Postmodernisme al V&A Museum

El V&A museum ha estat fent durant el primer trimestre del curs una exposició, amb pretensions de definitiva, sobre el moviment postmodernista. L’exposició estava centrada bàsicament al període entre 1970 i 1990, després de la qual, segons el relat, desapareixeria el moviment vulgaritzat i víctima del seu èxit.  Les línies mes examinades corresponen a l’arquitectura americana del període i al disseny italià. De fet, la postmodernitat té un començament absolutament puntual amb la voladura i demolició d’un bloc arquitectònic construït en un estil típicament modern a la ciutat de Memphis 16 anys després de la seva realització. Hi té el seu lloc la música del moment i també hi ha una utilització abundant del film Blade Runner considerat com el més representatiu del moment (hi ha una projecció constant del dos primers minuts de la pel·lícula i hi són exposats els vestuaris dels personatges interpretats per Joan Cassidy i Sean Young). Més enllà dels valors artístics dels objectes exposats, és clar que l’exposició està destinada a provocar un impacte emocional en el públic. Per sobre dels objectes, allò que veiem la gent de la meva edat és un recordatori d’una joventut que ja no hi és. Pels més grans la reacció sovint és més amarga, perquè tota la ironia desplegada tenia un objectiu ben concret, identificable amb les seves aspiracions. Per la gent més jove que jo em sembla que no era gaire diferent de les que hagueren tingut a una exposició d’art etrusc (abans d’ahir dues noies de quart d’ESO es plantejaven com respondre a la pregunta de en quina època t’hagués agradat viure. Una d’elles proposava els anys 70 quan la gent començà a rebel·lar-se. Més enllà de la poca precisió històrica m’impressionà la precisió cronològica que em posa a una altra època). El material concret de l’exposició ajuda a pensar aquells anys com una festa. Posades les coses en un context més global el motiu de la festa no era només la presència (en alguns) de la joventut sinó l’alliberament de la responsabilitat imposada per la història tal i com era explicada per la modernitat. Un cop, però, la festa acabada em sembla que la responsabilitat del que quedà sense fer, és encara més feixuga que aquella de la que momentàniament es varem alliberar.