre la platja, cosa que als catalans sempre ens resulta atractiva, el descobriment d’uns safareigs medievals en un estat de conservació perfecta a la muralla al costat de la platja i el sopar al restaurant ti vitti. on prenguérem un fantàstic carpaccio de gamba fresca aromitzat amb els cítrics del país.

Sicilia IV (Siracusa)

Des de Noto varem arribar a Siracusa on férem nit aquell dia i l’endemà. Era dels llocs on tenia més clar que volia tornar perquè Siracusa sense dubtes forma part del reduït conjunt de ciutats de la que soc incondicional. Aquest cop vaig tenir la sort de poder allotjar-me a Ortigia, la península on es troba la part més vella del casc antic. Quan Pla arribà, fa molts més anys, el seus pensaments derivaren en el record d’Arquimedes, al qual també varen presentar els nostres respectes visitant la seva pretesa tomba, però òbviament l’evocació més potent i poderosa era la de Plató, també visitant d’aquesta ciutat, especialment a la font Aretusa un lloc assenyalat i documentat als seus diàlegs.

Siracusa té dues zones que atrauen l’atenció dels visitants. La peninsula d’Ortigia i la seva area arqueològica , que sorprenentment no és gaire a prop, sorprenentment si oblidem que era la ciutat més gran del mon grec. La visita a l’area arqueològica, a més de l’esmentada tomba d’Arquimedes, té com a atractiu principal un dels teatres grecs millor emplaçats i de més vastes dimensions de tota Europa. Sembla que fou el lloc en Esquil estrena els perses. Gairebé al costat les cavernes properes foren el lloc de reclusió dels supervivents de la desfeta atenenca del 413, la guerra que ens explicà Tucídides, en la que possiblement és encara la millor exposició de les misèries i la niciesa de tota experiència bèl·lica.

Una boda em va impedir haver estat tant com voldria a un dels llocs dels que tenia un record més viu, la catedral, al centre d’Ortigia. Com molts temples altres temples cristians el seu origen és pagà, però aquí no està gens amagat i les columnes interiors donen testimoni de què en un altre temps l’edifici estigué dedicat a Atenea. Tampoc els horaris van quadrar prou bé per permetre’ns veurem algunes de les mostres de l’art de Caravaggio que treballà un temps a la ciutat, si que varem visitar però el miqvé, al call de la ciutat. Són uns banys rituals jueus situats uns vint metres per sota del nivell del carrer. Fa pocs anys que han estat descobertes i oberts al públic. Hi ha tres piscines que s’abasteixen amb una font natural d’aigua dolça com de la font Aretusa. 

A l’agost alguns carrers estaven ben atapeïts. Sembla que la ciutat és un dels llocs preferits pels que volen aprendre Italià. Tanmateix, pagava la pena. El conjunt urbanístic, amb moltes mostres del gòtic català, és esplèndid i qualsevol caminada erràtica indefectiblement ens du a la vora de la mar, neta, blava, perfectament adient pel bany com varem poder comprovar el matí que deixarem la ciutat. El nostre lloc d’estada fou el Bed & Breakfast dei Viaggiatori Viandandi e Sognatori, lloc del tot recomanable, tant per l’amabilitat dels amfitrions com pel plaer d’esmorzar a la seva terrassa, pròpiament allò que nosaltres diem terrat i que heu pogut veure més amunt.

Sícilia (III)

 Pier Paolo Passolini

 Sant Jordi a Modica

 Chiesa rupestre de San Nicolo Inferiore

 Catedral de Sant Jordi a Ragusa

La plaça del municipi a Noto

De Caltagirone marxem vers Ragusa, és la primera de les ciutats barroques del sud que visitarem. Dormim al Risveglio Ibleo un antic palau barroc. La nostra habitació és molt gran i és precedida de dues altres estances al nostre abast on hi ha una biblioteca molt apreciable. A la casa algú ha estudiat medicina i dret i tenien un gust per la literatura. Com arribem a l’hora de la Passegiata ens afegim immediatament. Ens allotgem i passegem per la part baixa de la ciutat, la més antiga i la que fou reconstruïda després del terratrèmol que assolà l’illa al segle XVII. Els seus nobles habitants no es conformaren amb restar a la ciutat nova i recrearen el traçat urbà d’abans del desastre. El conjunt que resta és d’una gran qualitat. El cor de la central és la plaça de la catedral dedicada a Sant Jordi, cosa bastant estesa en aquesta part del país. A l’extrem de la ciutat hi ha un parc romàntic, el giardino ibleo, des del qual hom pot esguardar les muntanyes que envolten la ciutat i al costat del qual es troba l’església de Sant Jordi. Molt poca cosa resta dempeus, però és prou per apreciar un exemple molt característic del gòtic català que ens fa sentir-nos com a casa.
Al vespre enfront de l’esglessia de Sant Josep, l’atzar vol que es faci un homenatge a la figura de Pier Paolo Passolini. És un espectacle amb poesia, música i la presència del director mitjançant la reproducció d’entrevistes enregistrades per la RAI a la dècada dels seixanta. Els actors, dirigits per Agostino d’Angelis, diuen els poemes amb convicció, la major part tenen un caire autobiogràfic i entre els poemes i les seves declaracions hom pot fer-se una idea cabdal d’aquest intel·lectual, una figura per la qual la meva admiració no fa sinó créixer amb el temps. Essent com soc, essencialment platònic, percebo a Passolini un exemple on la integritat moral està acompanyada de la lucidesa intel·lectual. La grandesa de la seva figura encara es posa més de relleu pel contrast amb el que ha vingut després: El berlusconisme que ell preveié amb tota claredat sense parlar mai de Berlusconi.
Les dues següents etapes són les dues altres ciutats barroques del sud:Modica i Nolo. Són força diferents, l’entramat urbanístic de la primera resulta molt més difusa que la segona, d’arquitectura barroca però reconstruïda seguint un pla racionalista. Modica és famosa per la seva xocolata que no constitueix en general una de les meves febleses. L’Encarna en compra de diferents menes i jo el conec mitjançant un granissat excel·lent. Als carrers en recordo sobret tot l’església de Sant Jordi i el contrast amb els frescos conservats des de l’època bizantina de la chiesa rupestre di San Nicolo Inferiorel.


Noto és una ciutat molt endreçada i que presumeix de tenir les millors gelateries del mon. El mon es molt gran per ser taxatius però certament el gust d’allò que provo, un granissat de mora i un gelat de pistatxo, és excepcional. L’estil predominant segueix sent el bàrroc i el lloc més impactant és la plaça del municipi, de grans dimensions i tota ella ocupada per diversos palaus i la catedral. una mica més amunt de l’avinguda principal, hi és el palau Nicolaci di vilarodata, que visitem i durant el temps que dura la visita pots sentit com si s’hagués revertit el flux del temps i estigués a l’escena del ball on es clou Il Gatopardo viscontinià, de la qual darrerament s’ha commemorat el cinquantè aniversari.

Sícilia (II)

 Temple de la Concòrdia a Agrigento

 Temple a Selinunte

 Mosaic a la vila romana del Casale

L'escala de Caltagirone el dia de San Jaume

De Marsala varem anar a selinunte, l’antiga ciutat que va arribar a tenir cent mil habitants i que constitueix un dels jaciments arqueològics més importants de la illa. El temple reconstruït a la part oriental és una presència aclaparadora i l’extensió del lloc dóna una idea prou completa de la seva grandiositat, tot i que la major part resta per excavar. La senyalització no és gaire bona dins del recinte i no identifico clarament el temple B, dedicat possiblement al gran Empedocles. Com que les carreteres anaven plenes, era diumenge, no varem tenir el millor dia orientant-nos i tampoc vam voler renunciar al bany a la platja just a la vora de les runes, el dia donà poc més de si i les possibilitats de veure alguns llocs que no coneixia i pels que tenia una certa curiositat, Sciacca i Eraclea Minoa no van poder concretar-se i queden per a un tercer viatge. Vam fer nit a Agrigento dins del nucli urbà. Molta gent considera aquesta ciutat un dels lloc més lletjos de la illa i certament l’accés a la ciutat ofereix mostres del pitjor urbanisme possible, una de les característiques més definidores de la illa i un dels llegats de la Cosa nostra, però dins de la ciutat com a la meva anterior visita em trobo molt bé. El caràcter de Kasbah del centre és molt fàcil de reconeixer i la ciutat té un aire tranquil i somort que després de l’agitació del dia, fem una caravana considerable per entrar-hi, resulta molt agradable. Dormim a un antic palau barroc reconvertit en casa d’hostes al número 191 del carrer Atenea que constitueix l’eix central de la vila.

El matí següent baixem vers la vall dels temples , possiblement les restes materials més importants de l’antiga civilització grega, sense excloure l’acropolis atenenca, al capdavall l’edificació més important del conjunt el temple de la concòrdia és, gràcies a la unesco, l’edifici grec més reproduït i més emblemàtic. Estem tot el matí i encara ens resta alguna cosa per veure. Després enfilem cap al nord i ens allunyem de la costa per endinsar-nos a la part interior de la illa, la mes rural i la més amagada. Tenim concertat allotjament a la vora del llac Pergusa, a nou km d’Enna. L’establiment, villacasablanca, resulta molt acollidor i tenim temps per fer una bona passejada pels carrers de la ciutat, la capital de província més alta de l’estat italià. Al matí següent, d’hora per evitar aglomeracions, visitem la vila romana del casale, una antiga finca dels temps de descomposició de l’imperi on es troba una col·lecció de mosaics romans. He sentit que ha estat molts anys tancada i pel que recordo ha valgut la pena perquè l’accés i la visita és ara molt més fàcil i agradable, havent acabat del tot amb la precarietat que abans caracteritzava la instal·lació. El casal era una casa rural, però la decoració fa pensar en un edifici molt més important, de fet era un retir urbà imperial i possiblement un testimoni d’allò que ens explica el professor Fortuny a classe, com en el segle III s’estava gestant ja la civilització feudal-medieval. El fang ha preservat els mosaics durant més de setze segles i sobta, sobre tot, el seu dinamisme i la seva riquesa cromàtica. Després dinem a Caltagirone, un desconegut per mi i molt saborós pesto de pistacchio, un altra de les poblacions cimeres famosa per la seva ceràmica i per la seva escala de 450 esglaons cadascú decorat amb motius diferents. La seva festa grossa és el dia de san Jaume, Giacomo, quan l’escala és decorada amb llums d’oli, per la qual cosa calen uns quatre mil litres, però serveix per assolir efectes com els que podeu veure a la foto.

