La podeu llegir aquí
dimecres, 22 d’octubre del 2014
Els dos extrems de la corda
Segueixo els esdeveniments del procés des de l’òptica girardiana que l’atzar i la necessitat em van imposar des de fa uns anys. L’esquema de l’autor de la mentida romàntica s'escau de manera prou adient ara per ara, situant-nos dins de la fase de la pujada als extrems, la qual només pot acabar amb alguna mena de conflicte violent. Tanmateix, estem a Europa i això no significa tant que siguem més civilitzats,que posem per exemple els indonesis, sinó que som molt més porucs. Segurament perquè no volem perdre el que tenim, cosa que fa els occidentals actuals conservadors fins al moll dels ossos. Quina d’aquestes dues tendències guanyarà, es el misteri que es revelarà als propers mesos. Personalment, i puc estar equivocat, jo apostaria per la segona, perquè hi ha masses, excessius, indicis de què mentre la nostra por és d’allò més real, tota la discussió política ha quedat reduïda a ser un àmbit, poc glamorós i molt avorrit, del show-businness.
dilluns, 20 d’octubre del 2014
The act of killing
Veig ahir, per gentilesa del Ramon, The act of Killing. No m’agrada parlar d’experiència cinematogràfica, atès que la veig pel DVD al saló de casa però em sembla absolutament sorprenent i colpidora, possiblement l’obra més original dels darrers temps i potser un exemple significatiu pels que pensen que el futur de l’art cinematogràfic a hores d’ara passa molt més pel documental que no pas per allò que convencionalment entenem com a ficció, tot i que el gran mèrit del film de Joshua Oppenheimer és finalment mostrar-nos una realitat més inquietant que el pitjor dels malsons. La història parteix del cop d’estat a Indonèsia de l’any 1965, quan la repressió posterior causà més d’un milió de morts acusats de comunisme, tot i que el sentit utilitzat amb aquest terme era molt ample. Tots els xinesos, per exemple, s’esqueien dins d’aquesta categoria. Quaranta anys després el director retroba alguns dels responsables i executors i els convenç de fer una pel·lícula on es reprodueixin els fets infamants. La pel·lícula documenta aquest procés de creació. Els protagonistes envellits tenen la llibertat de planificar el film com volen i trien els models del cine americà i el musical, els gèneres preferits de molts d’ells, afeccionats i treballadors, revenedors exactament, a sales de projecció en el temps del cop.
The act of Killing no és un film sobre el genocidi, sinó sobre la persistència del genocidi en un país on mai no hi hagut cap mena de reconciliació, sinó que considera aquest moment com fundador de l’actual règim. De fet l’organització Pemuda Pancastila,l’organitzadora dels escamots de la mort segueix essent un dels poders fàctics fonamentals del país. La figura central del film és Anwar Congo, el qual es defineix ell mateix com un gangster, terme que ells entenen com home lliure, i oposen a comunista. Al film veiem un senyor elegant, aparentment reflexiu, molt afeccionat al ball, tendre amb els seus nets, mentre ens explica amb tota tranquil·litat que va executar aproximadament un miler de persones, generalment amb el procediment d’estrangulació amb filferro, molt més higiènic que matar-los a cops, com feien en un principi i tenien el problema de com netejar la sangonera. Anwar Congo és excepcional perquè finalment mostra remordiments, cosa que mai no veiem experimentar cap dels seus companys.
No és el film més adequat si hom es planteja una visita turística a Indonèsia. De fet, la primera idea que et ve al cap després de la projecció és que no hi aniries a un país com aquell mai de la vida. No és estrany així que el govern Indonesi s’hagi enfurismat contra el film d’Oppenheimer. No crec però que se’ls hagi de fer gaire cas. Hi ha molt motius per mirar un film, que constitueix potser el millor exemple del que Arendt designà com la banalitat del mal i que en la seva última hora fa una interrelació entre la memòria històrica, la ficció cinematogràfica i la dimensió onírica d’una potència aclaparadora i totalment sense precedents, pel que jo en sé dir. Plató acaba el banquet parlant de la fusió entre la tragèdia i la comèdia i potser això fora dir massa, però com a mínim si que hi ha una completa fussió i indistinció entre el terrorífic i el ridícul en alguns moments com, per exemple, quan els cineastes-botxins volen il·lustrar la seva concepció de la vida amb el tema central de la pel·lícula “Nascuda lliure” ( Una història sobre una lleona, que tingué molt d’èxit en el seu temps).
