dimecres, 5 de juny de 2013

Més cafèambllet si us plau!




Després de la meva penosa, llarga i possiblement infructuosa travessia pel desert de la legislació educativa, l’aclaparador numero de llibres per llegir s’ha incrementat i el primer que m’ha vingut de gust obrir ha estat el publicat pels amics de Cafèambllet, Artur Mas: on són els meus diners?. No m’ha decebut gens. Fa mesos un article crec de Cesar Molinas al Pais definia els polítics de l’estat espanyol com una classe extractiva. Als polítics, i els seus nombrosos palmeros no els hi va agradar gens però molts varem pensar que hi tocava. Si l’article tractava el tema teòricament, aquí en teniu la constatació pràctica. Més enllà de les petites i grans històries allò més colpidor és el caràcter sistèmic de la corrupció al nostre país. La qüestió no és que tothom robi, cosa que evidentment no és així, sinó que atesa la complaença dels mitjans de control, qui no roba és ben bé perquè no vol.

El llibre es deixa llegir molt bé per que té una estructura narrativa on se’ns explica el trajecte des de una posició ingènua des d’una revista comarcal gratuïta, fins una mobilització ciutadana importants i arribar a les pàgines del The Washington Post, sense passar, això sí, per la pantalla de TV3 i curiosament tampoc per les pantalles de tots els mitjans catalanòfobs disposats a udolar com llops per qualsevol euro invertit en coses com la llengua. Suposo que, perquè encara que no ho diguin, estan prou d’acord amb el desmuntatge de la sanitat pública realitzat pel govern i pel la classe dirigent catalana. Una altra mostra de que els pretesos enemics irreconciliables no són tan diferents. Un desmuntatge que no té res a veure amb la crisi, perquè comença molt abans, tot i que la crisi per ells ha suposat una gran oportunitat. El balanç del llibre que hom pot extreure del llibre no convida a l’optimisme. A Catalunya, no sols tenim un problema amb la pèrdua de drets com l’accés a la sanitat. Tenim un problema de llibertat d’expressió i de independència de la justícia, fet ben palès amb la sentència condemnatòria pels responsables de la revista. No tot és negatiu, però. Malgrat la imbecilització constant a la que és sotmesa la ciutadania, més intensa que mai des de la tardor passada, el recolzament a l’Albano i la Marta ha estat digne d’esment i la difusió del llibre també. El desastre no és complet. Si algú no el coneix i vol informació sobre el llibre, només ha de clicar aquí: http://onsonelsmeusdiners.wordpress.com/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada