Les limitacions d'Orwell

Quan encara era a Londres, un alumne em va preguntar un cop la meva opinió sobre la versió castellana de les Meditacions Metafísiques de Manuel Garcia Morente, vaig respondre que era excel·lent però que potser l’inconvenient per ells era el generós ús que el traductor feia de temps verbals com el futur del subjuntiu. Llavors de manera sincera i ardorosa un dels alumnes va expressar la seva insatisfacció i perplexitat preguntant-me: Eso del subjuntivo, ¿porqué no lo quitan?. Cal dir que els meus alumnes de Medina, li han fet cas, com moltíssima gent. Al capdavall, el subjunctiu és el temps indicat per a realitzar una sèrie d’operacions mentals, que segurament són el que veritablement han passat de moda. La queixa de l’antic alumne fa pensar a Orwell, perquè de fet la neollengua descrita a 1984, també consisteix en una simplificació absoluta dels temps verbals. Orwell es va mostrar sensible per predir el nostre futur però la diferència, esglaiadora, és que aquesta simplificació del llenguatge, no és fruit de la planificació d’un partit que imposa la seva dictadura, sinó dels propis parlants



De la mateixa manera l’inici de la novel·la ens ha de ser avui familiar. Winston Smith hi és al seu apartament i mira d’escriure un diari, cosa que no és il·legal, no calen lleis un cop s’ha implantat la justícia universal, però que pot dur-lo a la presó de per vida. Ha trobat un racó de l’habitació on l’esguard del receptor de televisió no hi arriba. L’aparell no hi és només per ser mirat, sinó per espiar els televidents. Per Orwell, aquest control dels nostres moviments era la primera i la més clara expressió del que suposava el totalitarisme. Els nostres mòbils fan prou el mateix. La diferència és que no els forneix l’estat, sinó que els paguem a preus del tot exagerats i la mar de contents, quelcom que segurament Orwell no podia haver-se imaginat mai i és que malgrat el seu talent, és va quedar molt curt a l’hora de mesurar l’abissal imbecil·litat humana.