dilluns, 6 d’octubre de 2014

Sícilia (II)

 Temple de la Concòrdia a Agrigento
 Temple a Selinunte
 Mosaic a la vila romana del Casale
L'escala de Caltagirone el dia de San Jaume



De Marsala varem anar a selinunte, l’antiga ciutat que va arribar a tenir cent mil habitants i que constitueix un dels jaciments arqueològics més importants de la illa. El temple reconstruït a la part oriental és una presència aclaparadora i l’extensió del lloc dóna una idea prou completa de la seva grandiositat, tot i que la major part resta per excavar. La senyalització no és gaire bona dins del recinte i no identifico clarament el temple B, dedicat possiblement al gran Empedocles. Com que les carreteres anaven plenes, era diumenge, no varem tenir el millor dia orientant-nos i tampoc vam voler renunciar al bany a la platja just a la vora de les runes, el dia donà poc més de si i les possibilitats de veure alguns llocs que no coneixia i pels que tenia una certa curiositat, Sciacca i Eraclea Minoa no van poder concretar-se i queden per a un tercer viatge. Vam fer nit a Agrigento dins del nucli urbà. Molta gent considera aquesta ciutat un dels lloc més lletjos de la illa i certament l’accés a la ciutat ofereix mostres del pitjor urbanisme possible, una de les característiques més definidores de la illa i un dels llegats de la Cosa nostra, però dins de la ciutat com a la meva anterior visita em trobo molt bé. El caràcter de Kasbah del centre és molt fàcil de reconeixer i la ciutat té un aire tranquil i somort que després de l’agitació del dia, fem una caravana considerable per entrar-hi, resulta molt agradable. Dormim a un antic palau barroc reconvertit en casa d’hostes al número 191 del carrer Atenea que constitueix l’eix central de la vila.



El matí següent baixem vers la vall dels temples , possiblement les restes materials més importants de l’antiga civilització grega, sense excloure l’acropolis atenenca, al capdavall l’edificació més important del conjunt el temple de la concòrdia és, gràcies a la unesco, l’edifici grec més reproduït i més emblemàtic. Estem tot el matí i encara ens resta alguna cosa per veure. Després enfilem cap al nord i ens allunyem de la costa per endinsar-nos a la part interior de la illa, la mes rural i la més amagada. Tenim concertat allotjament a la vora del llac Pergusa, a nou km d’Enna. L’establiment, villacasablanca, resulta molt acollidor i tenim temps per fer una bona passejada pels carrers de la ciutat, la capital de província més alta de l’estat italià. Al matí següent, d’hora per evitar aglomeracions, visitem la vila romana del casale, una antiga finca dels temps de descomposició de l’imperi on es troba una col·lecció de mosaics romans. He sentit que ha estat molts anys tancada i pel que recordo ha valgut la pena perquè l’accés i la visita és ara molt més fàcil i agradable, havent acabat del tot amb la precarietat que abans caracteritzava la instal·lació. El casal era una casa rural, però la decoració fa pensar en un edifici molt més important, de fet era un retir urbà imperial i possiblement un testimoni d’allò que ens explica el professor Fortuny a classe, com en el segle III s’estava gestant ja la civilització feudal-medieval. El fang ha preservat els mosaics durant més de setze segles i sobta, sobre tot, el seu dinamisme i la seva riquesa cromàtica. Després dinem a Caltagirone, un desconegut per mi i molt saborós pesto de pistacchio, un altra de les poblacions cimeres famosa per la seva ceràmica i per la seva escala de 450 esglaons cadascú decorat amb motius diferents. La seva festa grossa és el dia de san Jaume, Giacomo, quan l’escala és decorada amb llums d’oli, per la qual cosa calen uns quatre mil litres, però serveix per assolir efectes com els que podeu veure a la foto.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada