Mozart i Franzen

Mentre veia dissabte les noces de Figaro em va venir al cap la novel·la que estic llegint i que tenia entre mans  en el viatge del dia anterior. Com és ben sabut el motor de l’acció de l’opera és el desig del comte, amo de Figaro, vers la promesa del seu criat. El fonament de la pseudolegitimitat les seves pretensions es recolza en el infamant dret de cuixa. La novel·la a la que em refereixo és Freedom de Jonathan Franzen. El segon capítol consisteix a l’autobiografia, escrita per suggeriment del seu terapeuta, de la seva protagonista Patty Berglund.  L’experiència més important de la seva joventut és la violació que pateix. L’autor és el darrer membre d’una nissaga política com les que acostumen a haver-hi a Amèrica. La mare de Patty té també aspiracions polítiques dins del mateix partit, el demòcrata, i per això  ella i el seu pare convencen Patty que tot plegat no és tan important, que posar una denuncia és complicar-se la vida i que val més deixar-ho córrer. La mare prossegueix la seva activitat política i la jove Patty comença una vida adulta marcada per la desorientació. El paral·lelisme entre les dues històries és palès.  Les justificacions dels actes poden ser més sofisticats i el caràcter obscè del poder potser no es pot manifestar a hores d’ara tan francament però la impunitat de fons en el abús és la mateixa. El final del feudalisme no ha portat la fraternitat universal i el progressisme que havia d’implantar-la ha esdevingut la coartada per justificar la  continuïtat d’un estat de coses diferent sobre tot retòricament. Beaumarchais i Mozart fan una obra optimista, amb un final feliç, el llibre de Franzen és mes aviat ombrívol. Possiblement tots tres tenen posats en el seu temps  raó. (entre mig cal recordar que la primera veu que parla a The Godfather de FF Coppola, la de l’empresari funerari Americo Bonasera,  explica també una història semblant).

El poder de la societat civil

Sembla ser que he tingut el privilegi de ser un dels últims passatgers que ha pogut volar amb Spanair. El meu avió aterrava al Prat provinent de Madrid poc després de les vuit del vespre, quan alguns dels que havien de sortir ja començaven a no enlairar-se. Quan vaig sortir de Madrid no en tenia ni idea del que anava a succeir, però em va sorprendre l’actitud poc activa del personal de l’avió. Imagino que ja tenien algun pressentiment o notícia del que anava a passar. Diumenge afortunadament havia triat Vueling per tornar i mentre esperava la sortida del meu vol, era molt més poderosa de l’habitual la sensació que sempre tinc a l’aeroport de què també en aquest àmbit les coses es podrien haver fet millor. La infrautilització actual de les instal·lacions és molt evident i el futur de recessió que sembla imminent no fa fàcil pensar alternatives. De fet, alternativa només sembla haver la que passa pel low-cost, és a dir, la degradació econòmica que implica convertir-se exclusivament en una economia de serveis.  A més de veure la família, una de les coses que volia fer era anar al Liceu on es representaven Les noces de Figaro. A la porta representants del comitè de treballadors ens presenten la seva versió del conflicte que pot suposar segons he llegit la suspensió parcial de la temporada, una mesura del tot catastròfica. Els treballadors parlen de mala gestió i els arguments que donen semblen tenir sentit. En tot cas allò indiscutible és la pèrdua de prestigi per a la ciutat que suposaria aquest tancament. La conclusió de tot plegat és però ben clara, l’estat és ineficient, maldestre i incorrecte, però fora de l’estat no sembla haver-hi gaire res.  Potser la famosa societat civil té més de mite que de realitat o simplement allò que hi pugui haver d’aquesta societat no té ni força, ni interès ni vocació per prendre cura dels bens comuns.

Varietat

Una de les coses que quan vivia a Barcelona em tenia una mica cansat era la constant i sovint buida apologia del mestissatge feta per la progresia oficial. No he variat potser gaire el meu punt de vista sobre aquest discurs, però si que noto a faltar, quan més va més, una mica de mestissatge o alguna cosa semblant al meu voltant. La uniformitat d’aquesta ciutat on visc ara pot arribar a resultar una mica asfixiant. A Barcelona hi ha una miqueta de tot i a Londres molt de tot (llevat potser d’anglesos), aquí tots són castellans. Potencialment les tensions són molt més petites i la paràlisi i l’avorriment més gran.

Joans a Valladolid

Dissabte passat després del futbol setmanal, categoria alevins, tenim una estona per passejar pel centre de la ciutat on coincideixen dues exposicions dedicades a artistes catalans anomenats Joan: les fotografies de Joan Colom sobre el Raval i  una sobre la lluita de Miró contra la dictadura, centrada en el seu treball escenogràfic per a l’obra representada a Palma, morí el merma,  text basat a l’Ubu d’Alfred Jarry. D’entrada evidentment celebro aquesta presència del país a la ciutat que ara m’acull, però no acabo de quedar content de cap de les dues exhibicions, especialment de la de Colom; en el seu cas, per dues raons: en primer lloc, perquè em sembla que en molts cassos no s’exposa tant la fotografia com un detall convenientment ampliat, mentre que em resulten més suggeridores i ,en un sentit si voleu metafísic, més veritables  les fotografies a la seva integritat. D’altra banda, és clar que parlar del Raval, prescindint de la prostitució fora falsejar la realitat, però també em sembla reduccionista, i essencialment classista, una visió del barri centrada a exclusivament a la prostitució com si fos tot el que hi hagués al barri històricament més vital de Barcelona.  L’exposició de Miró té pel contrari com a mínim l’oportunitat política de recordar que existí  la lluita contra el franquisme, cosa gens menyspreable a Valladolid, però personalment no tinc una especial devoció pels treballs d’aquesta darrera època de Miró. Malgrat tot l’exposició pot servir com una primera introducció plausible al mon de l’artista barceloní.

Postmodernisme al V&A Museum

El V&A museum ha estat fent durant el primer trimestre del curs una exposició, amb pretensions de definitiva, sobre el moviment postmodernista. L’exposició estava centrada bàsicament al període entre 1970 i 1990, després de la qual, segons el relat, desapareixeria el moviment vulgaritzat i víctima del seu èxit.  Les línies mes examinades corresponen a l’arquitectura americana del període i al disseny italià. De fet, la postmodernitat té un començament absolutament puntual amb la voladura i demolició d’un bloc arquitectònic construït en un estil típicament modern a la ciutat de Memphis 16 anys després de la seva realització. Hi té el seu lloc la música del moment i també hi ha una utilització abundant del film Blade Runner considerat com el més representatiu del moment (hi ha una projecció constant del dos primers minuts de la pel·lícula i hi són exposats els vestuaris dels personatges interpretats per Joan Cassidy i Sean Young). Més enllà dels valors artístics dels objectes exposats, és clar que l’exposició està destinada a provocar un impacte emocional en el públic. Per sobre dels objectes, allò que veiem la gent de la meva edat és un recordatori d’una joventut que ja no hi és. Pels més grans la reacció sovint és més amarga, perquè tota la ironia desplegada tenia un objectiu ben concret, identificable amb les seves aspiracions. Per la gent més jove que jo em sembla que no era gaire diferent de les que hagueren tingut a una exposició d’art etrusc (abans d’ahir dues noies de quart d’ESO es plantejaven com respondre a la pregunta de en quina època t’hagués agradat viure. Una d’elles proposava els anys 70 quan la gent començà a rebel·lar-se. Més enllà de la poca precisió històrica m’impressionà la precisió cronològica que em posa a una altra època). El material concret de l’exposició ajuda a pensar aquells anys com una festa. Posades les coses en un context més global el motiu de la festa no era només la presència (en alguns) de la joventut sinó l’alliberament de la responsabilitat imposada per la història tal i com era explicada per la modernitat. Un cop, però, la festa acabada em sembla que la responsabilitat del que quedà sense fer, és encara més feixuga que aquella de la que momentàniament es varem alliberar.