Banderes

Durant molts anys he sentit gent que veia la política catalana des de fora, perquè retreia als polítics catalans sortir de qualsevol situació embolicant-se amb la bandera. Quan finalment han decidit passar a l’acció, el que han fet, ha estat treure no dues banderes sinó una. Suposo, que no cal amoïnar-se. A la gent li agraden les banderes i política ningú sembla tenir esma per fer. Avui, hem tornat a les mateixes. Es poden argumentar moltes coses contra el nacionalisme, però si hi ha un argument que no em sembla respectable es posar com a principi la sobirania nacional. Prescindint de les retòriques i fent una mica de memòria, el país és petit i tots en coneixem prou, el xoc previst de trens és un xoc d’etnicismes, sense opcions pels que no estem per aquestes històries.

El no-res "no-reseja"

Els primers dies que vivia al Regne Unit em sorprenia, quan veia el noticiari de la BBC, no veure polítics fent declaracions, el meu referent eren els noticiaris de TV3. Pels britànics les declaracions eren ben poca cosa i, per descomptat, no eren notícia. Des d’aquesta perspectiva semblen potser injustos els retrets a Rajoy per no fer res enfront de l’amenaça independentista. Qué ha fet en aquest dos darrers anys el govern català?, declaracions diaries, més o menys contradictòries, i deixar de governar el país. Res més

El discret encant del provincianisme

Llevat de la petita minoria que, sovint a desgrat seu, estudia literatura universal, la major part dels meus alumnes de l’Emperador aniran a la universitat sense tenir ni la més lleugera idea de qui eren Shakespeare, Goethe o Molière, ja no parlem dels autors del XX com Proust, Kafka, Joyce o Faulkner. Tots, però, han estudiat mínimament autors tan apassionants com Moratín o Zorrilla. Alguns dels pares que viuen feliços amb aquest estat de coses diuen que els catalans som provincians (amb més o menys fonament, no parlo ara d’això). Afortunadament, la LOMCE de Wert ho arreglarà tot suprimint la història de la filosofia, l’única matèria humanística poc susceptible de ser manipulada nacionalísticament. Wert farà així allò que en Jordi Pujol, en Pere Solà i algún altre desgraciat volien fer fa vint i dos anys i no van poder.

Paul Schrader a Valladolid

Aquest cap de setmana ha passat per aquestes terres Paul Schrader, que està rebent l’homenatge de la SEMINCI. Schrader és un tipus que crec que podem considerar com a fonamental tant com a estudiós del fet cinematogràfic, la seva tesi doctoral sobre Ozu, Bresson i Dreyer és un dels textos que cal llegir quan hom vol pensar les possibilitats del cinema, com a guionista, Taxi Driver i Ragging Bull !, i fins i tot com a director on tot i que no sempre ho encerta, ha assolit pel·lícules tant sorprenents com American Gigolo o tan efectives com Affliction. Avui era entrevistat a EL MUNDO i de manera lúcida deia quelcom amb el que no puc deixar d’estar d’acord però que d’alguna manera he d’entendre que suposa la meva fi del mon. Ja no hi ha cànon cinematogràfic possible, entenent és clar que una llista personal de films preferits té tota la validesa subjectiva que hagi pogut tenir sempre. Però la seva universalització és impossible. El fet determinant és la multiplicació de l’oferta audiovisual propiciada pels nous mitjans. A l’aula això es nota de manera accelerada en els darrers anys. En molt poc temps es fa molt difícil trobar referents comuns no només entre jo i els meus alumnes, sinó entre ells mateixos. La visió de films ja no és un acte públic, sinó del tot privat. La cinefilia, tant a la seva vessant amateur com professional, haurà tingut una vida intensa però no gaire més llarga, que la que podem tenir els darrers supervivents de la meva generació. Queda per pensar com afectaren aquests canvis a la literatura, la qual tampoc em sembla que estigui en una situació gaire diferent.

Credo a Arevalo

Ahir vaig anar a Arevalo, a veure l’exposició sobre les edades del Hombre, que enguany es fa a aquesta vila. No n’havia sentit parlar mai i el lloc em va agradar molt. El conjunt arquitectònic és dels més bonics del país (a les fotos veieu la plaça de la vila amb les esglesies de Santa Maria, la gran i Sant Martí) i l’exposició, distribuïda en tres esglésies tenia un relat senzill i eficaç, basat en el text del Credo, i mostrava obres valuoses de pintors com el Greco o Goya, a més de les imprescindibles mostres de l’escultura policromada del país amb peces de Gregorio Fernández, amb un fantàstic Crist que hom pot veure normalment a la catedral de Segovia i Juan de Juni.

Aquest any era la vint i cinquena edició d’aquest esdeveniment que té com a finalitat promocionar el patrimoni artístics de les ciutats castellanes, molt ric i molt dispers, i el de crear identitat. És clar que assoleix amb escreix la primera finalitat, la segona no ho tinc gaire clar. La comunitat és políticament del tot artificial i molt poca gent se’n sent identificada. L’intent de fonamentar aquesta identitat a la religió sembla que té poca èxit, atès l’elevat grau de descristianització dels meus alumnes, molt més gran del que esperava en aquestes terres on qualsevol tipus d’hegemonia possible la té el discurs del PP. Potser la darrera resta d’influència del catolicisme es troba a la decepció sentida pels meus alumnes pel meu refús en lliurar-los-hi catecismes.

De l'amor als catalans

Vist des de Valladolid, és veritat i un argument per l’independentisme que als catalans no ens aprecien. Sobre sí això justifica la independència no em pronuncio, però que no ens aprecien és clar. Ara bé, no ens donen un tracte diferent, perquè tampoc s’aprecien entre ells. Aquí no hi ha cap subjecte col·lectiu més enllà de la família ( i per això hi ha una correlació absoluta entre la simpatia que hom pugui tenir per la causa catalana i el número de familiars que visquin a Catalunya). D’altra banda, però, i tornant al tema de si ens aprecien, pensant-ho fredament l’únic que es pot dir és que només faltaria. Com diu Hanna Arendt, a la pel·lícula homònima, hom pot estimar les persones, però ningú assenyat estima un poble, ni que sigui el seu i, per tant, ningú hauria de demanar que l’estimin, o el deixin menjar de franc a un restaurant, per ser d’un determinat poble.

Intel·lectuals i acumulació de capital

Agafant una perspectiva amb tota l’amplada que em permet la meva edat, sembla clar que hi ha una correlació, segurament no casual, entre la relativa prosperitat en el període d’alguns intel·lectuals notables i la seva dretització. La defensa de les accions o del valor dels immobles és el motiu de fons que després, segons l’ofici de cadascú, es justificat com evolució ideològica o adveniment de la lucidesa. La veritat és que tampoc cal que pateixin. El problema de la igualtat i la redistribució té poc a veure amb la seva torre o les seves accions. La concentració de riquesa comença a excedir els límits de l’imaginable; així sabem que la fortuna personal del 225 capitalistes més rics del planeta equivalen a les possessions del 2500 milions de persones més pobres. Warren Buffet reconeix que si perdés el 99% de la seva fortuna personal, no afectaria gens al seu ritme i al seu nivell de vida. Sobre el sentit d’aquesta mena d’acumulació, potser ens dóna una pista el darrer diàleg entre Jack Nicholson i John Huston al Chinatown de Polanski.