dimecres, 24 de setembre del 2014

Sícilia (I)

 Les salines de Trapani
 El teatre de Segesta
El temple de Segesta



Vaig arribar a l’aeroport de Palerm la tarda del 14 d’agost. Com durant les dues setmanes que varem ser-hi a la illa, el cel era del tot blau, sense ni un sol núvol. Atès que la tarda era encara llarga i l’hora oportuna, aquella mateixa tarda vaig tenir l’oportunitat de recuperar un dels llocs del que tenia un record relativament viu, l’antiga ciutat de segesta, la qual es troba a molt poca distància de l’aeroport de Palerm. De la ciutat en resta un temple dòric, inacabat però en un molt bon estat de preservació i un teatre romà. A més de la qualitat de les construccions en elles mateixes, el que fa d’aquesta visita una experiència indispensable és l’emplaçament. Especialment el del teatre damunt d’un notable turó que permet tenir una bona perspectiva del temple i de totes les valls properes. Molta gent pensa, fins i tot grecs, que el lloc on resten millor preservats restes d’aquesta cultura és Sícilia, Hi ha alguns de més famosos, però potser la combinació amb el paisatge circumdant fa que cap resulti tan poderosament evocador com Segesta.

Les dues primeres nits del viatge dormirem a San Vito lo Cappo, al Nord-oest de la illa. Ens allotgem fora del poble a un B&B anomenat bagliolaluna. És una casa alçada sobre un altíssim penya-segat a la vora de la mar, tot just a l’entrada de la reserva natural dello zingaro, plena de petites cales amb una aigua d’una netedat immaculada. El dia següent el varem passar allí fent una combinació de trekking i platja. El baglio la luna fou el primer d’una sèrie d’allotjaments dignes i agradables. Em feu la impressió que els italians han fent una bona renovació, imitant el model anglosaxó i prescindint de les pensions no sempre gaire còmodes que no fa gaire anys constituïen un allotjament freqüent. L’estada ens va permetre també conèixer el significat del ferragosto que per la dimensió de la xerinola només em sembla comparable amb el que a casa nostra significa la revetlla de San Joan.

La següent etapa del viatge era Marsala. Però abans vam podem veure Erice, que jo no coneixia, i les salines entre Trapani i Marsala. Erice és un ciutat monumental, emmurallada, plena de restes de l’edat mitjana i que com moltes d’aquestes ciutats acaba malauradament adquirint un cert aire de parc temàtic. Enclavada en una muntanya bastant alta, s’hi pot pujar des de la veïna ciutat de Trapani en funicular, des de les muralles es domina tota la part occidental de la illa. A Erice hi és la que diuen ser una de les millors pastisseries del país, la de maria grammatico. Potser és veritat, però atès que no les conec totes tampoc faré un judici tan concloent. El que varem provar, granissat de llimona, canolis i cassata siciliana, era, això si, realment deliciós.

Camí cap a Marsala, ens vam aturar a les salines. Obsedits com estem amb la salut, la sal a hores d’ara sembla una substància un punt malèfica. Però, la història mostra que sempre ha estat una de les coses serioses de la vida. Fa dos mil·lennis aquella costa era un de les majors zones productores del mon antic, ara en fan poqueta però de primera qualitat. El Paisatge de les salines és molt bell i ara a l’estiu és d’una lluminositat indescriptible i gairebé inimaginable.



La tercera nit la passem a Marsala. Com a Segesta, també aquí hi retorno. Recordava molt bé els elegants carrers del centre de la vila pavimentats amb marbre. La ciutat és petita però l’animació, un dissabte al vespre, a l’hora de la passegiata és molt gran. Dormim al ilprofumodelsale un palau del segle XVIII. La propietària és del nord i malgrat fruir de la ciutat enyora els anys que visqué a Londres. Badant pels carrers vaig trobant les nombroses plaques que recorden la presència de Garibaldi a la ciutat i penso a la recreació de la guerra que oferí Visconti a Il Gattopardo. Una història d’entusiasme i ensarronades, coses que sovint acostumen a anar molt aplegades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada