CONCLUSIONS SOBRE L’ÚNIC REFERENDUM DEL 2014

Els resultats del referèndum escocès no són gaire sorprenents. De fet, crec que són el realísticament possibles i relativament bons pels secessionistes. JJ recordava al seu Blog que les nacions són mortals. És un fet evident, però encara és més evident que els homes som mortals i normalment tenim menys temps. No es així impossible que hom pugui optar per sacrificar deu o potser vint anys de la seva existència a canvi del futur de la pàtria que perdurarà en el temps. Però em sembla que des del càlcul racional aquesta sempre serà una opció minoritària i , per això, en referèndums plantejat com l’escocès, els estats existents juguen amb l’avantatatge de què encara que puguin ser una merda, si més no, ja existeixen. És allò que pejorativament és diu vot de la por, tot oblidant que, ens agradi més o menys, un munt de coses efectivament les fem per por.

M’han semblat però especialment penosos, els comentaris de mitjans ideològicament propers al govern de Madrid sobre la salvació d’Europa. Potser podria ser al revés i si la solució és Europa, llavor l’equilibri consistiria en què mentre determinades esferes de poder es desplacen vers Europa, que d’altres s’apropin als ciutadans. El llast per la unió efectiva dels europeus seria llavors més el nacionalisme espanyol, britànic o francès més que no pas l’escocès. Possiblement, la construcció efectiva d’Europa implica el buidament i l’alleugeriment dels estats actualment membres, tot ells modelats des de la noció d’estat-nació. D’altra banda, és ridícul qualificar precisament els escocesos com anti-europeistes. De fet, dijous potser es va donar un pas decisiu per què el Regne Unit continuí a la Unió Europea, ja que potser els vots dels escocesos seran decisius per mantenir-se dins Europa, si Cameron compleix el seu compromís i fa el referèndum promès dins de tres anys.



La meva tesi és que per construir políticament Europa, un nacionalisme com l’escocès no ha de ser un entrebanc, perquè el nacionalisme dels estats tradicionals ha estat un entrebanc més gran. Aquestes consideracions són generals i no valen ni per Espanya ni per Catalunya. No valen per Espanya on les idees sobre la qüestió són confuses i mentre el partit que governa parla d’Europa, li dedica un carrer a Madrid a Margaret Thatcher i ho justifica parlant de la seva aportació a la construcció d’Europa (!). Tampoc són molt interessants a un país com Catalunya amb uns líders prou brètols i maldestres com per fer l’eslogan d’”Espanya ens roba”, el qual, publicitat a Europa, no pot tenir altre resultat que situar enfront de Catalunya la major parts dels estats europeus, tots els que reben fons dels països més rics.