diumenge, 19 d’octubre del 2014
Sícilia (III)
De Caltagirone marxem vers Ragusa, és la primera de les ciutats barroques del sud que visitarem. Dormim al Risveglio Ibleo un antic palau barroc. La nostra habitació és molt gran i és precedida de dues altres estances al nostre abast on hi ha una biblioteca molt apreciable. A la casa algú ha estudiat medicina i dret i tenien un gust per la literatura. Com arribem a l’hora de la Passegiata ens afegim immediatament. Ens allotgem i passegem per la part baixa de la ciutat, la més antiga i la que fou reconstruïda després del terratrèmol que assolà l’illa al segle XVII. Els seus nobles habitants no es conformaren amb restar a la ciutat nova i recrearen el traçat urbà d’abans del desastre. El conjunt que resta és d’una gran qualitat. El cor de la central és la plaça de la catedral dedicada a Sant Jordi, cosa bastant estesa en aquesta part del país. A l’extrem de la ciutat hi ha un parc romàntic, el giardino ibleo, des del qual hom pot esguardar les muntanyes que envolten la ciutat i al costat del qual es troba l’església de Sant Jordi. Molt poca cosa resta dempeus, però és prou per apreciar un exemple molt característic del gòtic català que ens fa sentir-nos com a casa.
Al vespre enfront de l’esglessia de Sant Josep, l’atzar vol que es faci un homenatge a la figura de Pier Paolo Passolini. És un espectacle amb poesia, música i la presència del director mitjançant la reproducció d’entrevistes enregistrades per la RAI a la dècada dels seixanta. Els actors, dirigits per Agostino d’Angelis, diuen els poemes amb convicció, la major part tenen un caire autobiogràfic i entre els poemes i les seves declaracions hom pot fer-se una idea cabdal d’aquest intel·lectual, una figura per la qual la meva admiració no fa sinó créixer amb el temps. Essent com soc, essencialment platònic, percebo a Passolini un exemple on la integritat moral està acompanyada de la lucidesa intel·lectual. La grandesa de la seva figura encara es posa més de relleu pel contrast amb el que ha vingut després: El berlusconisme que ell preveié amb tota claredat sense parlar mai de Berlusconi.
Les dues següents etapes són les dues altres ciutats barroques del sud:Modica i Nolo. Són força diferents, l’entramat urbanístic de la primera resulta molt més difusa que la segona, d’arquitectura barroca però reconstruïda seguint un pla racionalista. Modica és famosa per la seva xocolata que no constitueix en general una de les meves febleses. L’Encarna en compra de diferents menes i jo el conec mitjançant un granissat excel·lent. Als carrers en recordo sobret tot l’església de Sant Jordi i el contrast amb els frescos conservats des de l’època bizantina de la chiesa rupestre di San Nicolo Inferiorel.
Noto és una ciutat molt endreçada i que presumeix de tenir les millors gelateries del mon. El mon es molt gran per ser taxatius però certament el gust d’allò que provo, un granissat de mora i un gelat de pistatxo, és excepcional. L’estil predominant segueix sent el bàrroc i el lloc més impactant és la plaça del municipi, de grans dimensions i tota ella ocupada per diversos palaus i la catedral. una mica més amunt de l’avinguda principal, hi és el palau Nicolaci di vilarodata, que visitem i durant el temps que dura la visita pots sentit com si s’hagués revertit el flux del temps i estigués a l’escena del ball on es clou Il Gatopardo viscontinià, de la qual darrerament s’ha commemorat el cinquantè aniversari.
dilluns, 6 d’octubre del 2014
Sícilia (II)
De Marsala varem anar a selinunte, l’antiga ciutat que va arribar a tenir cent mil habitants i que constitueix un dels jaciments arqueològics més importants de la illa. El temple reconstruït a la part oriental és una presència aclaparadora i l’extensió del lloc dóna una idea prou completa de la seva grandiositat, tot i que la major part resta per excavar. La senyalització no és gaire bona dins del recinte i no identifico clarament el temple B, dedicat possiblement al gran Empedocles. Com que les carreteres anaven plenes, era diumenge, no varem tenir el millor dia orientant-nos i tampoc vam voler renunciar al bany a la platja just a la vora de les runes, el dia donà poc més de si i les possibilitats de veure alguns llocs que no coneixia i pels que tenia una certa curiositat, Sciacca i Eraclea Minoa no van poder concretar-se i queden per a un tercer viatge. Vam fer nit a Agrigento dins del nucli urbà. Molta gent considera aquesta ciutat un dels lloc més lletjos de la illa i certament l’accés a la ciutat ofereix mostres del pitjor urbanisme possible, una de les característiques més definidores de la illa i un dels llegats de la Cosa nostra, però dins de la ciutat com a la meva anterior visita em trobo molt bé. El caràcter de Kasbah del centre és molt fàcil de reconeixer i la ciutat té un aire tranquil i somort que després de l’agitació del dia, fem una caravana considerable per entrar-hi, resulta molt agradable. Dormim a un antic palau barroc reconvertit en casa d’hostes al número 191 del carrer Atenea que constitueix l’eix central de la vila.
El matí següent baixem vers la vall dels temples , possiblement les restes materials més importants de l’antiga civilització grega, sense excloure l’acropolis atenenca, al capdavall l’edificació més important del conjunt el temple de la concòrdia és, gràcies a la unesco, l’edifici grec més reproduït i més emblemàtic. Estem tot el matí i encara ens resta alguna cosa per veure. Després enfilem cap al nord i ens allunyem de la costa per endinsar-nos a la part interior de la illa, la mes rural i la més amagada. Tenim concertat allotjament a la vora del llac Pergusa, a nou km d’Enna. L’establiment, villacasablanca, resulta molt acollidor i tenim temps per fer una bona passejada pels carrers de la ciutat, la capital de província més alta de l’estat italià. Al matí següent, d’hora per evitar aglomeracions, visitem la vila romana del casale, una antiga finca dels temps de descomposició de l’imperi on es troba una col·lecció de mosaics romans. He sentit que ha estat molts anys tancada i pel que recordo ha valgut la pena perquè l’accés i la visita és ara molt més fàcil i agradable, havent acabat del tot amb la precarietat que abans caracteritzava la instal·lació. El casal era una casa rural, però la decoració fa pensar en un edifici molt més important, de fet era un retir urbà imperial i possiblement un testimoni d’allò que ens explica el professor Fortuny a classe, com en el segle III s’estava gestant ja la civilització feudal-medieval. El fang ha preservat els mosaics durant més de setze segles i sobta, sobre tot, el seu dinamisme i la seva riquesa cromàtica. Després dinem a Caltagirone, un desconegut per mi i molt saborós pesto de pistacchio, un altra de les poblacions cimeres famosa per la seva ceràmica i per la seva escala de 450 esglaons cadascú decorat amb motius diferents. La seva festa grossa és el dia de san Jaume, Giacomo, quan l’escala és decorada amb llums d’oli, per la qual cosa calen uns quatre mil litres, però serveix per assolir efectes com els que podeu veure a la foto.
dimecres, 1 d’octubre del 2014
Classisme
Hi ha d’haver, n’hi ha, professors sexistes, homòfobs i racistes. Però en principi, si no es dóna el cas que són del tot rucs, miren d’amagar-ho, perquè tenen clar que les conseqüències de mostrar el seu punt de vista poden ser prou desfavorables. El classisme en canvi no s’amaga. No cal amagar-lo perquè surt gratis. Així qui en té opinions d’aquesta mena no fa res per ocultar-les. Tampoc és casual, desvinculada de gairebé cap vincle amb les tradicions humanistes de la resta d’Europa, el patrimoni ideològic de la dreta a Espanya és poca cosa més que la defensa de la desigualtat social i l’esquera és l’ autora, orgullosa, d’una legislació intrínsecament classista. Potser perquè hi ha hagut molt progressisme, però molt poca esquerra.
dimecres, 24 de setembre del 2014
Sícilia (I)
Vaig arribar a l’aeroport de Palerm la tarda del 14 d’agost. Com durant les dues setmanes que varem ser-hi a la illa, el cel era del tot blau, sense ni un sol núvol. Atès que la tarda era encara llarga i l’hora oportuna, aquella mateixa tarda vaig tenir l’oportunitat de recuperar un dels llocs del que tenia un record relativament viu, l’antiga ciutat de segesta, la qual es troba a molt poca distància de l’aeroport de Palerm. De la ciutat en resta un temple dòric, inacabat però en un molt bon estat de preservació i un teatre romà. A més de la qualitat de les construccions en elles mateixes, el que fa d’aquesta visita una experiència indispensable és l’emplaçament. Especialment el del teatre damunt d’un notable turó que permet tenir una bona perspectiva del temple i de totes les valls properes. Molta gent pensa, fins i tot grecs, que el lloc on resten millor preservats restes d’aquesta cultura és Sícilia, Hi ha alguns de més famosos, però potser la combinació amb el paisatge circumdant fa que cap resulti tan poderosament evocador com Segesta.
Les dues primeres nits del viatge dormirem a San Vito lo Cappo, al Nord-oest de la illa. Ens allotgem fora del poble a un B&B anomenat bagliolaluna. És una casa alçada sobre un altíssim penya-segat a la vora de la mar, tot just a l’entrada de la reserva natural dello zingaro, plena de petites cales amb una aigua d’una netedat immaculada. El dia següent el varem passar allí fent una combinació de trekking i platja. El baglio la luna fou el primer d’una sèrie d’allotjaments dignes i agradables. Em feu la impressió que els italians han fent una bona renovació, imitant el model anglosaxó i prescindint de les pensions no sempre gaire còmodes que no fa gaire anys constituïen un allotjament freqüent. L’estada ens va permetre també conèixer el significat del ferragosto que per la dimensió de la xerinola només em sembla comparable amb el que a casa nostra significa la revetlla de San Joan.
La següent etapa del viatge era Marsala. Però abans vam podem veure Erice, que jo no coneixia, i les salines entre Trapani i Marsala. Erice és un ciutat monumental, emmurallada, plena de restes de l’edat mitjana i que com moltes d’aquestes ciutats acaba malauradament adquirint un cert aire de parc temàtic. Enclavada en una muntanya bastant alta, s’hi pot pujar des de la veïna ciutat de Trapani en funicular, des de les muralles es domina tota la part occidental de la illa. A Erice hi és la que diuen ser una de les millors pastisseries del país, la de maria grammatico. Potser és veritat, però atès que no les conec totes tampoc faré un judici tan concloent. El que varem provar, granissat de llimona, canolis i cassata siciliana, era, això si, realment deliciós.
Camí cap a Marsala, ens vam aturar a les salines. Obsedits com estem amb la salut, la sal a hores d’ara sembla una substància un punt malèfica. Però, la història mostra que sempre ha estat una de les coses serioses de la vida. Fa dos mil·lennis aquella costa era un de les majors zones productores del mon antic, ara en fan poqueta però de primera qualitat. El Paisatge de les salines és molt bell i ara a l’estiu és d’una lluminositat indescriptible i gairebé inimaginable.
La tercera nit la passem a Marsala. Com a Segesta, també aquí hi retorno. Recordava molt bé els elegants carrers del centre de la vila pavimentats amb marbre. La ciutat és petita però l’animació, un dissabte al vespre, a l’hora de la passegiata és molt gran. Dormim al ilprofumodelsale un palau del segle XVIII. La propietària és del nord i malgrat fruir de la ciutat enyora els anys que visqué a Londres. Badant pels carrers vaig trobant les nombroses plaques que recorden la presència de Garibaldi a la ciutat i penso a la recreació de la guerra que oferí Visconti a Il Gattopardo. Una història d’entusiasme i ensarronades, coses que sovint acostumen a anar molt aplegades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)