Final del trimestre i final del procés

Des de la meva tornada a Valladolid després de l’estiu, la història de la meva vida ha seguit repetint-se i he fet moltes menys coses de les que volia fer. El mes de novembre ha estat especialment dur en aquest sentit i entre el concurs de trasllats i viatges tots els caps de setmana, no he tingut cap oportunitat de dedicar-me a les meves coses, de pensar una miqueta o d’escriure un miserable post. En canvi la perspectiva pel proper trimestre és força millor. El departamento m’ha concedit el meu dret a tres mesos sense sou i la desaparició de la filosofia als instituts de l’exterior m’allibera del repte d’intentar tornar a la meva antiga plaça que ja no existeix. Així doncs la perspectiva que ara tinc és la de tres mesos dedicats a l’estudi, doncs dir-ne vida teorètica resulta una mica pretensiós.

A Novembre si més no vaig prendre una decisió, cosa que en el meu cas constitueix un motiu de satisfacció: abandonar els intents de publicació del meu assaigs sobre mimesi i violència, el text en que vaig estar treballant el 2011 i el 2012. Si més no, tal i com està concebut ara. El problema és el primer assaig sobre la qüestió catalana. Fonamentalment en tinc tres raons: la constatació de que els meus punts de vista poden resultar molests, quan no tinc ni cap mena d’intenció de posar en perill les meves amistats, ni de canviar els meus punts de vista. Un cert avorriment, perquè tot plegat ve de lluny i ha de durar molt més de divuit mesos i finalment un cert desig d’higiene intel·lectual, condició bàsica de qualsevol tasca de pensament.

Atès que aquest bloc es semi-privat si que aniré posant els diferents capítols d’aquest assaig en aquest blog. .Evidentment un cop aparegut intentaré abstenir-me de dir res més sobre el procés. De fet, no penso seguir en absolut l’actualitat catalana mentre estigui a Londres. L’assaig i alguna entrada explicant el viatge de l’estiu serà el contingut del bloc que aniré posant els propers dies. En millors condicions espero poder trobar alguna cosa interessant a dir en el meu retir londinenc, per la qual cosa utilitzaré aquesta pàgina

Sícilia (I)

 Les salines de Trapani

 El teatre de Segesta

El temple de Segesta



Vaig arribar a l’aeroport de Palerm la tarda del 14 d’agost. Com durant les dues setmanes que varem ser-hi a la illa, el cel era del tot blau, sense ni un sol núvol. Atès que la tarda era encara llarga i l’hora oportuna, aquella mateixa tarda vaig tenir l’oportunitat de recuperar un dels llocs del que tenia un record relativament viu, l’antiga ciutat de segesta, la qual es troba a molt poca distància de l’aeroport de Palerm. De la ciutat en resta un temple dòric, inacabat però en un molt bon estat de preservació i un teatre romà. A més de la qualitat de les construccions en elles mateixes, el que fa d’aquesta visita una experiència indispensable és l’emplaçament. Especialment el del teatre damunt d’un notable turó que permet tenir una bona perspectiva del temple i de totes les valls properes. Molta gent pensa, fins i tot grecs, que el lloc on resten millor preservats restes d’aquesta cultura és Sícilia, Hi ha alguns de més famosos, però potser la combinació amb el paisatge circumdant fa que cap resulti tan poderosament evocador com Segesta.

Les dues primeres nits del viatge dormirem a San Vito lo Cappo, al Nord-oest de la illa. Ens allotgem fora del poble a un B&B anomenat bagliolaluna. És una casa alçada sobre un altíssim penya-segat a la vora de la mar, tot just a l’entrada de la reserva natural dello zingaro, plena de petites cales amb una aigua d’una netedat immaculada. El dia següent el varem passar allí fent una combinació de trekking i platja. El baglio la luna fou el primer d’una sèrie d’allotjaments dignes i agradables. Em feu la impressió que els italians han fent una bona renovació, imitant el model anglosaxó i prescindint de les pensions no sempre gaire còmodes que no fa gaire anys constituïen un allotjament freqüent. L’estada ens va permetre també conèixer el significat del ferragosto que per la dimensió de la xerinola només em sembla comparable amb el que a casa nostra significa la revetlla de San Joan.

La següent etapa del viatge era Marsala. Però abans vam podem veure Erice, que jo no coneixia, i les salines entre Trapani i Marsala. Erice és un ciutat monumental, emmurallada, plena de restes de l’edat mitjana i que com moltes d’aquestes ciutats acaba malauradament adquirint un cert aire de parc temàtic. Enclavada en una muntanya bastant alta, s’hi pot pujar des de la veïna ciutat de Trapani en funicular, des de les muralles es domina tota la part occidental de la illa. A Erice hi és la que diuen ser una de les millors pastisseries del país, la de maria grammatico. Potser és veritat, però atès que no les conec totes tampoc faré un judici tan concloent. El que varem provar, granissat de llimona, canolis i cassata siciliana, era, això si, realment deliciós.

Camí cap a Marsala, ens vam aturar a les salines. Obsedits com estem amb la salut, la sal a hores d’ara sembla una substància un punt malèfica. Però, la història mostra que sempre ha estat una de les coses serioses de la vida. Fa dos mil·lennis aquella costa era un de les majors zones productores del mon antic, ara en fan poqueta però de primera qualitat. El Paisatge de les salines és molt bell i ara a l’estiu és d’una lluminositat indescriptible i gairebé inimaginable.



La tercera nit la passem a Marsala. Com a Segesta, també aquí hi retorno. Recordava molt bé els elegants carrers del centre de la vila pavimentats amb marbre. La ciutat és petita però l’animació, un dissabte al vespre, a l’hora de la passegiata és molt gran. Dormim al ilprofumodelsale un palau del segle XVIII. La propietària és del nord i malgrat fruir de la ciutat enyora els anys que visqué a Londres. Badant pels carrers vaig trobant les nombroses plaques que recorden la presència de Garibaldi a la ciutat i penso a la recreació de la guerra que oferí Visconti a Il Gattopardo. Una història d’entusiasme i ensarronades, coses que sovint acostumen a anar molt aplegades.

Retorn de Sícilia

Avui he donat finalment per acabada la redacció del llibre sobre Hume després de dos anys de treball. No ha estat gens fàcil aquesta feina, perquè un ja no és el que era i tot costa molt més. Tot plegat, suposa que els dietaris són els que més han patit la redacció del llibre, perquè més enllà de que la meva vida sigui poc trepidant, el fet cert és que després de robar hores d’on fos per mirar d’avançar unes línies, escriure no sempre era el que em venia més de gust. Confio que d’ara endavant serà diferent. No pas perquè tingui grans expectatives per construir cap gran cosa, sinó perquè del tot intoxicat després de quaranta-vuit anys de pràctica del llenguatge escrit, només amb l’escriptura assoleixo retenir mínimament el que m’ha passat; el que he viscut. Seguint aquest esperit, voldria retenir alguna cosa d’aquest estiu, el qual, en general, ha estat de trasbals i de tornar a fer mudança, la dóna se’n va un altre cop a Londres, però en el qual he tingut la sort de poder tornar a Sicília, un dels llocs més atractius del planeta des de tots els punts de vista. Sicilià és Grècia, Roma, l’islam, fins i tot, és una mica Itàlia. També és fàcil sentir-la, pels catalans com casa nostra, si més no dues coses pròpies de la illa et recorden Catalunya i et fan sentir com a casa, el gòtic, que totes les guies adjectiven com a català, i el costum nostrat, aquí i allí, del “pizzo”, sense el qual no s’entén res de res, ni de nosaltres, ni d’ells.