Sícilia (I)

 Les salines de Trapani

 El teatre de Segesta

El temple de Segesta



Vaig arribar a l’aeroport de Palerm la tarda del 14 d’agost. Com durant les dues setmanes que varem ser-hi a la illa, el cel era del tot blau, sense ni un sol núvol. Atès que la tarda era encara llarga i l’hora oportuna, aquella mateixa tarda vaig tenir l’oportunitat de recuperar un dels llocs del que tenia un record relativament viu, l’antiga ciutat de segesta, la qual es troba a molt poca distància de l’aeroport de Palerm. De la ciutat en resta un temple dòric, inacabat però en un molt bon estat de preservació i un teatre romà. A més de la qualitat de les construccions en elles mateixes, el que fa d’aquesta visita una experiència indispensable és l’emplaçament. Especialment el del teatre damunt d’un notable turó que permet tenir una bona perspectiva del temple i de totes les valls properes. Molta gent pensa, fins i tot grecs, que el lloc on resten millor preservats restes d’aquesta cultura és Sícilia, Hi ha alguns de més famosos, però potser la combinació amb el paisatge circumdant fa que cap resulti tan poderosament evocador com Segesta.

Les dues primeres nits del viatge dormirem a San Vito lo Cappo, al Nord-oest de la illa. Ens allotgem fora del poble a un B&B anomenat bagliolaluna. És una casa alçada sobre un altíssim penya-segat a la vora de la mar, tot just a l’entrada de la reserva natural dello zingaro, plena de petites cales amb una aigua d’una netedat immaculada. El dia següent el varem passar allí fent una combinació de trekking i platja. El baglio la luna fou el primer d’una sèrie d’allotjaments dignes i agradables. Em feu la impressió que els italians han fent una bona renovació, imitant el model anglosaxó i prescindint de les pensions no sempre gaire còmodes que no fa gaire anys constituïen un allotjament freqüent. L’estada ens va permetre també conèixer el significat del ferragosto que per la dimensió de la xerinola només em sembla comparable amb el que a casa nostra significa la revetlla de San Joan.

La següent etapa del viatge era Marsala. Però abans vam podem veure Erice, que jo no coneixia, i les salines entre Trapani i Marsala. Erice és un ciutat monumental, emmurallada, plena de restes de l’edat mitjana i que com moltes d’aquestes ciutats acaba malauradament adquirint un cert aire de parc temàtic. Enclavada en una muntanya bastant alta, s’hi pot pujar des de la veïna ciutat de Trapani en funicular, des de les muralles es domina tota la part occidental de la illa. A Erice hi és la que diuen ser una de les millors pastisseries del país, la de maria grammatico. Potser és veritat, però atès que no les conec totes tampoc faré un judici tan concloent. El que varem provar, granissat de llimona, canolis i cassata siciliana, era, això si, realment deliciós.

Camí cap a Marsala, ens vam aturar a les salines. Obsedits com estem amb la salut, la sal a hores d’ara sembla una substància un punt malèfica. Però, la història mostra que sempre ha estat una de les coses serioses de la vida. Fa dos mil·lennis aquella costa era un de les majors zones productores del mon antic, ara en fan poqueta però de primera qualitat. El Paisatge de les salines és molt bell i ara a l’estiu és d’una lluminositat indescriptible i gairebé inimaginable.



La tercera nit la passem a Marsala. Com a Segesta, també aquí hi retorno. Recordava molt bé els elegants carrers del centre de la vila pavimentats amb marbre. La ciutat és petita però l’animació, un dissabte al vespre, a l’hora de la passegiata és molt gran. Dormim al ilprofumodelsale un palau del segle XVIII. La propietària és del nord i malgrat fruir de la ciutat enyora els anys que visqué a Londres. Badant pels carrers vaig trobant les nombroses plaques que recorden la presència de Garibaldi a la ciutat i penso a la recreació de la guerra que oferí Visconti a Il Gattopardo. Una història d’entusiasme i ensarronades, coses que sovint acostumen a anar molt aplegades.