Sícilia (I)

 Les salines de Trapani

 El teatre de Segesta

El temple de Segesta



Vaig arribar a l’aeroport de Palerm la tarda del 14 d’agost. Com durant les dues setmanes que varem ser-hi a la illa, el cel era del tot blau, sense ni un sol núvol. Atès que la tarda era encara llarga i l’hora oportuna, aquella mateixa tarda vaig tenir l’oportunitat de recuperar un dels llocs del que tenia un record relativament viu, l’antiga ciutat de segesta, la qual es troba a molt poca distància de l’aeroport de Palerm. De la ciutat en resta un temple dòric, inacabat però en un molt bon estat de preservació i un teatre romà. A més de la qualitat de les construccions en elles mateixes, el que fa d’aquesta visita una experiència indispensable és l’emplaçament. Especialment el del teatre damunt d’un notable turó que permet tenir una bona perspectiva del temple i de totes les valls properes. Molta gent pensa, fins i tot grecs, que el lloc on resten millor preservats restes d’aquesta cultura és Sícilia, Hi ha alguns de més famosos, però potser la combinació amb el paisatge circumdant fa que cap resulti tan poderosament evocador com Segesta.

Les dues primeres nits del viatge dormirem a San Vito lo Cappo, al Nord-oest de la illa. Ens allotgem fora del poble a un B&B anomenat bagliolaluna. És una casa alçada sobre un altíssim penya-segat a la vora de la mar, tot just a l’entrada de la reserva natural dello zingaro, plena de petites cales amb una aigua d’una netedat immaculada. El dia següent el varem passar allí fent una combinació de trekking i platja. El baglio la luna fou el primer d’una sèrie d’allotjaments dignes i agradables. Em feu la impressió que els italians han fent una bona renovació, imitant el model anglosaxó i prescindint de les pensions no sempre gaire còmodes que no fa gaire anys constituïen un allotjament freqüent. L’estada ens va permetre també conèixer el significat del ferragosto que per la dimensió de la xerinola només em sembla comparable amb el que a casa nostra significa la revetlla de San Joan.

La següent etapa del viatge era Marsala. Però abans vam podem veure Erice, que jo no coneixia, i les salines entre Trapani i Marsala. Erice és un ciutat monumental, emmurallada, plena de restes de l’edat mitjana i que com moltes d’aquestes ciutats acaba malauradament adquirint un cert aire de parc temàtic. Enclavada en una muntanya bastant alta, s’hi pot pujar des de la veïna ciutat de Trapani en funicular, des de les muralles es domina tota la part occidental de la illa. A Erice hi és la que diuen ser una de les millors pastisseries del país, la de maria grammatico. Potser és veritat, però atès que no les conec totes tampoc faré un judici tan concloent. El que varem provar, granissat de llimona, canolis i cassata siciliana, era, això si, realment deliciós.

Camí cap a Marsala, ens vam aturar a les salines. Obsedits com estem amb la salut, la sal a hores d’ara sembla una substància un punt malèfica. Però, la història mostra que sempre ha estat una de les coses serioses de la vida. Fa dos mil·lennis aquella costa era un de les majors zones productores del mon antic, ara en fan poqueta però de primera qualitat. El Paisatge de les salines és molt bell i ara a l’estiu és d’una lluminositat indescriptible i gairebé inimaginable.



La tercera nit la passem a Marsala. Com a Segesta, també aquí hi retorno. Recordava molt bé els elegants carrers del centre de la vila pavimentats amb marbre. La ciutat és petita però l’animació, un dissabte al vespre, a l’hora de la passegiata és molt gran. Dormim al ilprofumodelsale un palau del segle XVIII. La propietària és del nord i malgrat fruir de la ciutat enyora els anys que visqué a Londres. Badant pels carrers vaig trobant les nombroses plaques que recorden la presència de Garibaldi a la ciutat i penso a la recreació de la guerra que oferí Visconti a Il Gattopardo. Una història d’entusiasme i ensarronades, coses que sovint acostumen a anar molt aplegades.

Meditacions sobre el toro de la vega

Com ningú no pot deixar de saber aquesta setmana ha tingut lloc la festa del “Toro de la Vega” a Tordesillas. La tensió ha pujat encara més de l’habitual. Primer vaig ser testimoni, mut, d’una conversa al bar on les meves companyes provinents d’aquesta ciutat, a 20 Km. de Medina, es queixaven de la persecució mediàtica,  la hipocresia dels animalistes i de la seva manca de respecte a la convivència i la història de la vila del famós Tractat. Després els meus alumnes de segons de l’ESO, als quals els  imparteixo Ciutadania van voler tenir el plaer de sentir-me declarar com a anti-taurí. No els hi vaig donar, bàsicament per motius d’estratègia comunicativa. Més angoixant va ser la conversació al bar que em va deixar molt intranquil. La meva posició a hores d’ara és molt clara. Jo prohibiria aquesta mena d’esdeveniments. Però en realitat no ho faria pas pel brau. De fet, no crec que els animals tinguin drets, ni tampoc  tinc una tirada  sentimental especial pels animals no humans.  Si jo ho prohibiria, és fonamentalment, pels meus alumnes, perquè em sembla que aquesta mena d’esdeveniments estan a l’arrel dels seus vicis i de les seves limitacions, de la seva absoluta manca de capacitat per empatitzar, del seu menyspreu envers les formes positives  de cultura. Llur concepció de la diversió i la manera en que participen del debat és una propedèutica al cultiu de la ignorància, el fanatisme i la intolerància. Ho prohibiria perquè, com Nietzsche, crec que la dieta espiritual està entre les coses serioses de la vida. Tot això sona, imagino, com molt poc lliberal. Al capdavall, l’argument dels nois és que perquè no poden fer el que els agrada. Però jo em sento incapaç d’assumir aquest liberalisme i un cert paper d’educador, cosa per la qual es suposa que em paguen. 

CONCLUSIONS SOBRE L’ÚNIC REFERENDUM DEL 2014

Els resultats del referèndum escocès no són gaire sorprenents. De fet, crec que són el realísticament possibles i relativament bons pels secessionistes. JJ recordava al seu Blog que les nacions són mortals. És un fet evident, però encara és més evident que els homes som mortals i normalment tenim menys temps. No es així impossible que hom pugui optar per sacrificar deu o potser vint anys de la seva existència a canvi del futur de la pàtria que perdurarà en el temps. Però em sembla que des del càlcul racional aquesta sempre serà una opció minoritària i , per això, en referèndums plantejat com l’escocès, els estats existents juguen amb l’avantatatge de què encara que puguin ser una merda, si més no, ja existeixen. És allò que pejorativament és diu vot de la por, tot oblidant que, ens agradi més o menys, un munt de coses efectivament les fem per por.

M’han semblat però especialment penosos, els comentaris de mitjans ideològicament propers al govern de Madrid sobre la salvació d’Europa. Potser podria ser al revés i si la solució és Europa, llavor l’equilibri consistiria en què mentre determinades esferes de poder es desplacen vers Europa, que d’altres s’apropin als ciutadans. El llast per la unió efectiva dels europeus seria llavors més el nacionalisme espanyol, britànic o francès més que no pas l’escocès. Possiblement, la construcció efectiva d’Europa implica el buidament i l’alleugeriment dels estats actualment membres, tot ells modelats des de la noció d’estat-nació. D’altra banda, és ridícul qualificar precisament els escocesos com anti-europeistes. De fet, dijous potser es va donar un pas decisiu per què el Regne Unit continuí a la Unió Europea, ja que potser els vots dels escocesos seran decisius per mantenir-se dins Europa, si Cameron compleix el seu compromís i fa el referèndum promès dins de tres anys.



La meva tesi és que per construir políticament Europa, un nacionalisme com l’escocès no ha de ser un entrebanc, perquè el nacionalisme dels estats tradicionals ha estat un entrebanc més gran. Aquestes consideracions són generals i no valen ni per Espanya ni per Catalunya. No valen per Espanya on les idees sobre la qüestió són confuses i mentre el partit que governa parla d’Europa, li dedica un carrer a Madrid a Margaret Thatcher i ho justifica parlant de la seva aportació a la construcció d’Europa (!). Tampoc són molt interessants a un país com Catalunya amb uns líders prou brètols i maldestres com per fer l’eslogan d’”Espanya ens roba”, el qual, publicitat a Europa, no pot tenir altre resultat que situar enfront de Catalunya la major parts dels estats europeus, tots els que reben fons dels països més rics.

Dennis Hopper a la Royal Academy of Arts

Diumenge vaig a la Royal Academy on hi ha una exposició de les fotografies fetes per Dennis Hopper a la dècada dels seixanta. L’autor les presenta com quelcom de molt important per ell, ja que en aquell moment eren el seu únic mitjà d’expressió. La seva carrera d’actor no estava en un moment molt prometedor, amb molt poca feina, només la que li donava Henry Hattaway perquè John Wayne l’esbatussés amb més o menys consistència, i certament rebre els cops de Wayne no semblava un gran camí d’expressió de la seva creativitat. Al final de la dècada vingué Easy Rider i les coses canviarien, però mentre tant l’amic Hooper matava el temps lliure, presumiblement molt, documentant els canvis que estava vivint l’Amèrica dels seixanta. Aquest valor documental és possiblement el més important de l’exposició, ja que no vaig acabar de trobar grans valor formals a les seves imatges. No és que Hopper estigués mancat d’ambicions artístiques, pel contrari la connexió amb tendències de l’art contemporani és molt palesa. Però el meu interès per aquestes manifestacions és limitat i tampoc vaig trobar res de gaire original. L’exposició però és una crònica visual de primera mà de la vida de la contracultura americana als seixanta, amb la presència repetida d’Andy Warhol i també de les agitacions que la van commoure. Especialment interessants són les fotos realitzades a Montgomery a la marxa contra la discriminació racial realitzada l’any 1965, a la qual assistí Hopper acompanyat pel seU, amic, llavors Marlon Brando

Temps d'incerteses

Trobo als blogs on tafanejo, una entrada que sembla una posició ben enraonada i documentada de la situació del nostre planeta. No em sembla que calgui afegir res perquè l'article és molt clar. Mentre l’anava llegint pensava en els meus alumnes, tan previsiblement afectats per aquests problemes com ignorant dels mateixos. La qüestió que em sobta mentre el llegeixo, és si val la pena parlar-ne, si informar d’aquests problemes serviria per vèncer la seva apatia, indiferència, se m’en fotisme absolut. Malauradament penso que no i que possiblement tindria l’efecte contrari i ara tindrien una base factual i teòrica pel seu nihilisme. En tot cas, d’entrada tampoc s’ho creurien perquè la fe és més forta que la informació i el raonament; en aquest cas la fe en que la ciència, entesa com quelcom que no se sap ben bé que és però garanteix el progrés, acaba trobant totes les solucions. La fe real d’un temps que pensa que no en té, com explica molt bé aquí aquí John Gray

Allò que es mou a Catalunya

Avui els diaris i la resta del mitjans ens explicaven el capítol darrer, pel moment, del viatge vers Itaca. No cal dir gaire perquè ha estat tan previsible i avorrit com tots els anteriors, però mentre el país s’apassiona, s’indigna o simplement es fot de mania, hi ha gent que fa coses serioses properes a allò que en altre temps es deia política. Parlo de la gent del caféambllet que avui a la web ens informen de la possible venda massiva dels historials mèdics dels catalans a corporacions privades (aquí). La qüestió no és del tot nova, perquè ha estat objecte d’intens debat al Regne Unit on la ciutadania està més amoïnada per aquestes coses. És difícil quan llegim notícies d’aquesta mena no sentir por d’una possible deriva envers escenaris socio-polítics que abans semblaven propis d’una història de ciència-ficció i ara semblen ben versemblants i segurament propers.

reflexions de la setmana de la diada

                                                                    I

Diumenge llegeixo dos articles de caràcter diferent tot i ser ambdós d’un tarannà diguem-ne unionista. Un està signat per la professora Mercè Vilarubies i l’altre per Pedro J. Ramírez. Tots dos malgrat estar en contra de la independència reconeixen que entre Espanya i Catalunya hi ha un problema i coincideixen en que entre les possibles mesures per solucionar-ho caldria incrementar l’amor dels espanyols no catalans per la llengua catalana, propiciant, per exemple, el seu coneixement als centres d’ensenyament. Quan llegeixo aquestes coses em sento especialment interpel·lat, essent com sóc, un professor català en una de les terres més allunyades de nosaltres, si més no culturalment. Malauradament, em sembla que el que demanen Pedro J. i la senyora Vilarubies és massa per a les meves forces. Jo estaria prou satisfet si assolís ensenyar els meus alumnes a estimar la seva llengua, cosa que segurament permetria que algun dia en puguin estimar un altre. Aquesta mena de disquisicions fan una mica tard, quan no només la literatura catalana, sinó totes les literatures estan esdevenint irrellevants. Tampoc em queda clar qui seria l’encarregat de transmetre aquest amor.

II

Allò de ahir em va semblar depriment i un xic fastigós. No tinc molt clar, en dubto, de l’ètica inherent a la manifestació d’ahir. Però l’estètica em sembla completament lamentable. Sé que les comparacions amb el nazisme i amb Corea del Nord, són feridores i fan mal, però potser fora bo no fer-les tan fàcils. És clar, però, que aquest és un país una mica estrany, en el qual la gent anomena lluitar a posar-te en el lloc on el govern i la tele dius que t’has de posar.

III

Després d’aquesta setmana, segueixo pensant que ningú ha estat més lúcid que el primer president de la primera república espanyola, català, quan digué que estava fins als collons de tots nosaltres. Després d’haver sentit totes les parts, la frase segueix sent valida, entenem com entenem el referent dels nosaltres

IV.

Som molt diferents del Regne Unit. Per moltes raons. Per a mi la més important és que no hem tingut ni un Locke, anglès, ni un Hume, escocès. Tampoc ens els hem llegits i no hem aprés gens ni mica a dubtar de les nostres posicions, i ens manca la consciència de que qualsevol discussió intel·lectual degenera en brutícia sense la higiene de l’escepticisme. Potser aquest últims anys meus de treball tenen algun sentit, cosa que evidentment no traurà que siguin inútils.

Retorn de Sícilia

Avui he donat finalment per acabada la redacció del llibre sobre Hume després de dos anys de treball. No ha estat gens fàcil aquesta feina, perquè un ja no és el que era i tot costa molt més. Tot plegat, suposa que els dietaris són els que més han patit la redacció del llibre, perquè més enllà de que la meva vida sigui poc trepidant, el fet cert és que després de robar hores d’on fos per mirar d’avançar unes línies, escriure no sempre era el que em venia més de gust. Confio que d’ara endavant serà diferent. No pas perquè tingui grans expectatives per construir cap gran cosa, sinó perquè del tot intoxicat després de quaranta-vuit anys de pràctica del llenguatge escrit, només amb l’escriptura assoleixo retenir mínimament el que m’ha passat; el que he viscut. Seguint aquest esperit, voldria retenir alguna cosa d’aquest estiu, el qual, en general, ha estat de trasbals i de tornar a fer mudança, la dóna se’n va un altre cop a Londres, però en el qual he tingut la sort de poder tornar a Sicília, un dels llocs més atractius del planeta des de tots els punts de vista. Sicilià és Grècia, Roma, l’islam, fins i tot, és una mica Itàlia. També és fàcil sentir-la, pels catalans com casa nostra, si més no dues coses pròpies de la illa et recorden Catalunya i et fan sentir com a casa, el gòtic, que totes les guies adjectiven com a català, i el costum nostrat, aquí i allí, del “pizzo”, sense el qual no s’entén res de res, ni de nosaltres, ni d’ells.



El meu primer viatge a la illa fou el 1998 i certament les coses han canviat. No feia gaire temps llavors d’alguns successos ominosos protagonitzats per la cosa nostra, que no s’han tornat a repetir. Així, doncs Palerm em va semblar molt més animat, amb més vida, els vespres, perquè el meu record és el d’una ciutat on tothom se n’anava a dormir d’hora o si més no, defugia el carrer quan es feia fosc. Potser no era així, de fet, el viatge ha servit de constatació, allò que dèiem, de la meva facilitat per l’oblit, al trobar-me enfront de coses admirables que necessàriament havia vist, sense que aparentment em deixessin cap empremta. Tot i així, i parlant en general, la illa ha canviat. És molt menys remota i molt més oberta als visitants que són molt més nombrosos, havent-hi moltes indicacions que abans no hi era. Ens agradarà, més o menys, però és difícilment discutible que O’Leary ha canviat Europa.