diumenge, 22 de juny de 2014

THE SEARCHERS. The making of an american Legend)



Després de dos mesos d’espera he tingut temps per llegir, ben ràpidament, el volum que sobre el film The Searchers ha escrit Glenn Frankel (THE SEARCHERS. The making of an american Legend). Glenn Frankel no és crític cinematogràfic. Periodista, ha treballat vint i set anys al Washington Post, molt d’ells com corresponsal a Jerusalem. De fet, malgrat el títol al llibre es parla poc de la pel·lícula i no es mira de justificar el seu lloc preeminent a la història del cine americà., tot i que quedi clar que Frankel és un sincer admirador del film. Pel contrari, la meitat del llibre esta dedicat a explicar el que sabem de les figures històriques d’on sorgí el film, Cynthia Ann Parker i el seu fill Quanah.

Cynthia no és l’únic, però si el més famós cas de noies segrestades pels comanxes, com ho és Debbie a la pel·lícula. Les diferències, però, són importants. Cynthia no estigué amb els comanxes els sis anys, més o menys, que està Debbie, sinó vint i quatre. No fou segrestada el 1868, quan comença la pel·lícula, sinó el 1836. Com Debbie fou una esposa d’un cap comanxe, però a diferència de Debbie, la seva unió va tenir el fruit de quatre fills. La història real és de fet molt més sinistra que la de la pel·lícula, perquè Cynthia fou segrestada i brutalitzada pels dos bàndols; primer pels indis que acabaren amb la seva família i la reduïren a una vida d’esclavatge i després pels blancs que la capturaren després d’una massacre, aquí la pel·lícula no difereix gaire, i la dugueren a un mon ja desconegut per ella, Mai no aprengué bé a parlar en anglès ni s’adapta a la vida texana i tot el que volia era retrobar els seus dos fills grans, guerrers comanxes. Fou de fet una presonera durant els anys que li restaren de vida

Un d’ells Quanah, arribà a ser un personatge llegendari. Home intel·ligent se n’adonà de la irreversibilitat de la situació del seu poble i decidí que el més pràctic per a la seva nació i, sobre tot, per ell mateix, era aprofitar-se de la seva herència barrejada. Tot i no haver passat de ser un personatge relativament marginal dins dels comanxes, no s’acabaven de refiar d’un mig blanc, fou presentat com el seu cabdill indiscutible. Fent una política col·laboracionista i possibilista, millorà les condicions de vida a les reserves però sobretot esdevingui un personatge llegendari per la premsa que feu de la seva figura, la personificació del noble salvatge. La tràgica. història de la seva mare , a la qual no retrobà mai, serví per augmentar la seva dimensió mítica. S’escrigueren moltes obres i fins i tot una opera i el president Roosevelt, el republicà, fou invitat seu a la Star House, la mansió que es va fer construir a Oklahoma i on romangué fins a la fi dels seus dies al costat de les seves set esposes.

El tercer capítol està dedicar a Allen le May, l’autor de la novel·la, on es basà el film. Alleen recupera una història ben coneguda però feu quelcom nou, donar-li protagonisme a un personatge oblidat, l’oncle de Cynthia, James Parker, un predicador que dedicà nou anys de la seva vida a la recerca de la noia, de la qual era el parent més proper. Anava a escriure que a diferència de Ethan no tingué èxit, però de fet Ethan tampoc recupera la noia a la pel·lícula. Les notícies històriques del Sr. Parker, fan pensar això si que el seu personatge, amb poc amics i problemes amb la llei, era tan desagradable com l’interpretat per John Wayne. Le May tenia certa experiència amb Hollywwod, havia estat guionista de Cecil B. De Mille i una de les condicions del seu contracte l’eximia de qualsevol mena de col·laboració amb els responsables de la pel·lícula.

El quart capítol està dedicat a John Ford i John Wayne. Per Frankel, la pel·lícula pertany a tots dos. Wayne, de fet, treballà amb la consciència de que estava fent el paper de la seva vida, cosa que objectivament sembla indiscutible. Mentre que per Ford, fou potser la darrera oportunitat de fer un treball de grans dimensions amb plena llibertat gràcies a que literalment va enredar un milionari de l’Est C.V. Whitney que mai va poder imposar les seves idees d’exaltació americana, no és aquesta la tonalitat del film, però aconseguí com a mínim que la seva dóna fes el breu, però decisiu paper a la trama, de Martha, la mare de Debbie. En aquest sentit, Frankel remarca que rodar a Monument Valley no era pas cap broma, sinó que, atesa l’absoluta manca d’infraestructures, encaria d’una manera que qualsevol productor hagués considerat innecessària els costos. És interessant assenyalar que una de les poques escenes exteriors que no fou rodada a Monument Valley, és la darrera escena entre Nathalie Wood i John Wayne, rodada molt a prop d’Hollywood. La seva hipòtesi és que de l’escena es rodaren dues versions. La primera a Monument Valley, seguint el guió, i la segona, la que podem veure actualment, on en suprimí quasi completament el diàleg, amb l’excepció del lacònic, “let’s go home Debbie”, les últimes paraules del film.



The Searchers fou un exit econòmic però no tingué un gran reconeixement crític. Refermà la condició de John Wayne com l’estrella més rentable però no aconseguí rellançar la carrera de John Ford, que es mantingué actiu uns anys més fonamentalment gràcies a la paciència i generositat de Wayne. Frankel es qüestiona finalment sobre la condició del film, fundacional per a tota la generació de cineastes americans dels setanta, però que mai ha estat veritablement popular i ho relaciona amb el rebuig generat per la ideologia política del seu protagonista. Probablement té raó, però tampoc m’atreviria a dir que Casablanca, el film amb el qual fa la comparació, sigui a hores d’ara gaire més popular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada