Sicilia IV (Siracusa)

Des de Noto varem arribar a Siracusa on férem nit aquell dia i l’endemà. Era dels llocs on tenia més clar que volia tornar perquè Siracusa sense dubtes forma part del reduït conjunt de ciutats de la que soc incondicional. Aquest cop vaig tenir la sort de poder allotjar-me a Ortigia, la península on es troba la part més vella del casc antic. Quan Pla arribà, fa molts més anys, el seus pensaments derivaren en el record d’Arquimedes, al qual també varen presentar els nostres respectes visitant la seva pretesa tomba, però òbviament l’evocació més potent i poderosa era la de Plató, també visitant d’aquesta ciutat, especialment a la font Aretusa un lloc assenyalat i documentat als seus diàlegs.

Siracusa té dues zones que atrauen l’atenció dels visitants. La peninsula d’Ortigia i la seva area arqueològica , que sorprenentment no és gaire a prop, sorprenentment si oblidem que era la ciutat més gran del mon grec. La visita a l’area arqueològica, a més de l’esmentada tomba d’Arquimedes, té com a atractiu principal un dels teatres grecs millor emplaçats i de més vastes dimensions de tota Europa. Sembla que fou el lloc en Esquil estrena els perses. Gairebé al costat les cavernes properes foren el lloc de reclusió dels supervivents de la desfeta atenenca del 413, la guerra que ens explicà Tucídides, en la que possiblement és encara la millor exposició de les misèries i la niciesa de tota experiència bèl·lica.

Una boda em va impedir haver estat tant com voldria a un dels llocs dels que tenia un record més viu, la catedral, al centre d’Ortigia. Com molts temples altres temples cristians el seu origen és pagà, però aquí no està gens amagat i les columnes interiors donen testimoni de què en un altre temps l’edifici estigué dedicat a Atenea. Tampoc els horaris van quadrar prou bé per permetre’ns veurem algunes de les mostres de l’art de Caravaggio que treballà un temps a la ciutat, si que varem visitar però el miqvé, al call de la ciutat. Són uns banys rituals jueus situats uns vint metres per sota del nivell del carrer. Fa pocs anys que han estat descobertes i oberts al públic. Hi ha tres piscines que s’abasteixen amb una font natural d’aigua dolça com de la font Aretusa. 

A l’agost alguns carrers estaven ben atapeïts. Sembla que la ciutat és un dels llocs preferits pels que volen aprendre Italià. Tanmateix, pagava la pena. El conjunt urbanístic, amb moltes mostres del gòtic català, és esplèndid i qualsevol caminada erràtica indefectiblement ens du a la vora de la mar, neta, blava, perfectament adient pel bany com varem poder comprovar el matí que deixarem la ciutat. El nostre lloc d’estada fou el Bed & Breakfast dei Viaggiatori Viandandi e Sognatori, lloc del tot recomanable, tant per l’amabilitat dels amfitrions com pel plaer d’esmorzar a la seva terrassa, pròpiament allò que nosaltres diem terrat i que heu pogut veure més amunt.

Final del trimestre i final del procés

Des de la meva tornada a Valladolid després de l’estiu, la història de la meva vida ha seguit repetint-se i he fet moltes menys coses de les que volia fer. El mes de novembre ha estat especialment dur en aquest sentit i entre el concurs de trasllats i viatges tots els caps de setmana, no he tingut cap oportunitat de dedicar-me a les meves coses, de pensar una miqueta o d’escriure un miserable post. En canvi la perspectiva pel proper trimestre és força millor. El departamento m’ha concedit el meu dret a tres mesos sense sou i la desaparició de la filosofia als instituts de l’exterior m’allibera del repte d’intentar tornar a la meva antiga plaça que ja no existeix. Així doncs la perspectiva que ara tinc és la de tres mesos dedicats a l’estudi, doncs dir-ne vida teorètica resulta una mica pretensiós.

A Novembre si més no vaig prendre una decisió, cosa que en el meu cas constitueix un motiu de satisfacció: abandonar els intents de publicació del meu assaigs sobre mimesi i violència, el text en que vaig estar treballant el 2011 i el 2012. Si més no, tal i com està concebut ara. El problema és el primer assaig sobre la qüestió catalana. Fonamentalment en tinc tres raons: la constatació de que els meus punts de vista poden resultar molests, quan no tinc ni cap mena d’intenció de posar en perill les meves amistats, ni de canviar els meus punts de vista. Un cert avorriment, perquè tot plegat ve de lluny i ha de durar molt més de divuit mesos i finalment un cert desig d’higiene intel·lectual, condició bàsica de qualsevol tasca de pensament.

Atès que aquest bloc es semi-privat si que aniré posant els diferents capítols d’aquest assaig en aquest blog. .Evidentment un cop aparegut intentaré abstenir-me de dir res més sobre el procés. De fet, no penso seguir en absolut l’actualitat catalana mentre estigui a Londres. L’assaig i alguna entrada explicant el viatge de l’estiu serà el contingut del bloc que aniré posant els propers dies. En millors condicions espero poder trobar alguna cosa interessant a dir en el meu retir londinenc, per la qual cosa utilitzaré aquesta pàgina

El Tinent Segura

Aquest matí m’he comprat el llibre del tinent Segura. Fonamentalment com a mostra de solidaritat amb la seva actitud moral, tan inhabitual. Després he llegit aquesta notícia i m’he refermat del tot en la meva decisió.

