divendres, 21 de juny de 2013

Cape fear


Els mateixos dies que preparava el guió de treball de To Kill a Mockingbird vaig veure per atzar una pel·lícula del mateix període i amb el mateix protagonista: Cape fear, de la que no tenia un record gaire clar però positiu. Revisada ara em sembla molt superior a la versió de Scorsese de trenta anys després tot i que la pel·lícula des del meu punt de vista perd força en el seu desenllaç, més aviat rutinari i poc inspirat. En canvi, el film té tres punts al seu favor que garanteixen la seva perdurabilitat: el primer, el treball de Robert Mitchum en el seu millor registre com a home malvat, en la línea del seu paper com a reverend Powell. La comparació amb el Max Cady de Robert de Niro, deixa més aviat en ridícul el, tanmateix, excel·lent protagonista de Taxi Driver En segon, una de les millors bandes sònores de Herrman, gens inferior a les que feu per Hitchcock i finalment un guió ben construït des d’una idea inquietant i, a hores d’ara especialment a Catalunya, políticament del tot incorrecte: la fragilitat de les convencions i precarietat dels instruments dels que disposem per aturar la violència quan aquesta emergeix. El nexe comú amb el film de Mulligan és el seu protagonista, Gregory Peck, si llavors parlàvem però de que per fer d’Atticus Finch la seva manca d’expressivitat era un avantatge , aquí probablement passa el contrari. Aquest és un dels punts on el film de Scorsese és superior, perquè Nolte era un actor amb una presència molt més ambigua i inquietant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada