dilluns, 14 d’octubre de 2013

Espanya, nacionalisme i por

Els meus alumnes de segon de l’ESO són nacionalistes en el sentit més bàsics i banal del terme estan orgullosos de ser espanyols, perquè ells són espanyols. Els meus companys de l’EOI de Valladolid, en canvi, no ho són gens. Ningú considerà, preguntat pel seu professor, la seva nacionalitat com determinant de la seva identitat. El canvi entre un i d’altres és radical i fora interessant saber-ne els motius, essent segurament importants la diferència d’ambients i també la diferent impressió rebuda pels triomfs de la roja. De tota manera, el poc entusiasme nacional dels meus companys pucelans em sembla una dada que cal considerar i posar-ho en relació amb el que està passant a Catalunya. Espanya no entusiasma, no només als catalans sinó dins de la mateixa Espanya. Per això, em sembla que l’èxit de la mercaderia venuda per l’unionisme té un límit molt clar imposat per la qualitat del producte. La constitució del 78 funcionà bé per sortir del pas en un moment difícil, però molt condicionada pels equilibris del moment, ja no serveix, probablement, a ningú. Si això és així, té molt de veritat l’afirmació feta pels partidaris de la secessió de que les raons per romandre a Espanya són purament negatives (el vot de la por, etc.) El que no tinc clar és que això sigui motiu per a una objecció. Al capdavall, l’acció política fonamentalment es basa, des del punt de vista modern, en raons negatives, concretament, segons Hobbes, precisament a la por, la passió humana, de llarg, més determinant. Tampoc fa falta saber gaire filosofia, ni psicologia per adonar-se’n que un dels motius més consistents de la por, és la por a allò desconegut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada