dimecres, 10 de setembre de 2014

Retorn de Sícilia



Avui he donat finalment per acabada la redacció del llibre sobre Hume després de dos anys de treball. No ha estat gens fàcil aquesta feina, perquè un ja no és el que era i tot costa molt més. Tot plegat, suposa que els dietaris són els que més han patit la redacció del llibre, perquè més enllà de que la meva vida sigui poc trepidant, el fet cert és que després de robar hores d’on fos per mirar d’avançar unes línies, escriure no sempre era el que em venia més de gust. Confio que d’ara endavant serà diferent. No pas perquè tingui grans expectatives per construir cap gran cosa, sinó perquè del tot intoxicat després de quaranta-vuit anys de pràctica del llenguatge escrit, només amb l’escriptura assoleixo retenir mínimament el que m’ha passat; el que he viscut. Seguint aquest esperit, voldria retenir alguna cosa d’aquest estiu, el qual, en general, ha estat de trasbals i de tornar a fer mudança, la dóna se’n va un altre cop a Londres, però en el qual he tingut la sort de poder tornar a Sicília, un dels llocs més atractius del planeta des de tots els punts de vista. Sicilià és Grècia, Roma, l’islam, fins i tot, és una mica Itàlia. També és fàcil sentir-la, pels catalans com casa nostra, si més no dues coses pròpies de la illa et recorden Catalunya i et fan sentir com a casa, el gòtic, que totes les guies adjectiven com a català, i el costum nostrat, aquí i allí, del “pizzo”, sense el qual no s’entén res de res, ni de nosaltres, ni d’ells.



El meu primer viatge a la illa fou el 1998 i certament les coses han canviat. No feia gaire temps llavors d’alguns successos ominosos protagonitzats per la cosa nostra, que no s’han tornat a repetir. Així, doncs Palerm em va semblar molt més animat, amb més vida, els vespres, perquè el meu record és el d’una ciutat on tothom se n’anava a dormir d’hora o si més no, defugia el carrer quan es feia fosc. Potser no era així, de fet, el viatge ha servit de constatació, allò que dèiem, de la meva facilitat per l’oblit, al trobar-me enfront de coses admirables que necessàriament havia vist, sense que aparentment em deixessin cap empremta. Tot i així, i parlant en general, la illa ha canviat. És molt menys remota i molt més oberta als visitants que són molt més nombrosos, havent-hi moltes indicacions que abans no hi era. Ens agradarà, més o menys, però és difícilment discutible que O’Leary ha canviat Europa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada