The act of killing

Veig ahir, per gentilesa del Ramon, The act of Killing. No m’agrada parlar d’experiència cinematogràfica, atès que la veig pel DVD al saló de casa però em sembla absolutament sorprenent i colpidora, possiblement l’obra més original dels darrers temps i potser un exemple significatiu pels que pensen que el futur de l’art cinematogràfic a hores d’ara passa molt més pel documental que no pas per allò que convencionalment entenem com a ficció, tot i que el gran mèrit del film de Joshua Oppenheimer és finalment mostrar-nos una realitat més inquietant que el pitjor dels malsons. La història parteix del cop d’estat a Indonèsia de l’any 1965, quan la repressió posterior causà més d’un milió de morts acusats de comunisme, tot i que el sentit utilitzat amb aquest terme era molt ample. Tots els xinesos, per exemple, s’esqueien dins d’aquesta categoria. Quaranta anys després el director retroba alguns dels responsables i executors i els convenç de fer una pel·lícula on es reprodueixin els fets infamants. La pel·lícula documenta aquest procés de creació. Els protagonistes envellits tenen la llibertat de planificar el film com volen i trien els models del cine americà i el musical, els gèneres preferits de molts d’ells, afeccionats i treballadors, revenedors exactament, a sales de projecció en el temps del cop.

The act of Killing no és un film sobre el genocidi, sinó sobre la persistència del genocidi en un país on mai no hi hagut cap mena de reconciliació, sinó que considera aquest moment com fundador de l’actual règim. De fet l’organització Pemuda Pancastila,l’organitzadora dels escamots de la mort segueix essent un dels poders fàctics fonamentals del país. La figura central del film és Anwar Congo, el qual es defineix ell mateix com un gangster, terme que ells entenen com home lliure, i oposen a comunista. Al film veiem un senyor elegant, aparentment reflexiu, molt afeccionat al ball, tendre amb els seus nets, mentre ens explica amb tota tranquil·litat que va executar aproximadament un miler de persones, generalment amb el procediment d’estrangulació amb filferro, molt més higiènic que matar-los a cops, com feien en un principi i tenien el problema de com netejar la sangonera. Anwar Congo és excepcional perquè finalment mostra remordiments, cosa que mai no veiem experimentar cap dels seus companys.

No és el film més adequat si hom es planteja una visita turística a Indonèsia. De fet, la primera idea que et ve al cap després de la projecció és que no hi aniries a un país com aquell mai de la vida. No és estrany així que el govern Indonesi s’hagi enfurismat contra el film d’Oppenheimer. No crec però que se’ls hagi de fer gaire cas. Hi ha molt motius per mirar un film, que constitueix potser el millor exemple del que Arendt designà com la banalitat del mal i que en la seva última hora fa una interrelació entre la memòria històrica, la ficció cinematogràfica i la dimensió onírica d’una potència aclaparadora i totalment sense precedents, pel que jo en sé dir. Plató acaba el banquet parlant de la fusió entre la tragèdia i la comèdia i potser això fora dir massa, però com a mínim si que hi ha una completa fussió i indistinció entre el terrorífic i el ridícul en alguns moments com, per exemple, quan els cineastes-botxins volen il·lustrar la seva concepció de la vida amb el tema central de la pel·lícula “Nascuda lliure” ( Una història sobre una lleona, que tingué molt d’èxit en el seu temps).