Bons consells de bona gent britànica

El Dr. Johnson i Hume foren possiblement les dues grans figures intel·lectuals britàniques del XVIII. No es tenien gaire simpatia. La meva primera notícia de l’existència del Dr. Johnson no va venir de cap estudi erudit, sinó d’una sentència seva percudida en una pel·lícula per Kirk Douglas, un senyor amb indiscutible capacitat per percudir. La pel·lícula era Paths of Glory i la sentència deia més o menys que el patriotisme és l’últim refugi dels poca-vergonyes. Hume no tenia un sentiment gaire llunyà i per això escrigué que the heigths of popularity and patriotism are still the beaten road to power ant tyranny; flattery to treachery (Of Public Credit, Essays, p. 313). Fora tan bó al nostre petit país tenir algú mínimament semblant a Hume o al Dr. Johnson !

Tolkien

La lectura de l’estiu a la secció adolescent superior és una versió castellana d’el senyor dels anells de Tolkien, pragmàticament la meva dóna diu que millor això que no res i suposo que té raó, tot i que crec que si visqués mil anys no trobaria temps per rellegir-me aquesta extensa obra. Mentre la veig, penso però que el destí de l’obra de Tolkien és paradoxal. La seva pretensió amb aquest llibre era mantenir i difondre uns valors morals bàsics a totes les cultures, com ara l’honradesa, el coratge, en un escenari on la progressiva laïcització feia la seva perdurabilitat problemàtica. L’obra de Tolkien certament ha perdurat, però no tinc gens clar que els seus nombrosos lectors siguin més coratjosos o més honestos, ni que l’obra els hagi facilitat fer grans reflexions al respecte. La perdurabilitat de Tolkien l’ha vingut com autor de gènere “fantàstic” i això significa que malauradament la virtut mateixa passa pertànyer a l’àmbit del “fantàstic”

Subterrànies

Ahir al vespre assisteixo a la projecció de l’espectacle subterrànies sobre els bombardeigs patits per Barcelona a la guerra civil. Un dels elements més atractius de l’espectacle es troba al fet que té lloc al refugi 307, al capdamunt del carrer nou de la rambla. Vaig ser-hi i tenia un fort interès perquè tota la meva infància havia sentit parlar molt sovint d’aquest refugi a tocar del domicili del meu avi i del que el meu pare i els meus oncles guarden tants records, cap bo. El que vaig veure era força semblant al que m’havien explicat, tot i que no vaig saber dir si ells hi anaven sempre o eren dels que miraren d’acostumar-s’hi a les bombes i optaren per deixar d’anar al refugi. La visita fa un recorregut gairebé complet pels 200 metres que varen ser edificats i permet així fer-se una idea més o menys aproximada del que passaren els veïns del barri i la ciutat de Barcelona. Tot i que evidentment hi caigueren bombes a tot arreu, Poble sec era potser el barri amb més motius per atreure les bombes: estava sota un objectiu militar important, el Castell, tenia dins el principal generador de corrent elèctric de la ciutat, la Canadenca, estava al costat del port i era un lloc densament poblat, fonamentalment per classe obrera. L’espectacle és prou emotiu. Consisteix en tres monòlegs desenvolupats per una dóna de mitjana edat, una infermera jove i una nena. Les actrius treballen amb eficàcia i l’acompanyament d’una violinista resulta evocador i contribueix positivament a restablir la memòria dels fets. La visió del conflicte que es trasllueix em resulta una mica massa idealitzada, perquè, pel que he sentit i llegit, un cop passat el primer moment, entusiasme hi hagué poc i el fet és que en el 38, qui més, qui menys, l’únic que pensava és acabar amb la guerra, ni que guanyés Franco. Allò més interessant del text es fer palès un fet cert que sovint és oblidat: el desenllaç de la guerra civil a més d’una desfeta per la democràcia, per Catalunya i per la classe obrera, fou una desfeta, especialment dura i injusta, per tot el gènere femení.

Estanislau Figueras

Projecte de nou partit pels catalans què podria dir-se “figuerista” format pels que subscrivim, i trobem més actual que mai, la sentència amb la que el barceloní Estanislau Figueres s’acomiadà del seu consell de ministres i del càrrec de president de govern de la República espanyola: “estic fins els collons de tots nosaltres”

VIctus

Per suggeriment del meu germà he estat llegint Victus la novel·lització del setge de Barcelona de fa gairebé tres-cents anys, com tots sabem i l’any vinent no tindrem cap possibilitat d’ignorar. Jo tenia els meus recels perquè la novel·la històrica no m’atreu gens, i tendeixo a no creure’m els seus personatges; faulknerià, com soc, penso que si ell no podia resoldre la qüestió de quin registre de llenguatge emprava un faraó egipci, menys ho sabran d’altres amb un talent més escàs (la solució triada fou fer-lo parlar com un coronel sudista retirat). D’altra banda, tot i viure a Valladolid, la meva capacitat d’absorbir propaganda ja ha arribat a un grau molt elevat de saturació i això tampoc m’animava. Tanmateix, com em passa sovint, la novel·la satisfà, a la meva experiència lectora, la condició mínima que segon Joan Sales, havia de tenir una peça del gènere: no caure de les mans. No parlaré, però, de la vàlua literària de l’obra, perquè quasi qualsevol tindrà una opinió més qualificada. Històricament algunes coses em trontollen, l’apel·lació a la riquesa dels catalans, per exemple, però en general em sembla que l’esforç de l’autor és important i els resultats a l’ordre militar són imponents. Llegint-la però no he pogut deixar de pensar en aquest conflicte que per a molts encara viu. Hi ha dues interpretacions bàsiques del conflicte, totes dues amb punts febles. La catalana és que fou una guerra d’afirmació nacional. Herder però encara no havia nascut i el concepte de nació no estava a l’abast dels defensors de les muralles barcelonines. El punt de vista espanyol és que tot el tema era simplement una qüestió dinàstica i successòria, cosa evident des d’un punt de vista, però que fa estrany llavors la resistència dels catalans i altres pobles per una qüestió que no havia d’afectar gaire les seves vides. Llegint el llibre, que intenta atenir-se a les dades i crec que no és incompatible amb cap de les dues interpretacions, allò que em venia el cap és que abans de la nació, hi ha la tribu i que possiblement les disputes entre els catalans i castellans del moment s’entenen millor com a lluita tribal, que com a conflicte nacional. Aquest és un judici que no només pot reflectir l’època. La reflexió més important que m’ha suscitat l’obra és que els temps canvien, en moltes coses, molt poc. L’estiu del 1714 hi havia en lluita dos bàndols: la coalició germànico -britànic- catalana i l’aliança de castellans i francesos. L’exèrcit dels primers estava manat per un castellà i els del segon per un anglès. Les elits estaven per sobre de les nacions i les tribus, coses amb les que disfruten més els pobres. Això era veritat abans i sembla que ho serà encara més en un futur on una elit, transnacional i europeista, remenaran les cireres mentre que els altres hauran d’entretenir-se amb querelles nacionalistes en forma de futbol o d’alguna cosa pitjor.

Infantilització

Mentre m’estava a Londres i mirava de pensar sobre el país, va sorgir el concepte, no del tot original, de la futbolització de la política. Això fou abans del successius desbordaments d’entusiasme i l’adveniment dels governs sense pressupost i dels parlaments sense acció legislativa. Veient, però, l’article de Guillem Martínez a El Pais de dissabte em sembla que té raó i que em vaig quedar curt. El model no és el futbol, massa seriós, té regles fixes i resultats que es poden discutir fins a l’infinit però no es poden moure, el referent on s’emmiralla a hores d’ara la política catalana, és el club supertres.

Confiança

Cal desconfiar de la gent que només té una idea (com els que surten a la foto); especialment quan els que tenen a prop i remenen el bacallà tenen d’altres idees (d’aquests és més díficil trobar-ne fotos)