El meu primer viatge a la illa fou el 1998 i certament les coses han canviat. No feia gaire temps llavors d’alguns successos ominosos protagonitzats per la cosa nostra, que no s’han tornat a repetir. Així, doncs Palerm em va semblar molt més animat, amb més vida, els vespres, perquè el meu record és el d’una ciutat on tothom se n’anava a dormir d’hora o si més no, defugia el carrer quan es feia fosc. Potser no era així, de fet, el viatge ha servit de constatació, allò que dèiem, de la meva facilitat per l’oblit, al trobar-me enfront de coses admirables que necessàriament havia vist, sense que aparentment em deixessin cap empremta. Tot i així, i parlant en general, la illa ha canviat. És molt menys remota i molt més oberta als visitants que són molt més nombrosos, havent-hi moltes indicacions que abans no hi era. Ens agradarà, més o menys, però és difícilment discutible que O’Leary ha canviat Europa.

THE SEARCHERS. The making of an american Legend)

Després de dos mesos d’espera he tingut temps per llegir, ben ràpidament, el volum que sobre el film The Searchers ha escrit Glenn Frankel (THE SEARCHERS. The making of an american Legend). Glenn Frankel no és crític cinematogràfic. Periodista, ha treballat vint i set anys al Washington Post, molt d’ells com corresponsal a Jerusalem. De fet, malgrat el títol al llibre es parla poc de la pel·lícula i no es mira de justificar el seu lloc preeminent a la història del cine americà., tot i que quedi clar que Frankel és un sincer admirador del film. Pel contrari, la meitat del llibre esta dedicat a explicar el que sabem de les figures històriques d’on sorgí el film, Cynthia Ann Parker i el seu fill Quanah.

Cynthia no és l’únic, però si el més famós cas de noies segrestades pels comanxes, com ho és Debbie a la pel·lícula. Les diferències, però, són importants. Cynthia no estigué amb els comanxes els sis anys, més o menys, que està Debbie, sinó vint i quatre. No fou segrestada el 1868, quan comença la pel·lícula, sinó el 1836. Com Debbie fou una esposa d’un cap comanxe, però a diferència de Debbie, la seva unió va tenir el fruit de quatre fills. La història real és de fet molt més sinistra que la de la pel·lícula, perquè Cynthia fou segrestada i brutalitzada pels dos bàndols; primer pels indis que acabaren amb la seva família i la reduïren a una vida d’esclavatge i després pels blancs que la capturaren després d’una massacre, aquí la pel·lícula no difereix gaire, i la dugueren a un mon ja desconegut per ella, Mai no aprengué bé a parlar en anglès ni s’adapta a la vida texana i tot el que volia era retrobar els seus dos fills grans, guerrers comanxes. Fou de fet una presonera durant els anys que li restaren de vida

Un d’ells Quanah, arribà a ser un personatge llegendari. Home intel·ligent se n’adonà de la irreversibilitat de la situació del seu poble i decidí que el més pràctic per a la seva nació i, sobre tot, per ell mateix, era aprofitar-se de la seva herència barrejada. Tot i no haver passat de ser un personatge relativament marginal dins dels comanxes, no s’acabaven de refiar d’un mig blanc, fou presentat com el seu cabdill indiscutible. Fent una política col·laboracionista i possibilista, millorà les condicions de vida a les reserves però sobretot esdevingui un personatge llegendari per la premsa que feu de la seva figura, la personificació del noble salvatge. La tràgica. història de la seva mare , a la qual no retrobà mai, serví per augmentar la seva dimensió mítica. S’escrigueren moltes obres i fins i tot una opera i el president Roosevelt, el republicà, fou invitat seu a la Star House, la mansió que es va fer construir a Oklahoma i on romangué fins a la fi dels seus dies al costat de les seves set esposes.