Avant darrer post sobre el procés

                                                               I

Hom pot pensar que Catalunya és una realitat diferent d’Espanya. És de fet el meu cas. També el de bona part de la intel·lectualitat catalana. Però des d’aquesta premissa la classe político-intel·lectual catalana ha construït un argument fal·laç que ens ha fet mal i seguirà fent-ne molt de temps. Del fet que Catalunya sigui una realitat diferent d’Espanya no es pot concloure que la Generalitat de Catalunya sigui res de diferent de l’estat espanyol, cosa que té per corol·lari afirmacions extravagants com contraposar una legalitat catalana a la legalitat espanyola.

II

Seguir el procés mentre estudiava Hume ha estat una experiència enriquidora. Ja n’he parlat sobre l’extraordinària coincidència que suposava seguir les notícies de Catalunya mentre es llegeix les reflexions de Hume sobre els perills de l’entusiasme. Possiblement és el fet més cridaner. Però no massa més cridaner que l’absoluta simetria amb el que passa a l’altre camp, diguem-ne el dels unionistes, als quals la noció d’entusiasme els hi és del tot aliena.

Però si a Hume li preocupava l’entusiasme, deliri específic dels protestants, també li amoïnaven els prejudicis, l’àmbit on excel·lien els catòlics. Aquí els actors del procés fan una repartició molt més equànime, perquè tothom en va ple. Així els tòpics sobre els catalans i els espanyols es difonen sense cap mena de fre, tot i que personalment penso que ara mateix és una mica més gran la ignorància dels catalans sobre Espanya que no pas a l’inrevés, tot i que ambdues són molt grans. Més important són encara els prejudicis teòrics. Molts denunciats pels partidaris del constitucionalisme quan es tracta de criticar el terme nació (la catalana, òbviament no pas l’altra que tant natural no ha de ser dita) i molt més inadvertits per ells mateixos quan es recorren a mitologies tan arnades com les que brollen de la noció de contracte social, usades amb profusió malgrat que ja començaven a estar putrefactes en el temps de Hume. En tot cas és evident que quan l’únic recurs que es pot utilitzar és el de la por, el prejudici esdevé una eina indispensable.

geni salesià

En Ramon m’envia aquesta notícia que també considero com a excel·lent i esperançadora, perquè  hi ha moltes coses que el temps s’endu, però d’altres resisteixen i en surten guanyant. El dia que això es publicava, jo estava a Barcelona a l’acte d’homenatge al seu nebot. I com totes les famílies en tenen un aire, jo vaig pensar que el geni salesià, del que participen oncle i nebot, quedava expressat amb la gosadia comesa pel Joan quan al final dels Germans Kamarazov li fa afegir a Aliosha que tot el descrit en aquell moment quedava una mica cursi. Irreverent, genial i exacte.

La consulta més oberta i democràtica del mon mundial

Ningú no ha destacat que la Generalitat ha fet possible allò que reivindicava Vargas Llosa, Rosa Diez i d’altres adversaris del secessionisme: que la decisió estigui oberta a tots els espanyols. De fet, acabo de comprovar que tots els veïns d’aquesta meva noble i actual ciutat poden obtenir una targeta d’inscripció per votar a la ciutat de Catalunya que més el hi vingui de gust. De fet, n només els espanyols, sinó qualsevol ciutadà té al seu abast participar en el procés. Perquè després en vagin dient!

El veritable i únic cel de Lasch

Agafo un dels llibres que tinc de fa temps avorrint-se al prestatge i que ara em ve de gust llegir, un dels darrers de Lasch, The true and the only Heaven un autor que vaig començar a llegir a Londres i que em sembla del tot recomanable, el seu tractament de la rebel·lió de les elits sembla especialment oportú quan veiem el que està passant. El primer capítol és molt interessant,i l’autor justifica el seu punt de vista des de la seva biografia intel·lectual i social. Curiosament exposa elements molt propers al pensament d’una visitant recent d’aquestes pàgines, amb el que d’entrada sembla tenir poc a veure, Pier Paolo Passolini. Dues són les qüestions que els apropen: en primer lloc, la seva incomoditat amb el discurs progressista sobre l’avortament, Lasch vincula la revindicació de l’avortament il·limitat amb la creença de què només té sentit pujar els nens destinats al triomf social i la segona la seva creença a l’allunyament de l’esquerra que la gent que en principi havia de defensar. I així la lucidesa de Passolini quan afirmava que entre les brigades roges i els carabinieri, ells estava amb els segons, que eren el poble, és semblant a la de Lasch quan afirma que el vot veritablement connectat amb els valors i la sensibilitat popular el 1980, era el vot a Ronald Regan (cosa que evidentment no significa que Regan no traís completament aquests valors i aquesta sensibilitat). Penso que Lasch i també Passolini i jo mateix haguessin trobat clarificadora, per positiva, la declaració feta avui pel primer ministre francès sobre la conveniència de treure l’adjectiu socialista del partit socialista francès, perquè aquest terme ja no atreu el progressisme. Ells estan a una altra cosa.