El drama del nostre temps

Entre les afirmacions més assenyades i vertaderes dels darrers temps he de destacar confessió de la Teresa al Pla de la Calma quan manifestava el seu entusiasme per Guerra i Pau i la seva joia per trobar   un  llibre que et pot canviar  la vida (per a millor). Malauradament ben poca gent es llegeix Guerra i Pau a hores d’ara. És un llibre massa gruixut i amb moltes descripcions, i ni tan sols té bons i dolents clars. Això és una petita part del drama del nostre temps. La més gran part del drama, però, és que dins del grup que ni ho fa, ni ho pensa fer, ni  li sembla que Guerra i Pau pugui tenir cap incidència a la vida de ningú., hi hagi un munt de professors de literatura i fins i tot de literats.

LES PEÇES ENCAIXEN

1.       Avui El Pais dedicà les pàgines de societat als cada cop més nombrosos aturats de més de cinquanta anys d’edat. Els hi dóna veu i quasi tots coincideixen en afirmar que la seva vida es caracteritza per una manca d’horitzons. Tirant llarg, el futur en el que es pot pensar és de dos mesos
2.       Fa deu anys parlant amb un company meu a Tübingen, originari de la Republica Centroafricana: “Els europeus em feu gràcia perquè sempre esteu pensant en el demà. Els africans som diferents. Tenim molt clar que avui hi som però demà potser no hi serem”
3.      El balanç  de l’any fet des de cercles propers al govern veuen senyals positius a la situació actual del país. El principal és la  millora de la nostra competitivitat.

Enfront del nou any i de la nova era

Any nou però no pas vida nova. Sí molta més feina no pas per necessitats sinó perquè m’enredo (jo mateix sempre, és clar). Els blogs se’n ressenten i ara feia molt de temps que no incloïa cap anotació. No vull pas deixar-ho però  caldrà canviar una mica el plantejament. D’’entrada tancar el blog cinematogràfics perquè tinc poc temps, i oportunitats aquí a Valladolid, de veure cinema. D’altra canviar una mica de tema. La primera idea era explicar coses d’aquest país que m’acull, del qual no en sabia gaire i segueixo sense saber-ne perquè estic tancat a casa quasi sempre. Caldrà sobretot evitar el tema que ha estat predominant als darrers mesos: el conflicte català perquè a hores d’ara ja estic del tot tip. Tot plegat tampoc allò dit em sembla del tot inútil i cal fer la confessió a nivell personal de que començo a tenir una noció sobre la meva identitat més clara de la que tenia fa uns anys. La geografia i la historia m’han posat en la situació de tenir quatre identitats possibles: la barcelonina, la catalana, l’espanyola i l’europea. Només em sento vinculat a la primera i a la darrera. La vinculació europea és el regal fet per la meva formació filosòfica: el reconeixement com a pàtria de l’espai comú on habitaren, i habiten, Descartes, Spinoza, Leibniz, Hume o Kant. La identitat barcelonina fora el fruit de tota la resta de la meva biografia i per què, tot el munt de defectes que li veig ,m’estimo aquesta ciutat, massa gran  per els que pensen que és la capital de Catalunya i pels que volen reduir-la a capital de província.

La identitat espanyola és un fet administratiu que no em fa ni fred ni calor i essencialment amb Catalunya em passa el mateix. La conclusió d’aquests anys és que em sento una mica més lluny del sobiranisme i infinitament lluny dels sobiranistes. Més enllà de les raons per a la independència de caràcter negatiu, és a dir les que el govern espanyol segueix produint de manera infatigable, no veig cap raó per apuntar-me o sentit simpatia pel procés secessionista. Quatre són les raons fonamentals. En primer lloc, perquè el meu amoïnament pel futur de tots plegats és real i no acabo de veure que un possible estat català suposi un avenç en la resolució d’aquest problemes, de l’esfondrament del nivell de vida de les antigues classes mitjanes i de la progressiva pèrdua de drets, més aviat al contrari si considerem, que qualsevol possible solució passa per la unitat de tots els europeus. En segon lloc, perquè tot i que estar a Valladolid m’ha ajudat a apreciar la qualitat,de vegades ignorada pels catalans, de moltes de les nostres coses, en allò que no superem als espanyols és en la qualitat dels nostres polítics. Els polítics catalans són gent especialment tòxica. Potser no són més corruptes i ineficients que els espanyols,  tampoc menys, però tenen una millor opinió d’ells mateixos, es troben massa lluny de la saviesa socràtica. De fet, pels que conec que de primera mà, em sembla que la ignorància, no pas la socràtica, sinó la real, és la seva condició de supervivència en tots els sentits. En tercer lloc, perquè havent-hi al país molta gent que m’estimo, mai trobaria un bon canvi el sacrifici de les oportunitats d’una generació de sers reals i vius per la hipotètica plenitud d’una realitat abstracta que tampoc faig meva. No veig altre manera d’estimar Catalunya que estimar-se els catalans i d’aquesta mena d’estimació als “pilots” de la nova navegació no veig gens. La darrera, també si voleu esta relacionada amb la filosofia i és que per molt amic que volgui ser de Catalunya, més m’estimo ser-ho de la veritat. La manipulació i la mentida sistemàtica no és moralment lícita ni quan és el cas que l’adversari, possible, que l’adversari fa el mateix.

Alguns dels que llegireu això estareu d’acord i d’altres no. Pels segons recordar que no volia molestar, però tampoc vull polemitzar perquè des del meu punt de vista es tracta essencialment d’una qüestió  de fe. Jo no he tingut mai gaire i a hores d’ara la tinc del tot perduda.

Alcohol i fracàs escolar

Dissabte dino amb una amiga resident a Luxembourg que m’explica el seguit de problemes que li ha ocasionat el fet que la seva filla adolescent, 14 anys, fos trobada al carrer dins d’un grup de joves que havien pres alcohol i en mostraven clarament signes. La intervenció policial havia tingut continuïtat en una acció dels serveis socials i de l’aparell de justícia. Se’n sentia molt aclaparada i empipada i jo la entenc perfectament però en vaig tenir un punt d’enveja, perquè prendre cura dels joves també n’hauria de formar part de l’estat del benestar. El percentatge dels meus alumnes, parlo de nois de la mateixa edat, que s’emborratxen sistemàticament els caps dem setmana, és molt gran i té molt a veure amb la dinàmica pròpia de la vida rural. Encara que no se’n parli  gaire és indubtable que això ha de tenir una repercussió en els resultats  no sé si més gran o més petita, que les errades dels professors o les retallades pressupostàries. Mentre, segons el color ideològic, ningú no se n’absté de parlar d’aquestes qüestions, d’aquesta altra qüestió ningú no en parla, potser perquè suposa problematitzar una noció de llibertat  comuna a tota la tribu. 

Nota sobre la fubolització de la política

Des dels dies llunyans en que els joves nacionalistes, expressió no pas de l’Avui sinó de la revista Time, assumien el poder el 1982 fins al pacte de la setmana passada entre ERC i CiU una evidència sembla imposar-se: els partits pensen que a la gent li és igual si compleixen o no els seus programes i promeses. També sembla evident que tenen raó. Suposo que el mecanisme és el mateix pel qual el bon barcelonista, o el bon bètic o el bon madridista, pensa que el seu equip és sempre el millor i que mereix guanyar amb independència del seu joc.

Pors i certeses

La semana pasada en JJ feia al seu bloc, bajo la lluvia, una reflexió on constatava la seva por d’una possible evolució de la situació catalana vers un escenari violent, cosa que evidentment no desitjava però que no veia com a gens improbable. Comparteixo plenament aquesta por.  Darrerament he estat treballant Girard i el paral·lelisme entre allò que ell considera el preàmbul de tots conflicte violent, la pujada als extrems, i el curs dels esdeveniments a Catalunya els darrers mesos és prou notable. Només les posicions extremes avancen i la relació entre tots dos avenços sembla ajustar-se a un model de reciprocitat. Mentre tant les notícies d’avui no deixen gaire marga a l’esperança. Fonamentalment el pacte vol dir que:

1.       No es farà el referendum

2.       Es trigarà tant de temps com sigui possible per dir que no es fa.

Tot plegat va molt bé per a molta gent. Qui més guanya, des del meu punt de vista, Rajoy que ha passat novembre, i quasi tot desembre, tot aconseguint que no es parli gaire del rescat i que hi hagi el miratge col·lectiu de que tot va a millor perquè fa unes setmanes que la prima del risc està estabilitzada i només es paga un 6% d’interès als bonus a cinc anys. Què passarà després d’aquests dos anys, excedeix moltes capacitat profètiques, però precisament per això tot fa témer que el per  si de cas serà un motiu poderós per intensificar el saquejament del país, del que malgrat tot no deixem de saber mai alguna cosa.

urueña

Per compensar el pessimisme d’ahir avui donarem una nota d’optimisme. Si alguna vegada feu turisme per aquesta província (sense perdó, doncs és el que és) val la pena visitar un poble, com a  seixanta kilòmetres de la capital, anomenat Urueña. És una vila medieval que ha conservat un fragment molt gran del perímetre de la muralla. Es troba sobre un turó que es poca cosa però permet una panoràmica ben ample de la plana castellana. Al peu del turó hi ha l’ermita de Santa Maria de la Anunciada, una joia del romànic català, conseqüència dels intercanvis entre la dinastia catalana i la castellana. El poble és una villa libre, és  a dir un lloc on es concentres llibreries de vell, seguint el model de la gal·lesa Hay-on-Wye. Per motius que no cal explicar la meva llibreria preferida fou el grifilm (http://www.elgrifilm.com/ca) En els temps que corren és una mostra d’optimisme hiperbòlic fer una llibreria dedicada a l’art cinematogràfic, però el que ja em sembla pràcticament un excés és que l’altra àrea d’interès preferent pels seus propietaris és la literatura catalana, de la que tenen un bon nombre d’exemplars, evidentment en la llengua d’Ausias March i Jesús Moncada.