De Caltagirone marxem vers Ragusa, és la primera de les ciutats barroques del sud que visitarem. Dormim al Risveglio Ibleo un antic palau barroc. La nostra habitació és molt gran i és precedida de dues altres estances al nostre abast on hi ha una biblioteca molt apreciable. A la casa algú ha estudiat medicina i dret i tenien un gust per la literatura. Com arribem a l’hora de la Passegiata ens afegim immediatament. Ens allotgem i passegem per la part baixa de la ciutat, la més antiga i la que fou reconstruïda després del terratrèmol que assolà l’illa al segle XVII. Els seus nobles habitants no es conformaren amb restar a la ciutat nova i recrearen el traçat urbà d’abans del desastre. El conjunt que resta és d’una gran qualitat. El cor de la central és la plaça de la catedral dedicada a Sant Jordi, cosa bastant estesa en aquesta part del país. A l’extrem de la ciutat hi ha un parc romàntic, el giardino ibleo, des del qual hom pot esguardar les muntanyes que envolten la ciutat i al costat del qual es troba l’església de Sant Jordi. Molt poca cosa resta dempeus, però és prou per apreciar un exemple molt característic del gòtic català que ens fa sentir-nos com a casa.
Al vespre enfront de l’esglessia de Sant Josep, l’atzar vol que es faci un homenatge a la figura de Pier Paolo Passolini. És un espectacle amb poesia, música i la presència del director mitjançant la reproducció d’entrevistes enregistrades per la RAI a la dècada dels seixanta. Els actors, dirigits per Agostino d’Angelis, diuen els poemes amb convicció, la major part tenen un caire autobiogràfic i entre els poemes i les seves declaracions hom pot fer-se una idea cabdal d’aquest intel·lectual, una figura per la qual la meva admiració no fa sinó créixer amb el temps. Essent com soc, essencialment platònic, percebo a Passolini un exemple on la integritat moral està acompanyada de la lucidesa intel·lectual. La grandesa de la seva figura encara es posa més de relleu pel contrast amb el que ha vingut després: El berlusconisme que ell preveié amb tota claredat sense parlar mai de Berlusconi.
Les dues següents etapes són les dues altres ciutats barroques del sud:Modica i Nolo. Són força diferents, l’entramat urbanístic de la primera resulta molt més difusa que la segona, d’arquitectura barroca però reconstruïda seguint un pla racionalista. Modica és famosa per la seva xocolata que no constitueix en general una de les meves febleses. L’Encarna en compra de diferents menes i jo el conec mitjançant un granissat excel·lent. Als carrers en recordo sobret tot l’església de Sant Jordi i el contrast amb els frescos conservats des de l’època bizantina de la chiesa rupestre di San Nicolo Inferiorel.
Noto és una ciutat molt endreçada i que presumeix de tenir les millors gelateries del mon. El mon es molt gran per ser taxatius però certament el gust d’allò que provo, un granissat de mora i un gelat de pistatxo, és excepcional. L’estil predominant segueix sent el bàrroc i el lloc més impactant és la plaça del municipi, de grans dimensions i tota ella ocupada per diversos palaus i la catedral. una mica més amunt de l’avinguda principal, hi és el palau Nicolaci di vilarodata, que visitem i durant el temps que dura la visita pots sentit com si s’hagués revertit el flux del temps i estigués a l’escena del ball on es clou Il Gatopardo viscontinià, de la qual darrerament s’ha commemorat el cinquantè aniversari.
Quina passada!!!
ResponElimina