dimarts, 18 de març de 2014

Nebraska



Vaig aprofitar la darrera estada a Barcelona per veure Nebraska, un d’aquests films que a la ciutat de Felip segon es implantejable poder sentir a la llengua dels vencedors de la “invencible”. En contra de l’ortodòxia cinèfila vaig triar el film prescindint del director, Alexander Payne del que he vist només una pel·lícula que no em va fer gaire el pes, els descendents amb George Clooney. L’atractiu de Nebraska era retrobar Bruce Dern, fent segurament el seu primer paper protagonista des de Silent Running, fa més de quaranta anys. No sabria dir si són els millors , però sens dubte els films que més impacte m’han fet foren els americans dels setanta, els d’aquella època daurada que no va acabar ben bé de ser-ho. Llavors Bruce Dern era un presència habitual i que sembla donava intensitat i autoritat a les escenes en que sortia, des de la seva participació a la marató de ball de They shoot horses, don’t they?. Significativament fou també l’actor que tingué l’”honor” de matar John Wayne en pantalla, cosa raríssima, i el darrer protagonista d’un film d’Hitchcock, el menys glamorós que el geni Britànic va emprar mai.

Aquell cine era molt essencialment la història de la desfeta moral que estigué gestant-se des de la mort del president, Kennedy per posar una data emblemàtica, i sovint consistia en un aprofundiment a la figura del perdedor, traient-li l’alè romàntic que inevitablement encara li donaven figures com les de Bogart o Mitchum. En alguns cassos l’heroi era simplement un pobre idiota i no pas en cap sentit metafòric (el personatge de James Caan a Rain People). En aquest ambient Dern encaixava d’allò més bé i possiblement allò que més he fruit a Nebraska és el retrobament d’aquest esperit. Fonamentalment Nebraska és una road-movie que com els trens de la grande belleza no va enlloc. El protagonista Woody, interpretat per Dern, és un vell mig sonat i mig alcohòlic que creu haver guanyat un milió de dòlars per un anunci esquer i és acompanyat pel seu fill al seu poble natal a reclamar el fantasmagòric premi. El viatge així es planteja com una possible transició des de la buidor de la vellesa alienada al sempre plausible retrobament d’aquest sentit a l’escenari primigeni. Allò que fa destacable el film és la subtilesa amb la que ens mostrarà que aquest sentit tampoc estigué el passat. El fill n’aprendrà moltes coses que no sabia dels seus pares, però cap clau que doni intel·ligibilitat o sentit a una vida que no tenia opcions per res més que anar passant, allò que constitueix la vida humana real, més enllà d’uns pocs cassos excepcionals i aïllats. El film pot ser entès com una comèdia on allò risible és la insubstancialitat de la vida humana i la inexorabilitat de la seva decadència. Com era segurament inevitable està rodat en blanc i negre i pels que tinguin una tirada per la sociologia ofereix una bona descripció de l’Amèrica de la classe treballadora que no surt gaire a les pel·lícules.

1 comentari:

  1. Tal vez, aunque más breve, Bruce Dern tiene una aparición a recordar en otra película de Hitchcock, dando vida al marinero asesinado a golpes por Marnie y su madre.

    ResponElimina