El tercer capítol està dedicar a Allen le May, l’autor de la novel·la, on es basà el film. Alleen recupera una història ben coneguda però feu quelcom nou, donar-li protagonisme a un personatge oblidat, l’oncle de Cynthia, James Parker, un predicador que dedicà nou anys de la seva vida a la recerca de la noia, de la qual era el parent més proper. Anava a escriure que a diferència de Ethan no tingué èxit, però de fet Ethan tampoc recupera la noia a la pel·lícula. Les notícies històriques del Sr. Parker, fan pensar això si que el seu personatge, amb poc amics i problemes amb la llei, era tan desagradable com l’interpretat per John Wayne. Le May tenia certa experiència amb Hollywwod, havia estat guionista de Cecil B. De Mille i una de les condicions del seu contracte l’eximia de qualsevol mena de col·laboració amb els responsables de la pel·lícula.

El quart capítol està dedicat a John Ford i John Wayne. Per Frankel, la pel·lícula pertany a tots dos. Wayne, de fet, treballà amb la consciència de que estava fent el paper de la seva vida, cosa que objectivament sembla indiscutible. Mentre que per Ford, fou potser la darrera oportunitat de fer un treball de grans dimensions amb plena llibertat gràcies a que literalment va enredar un milionari de l’Est C.V. Whitney que mai va poder imposar les seves idees d’exaltació americana, no és aquesta la tonalitat del film, però aconseguí com a mínim que la seva dóna fes el breu, però decisiu paper a la trama, de Martha, la mare de Debbie. En aquest sentit, Frankel remarca que rodar a Monument Valley no era pas cap broma, sinó que, atesa l’absoluta manca d’infraestructures, encaria d’una manera que qualsevol productor hagués considerat innecessària els costos. És interessant assenyalar que una de les poques escenes exteriors que no fou rodada a Monument Valley, és la darrera escena entre Nathalie Wood i John Wayne, rodada molt a prop d’Hollywood. La seva hipòtesi és que de l’escena es rodaren dues versions. La primera a Monument Valley, seguint el guió, i la segona, la que podem veure actualment, on en suprimí quasi completament el diàleg, amb l’excepció del lacònic, “let’s go home Debbie”, les últimes paraules del film.

The Searchers fou un exit econòmic però no tingué un gran reconeixement crític. Refermà la condició de John Wayne com l’estrella més rentable però no aconseguí rellançar la carrera de John Ford, que es mantingué actiu uns anys més fonamentalment gràcies a la paciència i generositat de Wayne. Frankel es qüestiona finalment sobre la condició del film, fundacional per a tota la generació de cineastes americans dels setanta, però que mai ha estat veritablement popular i ho relaciona amb el rebuig generat per la ideologia política del seu protagonista. Probablement té raó, però tampoc m’atreviria a dir que Casablanca, el film amb el qual fa la comparació, sigui a hores d’ara gaire més popular.

Commemoració del Dia D

Avui és l’aniversari del desembarcament de Normandia, potser em vindria de gust veure el soldat Ryan, però ni en tinc cap còpia, ni possibilitat de fer-me amb el comandament del televisor i jo no soc dels que s’acostumaren a veure pel·lícules en una tablet o similar. Em consolo al migdia, veient el canal de Le Monde on retransmeten en directe la commemoració de l’esdeveniment feta avui a una de les cinc platges. Potser els hi hauria agradat a Catalunya aquesta retransmissió perquè hi havia moltes banderes, totes la dels països aliats que eren moltes. La sensació de melangia, però, se’m fa molt gran quan m’adono que la primera d’aquestes banderes que flamejà a Paris quan entraren els aliats fa setanta anys no era cap de la que ens mostrava la televisió, sinó aquesta que ara penja d’algunes balconades a Valladolid o a Barcelona i que la premsa del règim, la premsa en general, tendeix a identificar amb un símbol d’irresponsabilitat. Suposo que el senyal distintiu dels perdedors és aquest que, fins i tot, quan hi ha alguna victòria no acaba sent massa diferent de la derrota

Subterrànies

Ahir al vespre assisteixo a la projecció de l’espectacle subterrànies sobre els bombardeigs patits per Barcelona a la guerra civil. Un dels elements més atractius de l’espectacle es troba al fet que té lloc al refugi 307, al capdamunt del carrer nou de la rambla. Vaig ser-hi i tenia un fort interès perquè tota la meva infància havia sentit parlar molt sovint d’aquest refugi a tocar del domicili del meu avi i del que el meu pare i els meus oncles guarden tants records, cap bo. El que vaig veure era força semblant al que m’havien explicat, tot i que no vaig saber dir si ells hi anaven sempre o eren dels que miraren d’acostumar-s’hi a les bombes i optaren per deixar d’anar al refugi. La visita fa un recorregut gairebé complet pels 200 metres que varen ser edificats i permet així fer-se una idea més o menys aproximada del que passaren els veïns del barri i la ciutat de Barcelona. Tot i que evidentment hi caigueren bombes a tot arreu, Poble sec era potser el barri amb més motius per atreure les bombes: estava sota un objectiu militar important, el Castell, tenia dins el principal generador de corrent elèctric de la ciutat, la Canadenca, estava al costat del port i era un lloc densament poblat, fonamentalment per classe obrera. L’espectacle és prou emotiu. Consisteix en tres monòlegs desenvolupats per una dóna de mitjana edat, una infermera jove i una nena. Les actrius treballen amb eficàcia i l’acompanyament d’una violinista resulta evocador i contribueix positivament a restablir la memòria dels fets. La visió del conflicte que es trasllueix em resulta una mica massa idealitzada, perquè, pel que he sentit i llegit, un cop passat el primer moment, entusiasme hi hagué poc i el fet és que en el 38, qui més, qui menys, l’únic que pensava és acabar amb la guerra, ni que guanyés Franco. Allò més interessant del text es fer palès un fet cert que sovint és oblidat: el desenllaç de la guerra civil a més d’una desfeta per la democràcia, per Catalunya i per la classe obrera, fou una desfeta, especialment dura i injusta, per tot el gènere femení.

Postmodernisme al V&A Museum

El V&A museum ha estat fent durant el primer trimestre del curs una exposició, amb pretensions de definitiva, sobre el moviment postmodernista. L’exposició estava centrada bàsicament al període entre 1970 i 1990, després de la qual, segons el relat, desapareixeria el moviment vulgaritzat i víctima del seu èxit.  Les línies mes examinades corresponen a l’arquitectura americana del període i al disseny italià. De fet, la postmodernitat té un començament absolutament puntual amb la voladura i demolició d’un bloc arquitectònic construït en un estil típicament modern a la ciutat de Memphis 16 anys després de la seva realització. Hi té el seu lloc la música del moment i també hi ha una utilització abundant del film Blade Runner considerat com el més representatiu del moment (hi ha una projecció constant del dos primers minuts de la pel·lícula i hi són exposats els vestuaris dels personatges interpretats per Joan Cassidy i Sean Young). Més enllà dels valors artístics dels objectes exposats, és clar que l’exposició està destinada a provocar un impacte emocional en el públic. Per sobre dels objectes, allò que veiem la gent de la meva edat és un recordatori d’una joventut que ja no hi és. Pels més grans la reacció sovint és més amarga, perquè tota la ironia desplegada tenia un objectiu ben concret, identificable amb les seves aspiracions. Per la gent més jove que jo em sembla que no era gaire diferent de les que hagueren tingut a una exposició d’art etrusc (abans d’ahir dues noies de quart d’ESO es plantejaven com respondre a la pregunta de en quina època t’hagués agradat viure. Una d’elles proposava els anys 70 quan la gent començà a rebel·lar-se. Més enllà de la poca precisió històrica m’impressionà la precisió cronològica que em posa a una altra època). El material concret de l’exposició ajuda a pensar aquells anys com una festa. Posades les coses en un context més global el motiu de la festa no era només la presència (en alguns) de la joventut sinó l’alliberament de la responsabilitat imposada per la història tal i com era explicada per la modernitat. Un cop, però, la festa acabada em sembla que la responsabilitat del que quedà sense fer, és encara més feixuga que aquella de la que momentàniament es varem alliberar.