Final del trimestre i final del procés

Des de la meva tornada a Valladolid després de l’estiu, la història de la meva vida ha seguit repetint-se i he fet moltes menys coses de les que volia fer. El mes de novembre ha estat especialment dur en aquest sentit i entre el concurs de trasllats i viatges tots els caps de setmana, no he tingut cap oportunitat de dedicar-me a les meves coses, de pensar una miqueta o d’escriure un miserable post. En canvi la perspectiva pel proper trimestre és força millor. El departamento m’ha concedit el meu dret a tres mesos sense sou i la desaparició de la filosofia als instituts de l’exterior m’allibera del repte d’intentar tornar a la meva antiga plaça que ja no existeix. Així doncs la perspectiva que ara tinc és la de tres mesos dedicats a l’estudi, doncs dir-ne vida teorètica resulta una mica pretensiós.

A Novembre si més no vaig prendre una decisió, cosa que en el meu cas constitueix un motiu de satisfacció: abandonar els intents de publicació del meu assaigs sobre mimesi i violència, el text en que vaig estar treballant el 2011 i el 2012. Si més no, tal i com està concebut ara. El problema és el primer assaig sobre la qüestió catalana. Fonamentalment en tinc tres raons: la constatació de que els meus punts de vista poden resultar molests, quan no tinc ni cap mena d’intenció de posar en perill les meves amistats, ni de canviar els meus punts de vista. Un cert avorriment, perquè tot plegat ve de lluny i ha de durar molt més de divuit mesos i finalment un cert desig d’higiene intel·lectual, condició bàsica de qualsevol tasca de pensament.

Atès que aquest bloc es semi-privat si que aniré posant els diferents capítols d’aquest assaig en aquest blog. .Evidentment un cop aparegut intentaré abstenir-me de dir res més sobre el procés. De fet, no penso seguir en absolut l’actualitat catalana mentre estigui a Londres. L’assaig i alguna entrada explicant el viatge de l’estiu serà el contingut del bloc que aniré posant els propers dies. En millors condicions espero poder trobar alguna cosa interessant a dir en el meu retir londinenc, per la qual cosa utilitzaré aquesta pàgina

El Tinent Segura

Aquest matí m’he comprat el llibre del tinent Segura. Fonamentalment com a mostra de solidaritat amb la seva actitud moral, tan inhabitual. Després he llegit aquesta notícia i m’he refermat del tot en la meva decisió.

Avant darrer post sobre el procés

                                                               I

Hom pot pensar que Catalunya és una realitat diferent d’Espanya. És de fet el meu cas. També el de bona part de la intel·lectualitat catalana. Però des d’aquesta premissa la classe político-intel·lectual catalana ha construït un argument fal·laç que ens ha fet mal i seguirà fent-ne molt de temps. Del fet que Catalunya sigui una realitat diferent d’Espanya no es pot concloure que la Generalitat de Catalunya sigui res de diferent de l’estat espanyol, cosa que té per corol·lari afirmacions extravagants com contraposar una legalitat catalana a la legalitat espanyola.

II

Seguir el procés mentre estudiava Hume ha estat una experiència enriquidora. Ja n’he parlat sobre l’extraordinària coincidència que suposava seguir les notícies de Catalunya mentre es llegeix les reflexions de Hume sobre els perills de l’entusiasme. Possiblement és el fet més cridaner. Però no massa més cridaner que l’absoluta simetria amb el que passa a l’altre camp, diguem-ne el dels unionistes, als quals la noció d’entusiasme els hi és del tot aliena.

Però si a Hume li preocupava l’entusiasme, deliri específic dels protestants, també li amoïnaven els prejudicis, l’àmbit on excel·lien els catòlics. Aquí els actors del procés fan una repartició molt més equànime, perquè tothom en va ple. Així els tòpics sobre els catalans i els espanyols es difonen sense cap mena de fre, tot i que personalment penso que ara mateix és una mica més gran la ignorància dels catalans sobre Espanya que no pas a l’inrevés, tot i que ambdues són molt grans. Més important són encara els prejudicis teòrics. Molts denunciats pels partidaris del constitucionalisme quan es tracta de criticar el terme nació (la catalana, òbviament no pas l’altra que tant natural no ha de ser dita) i molt més inadvertits per ells mateixos quan es recorren a mitologies tan arnades com les que brollen de la noció de contracte social, usades amb profusió malgrat que ja començaven a estar putrefactes en el temps de Hume. En tot cas és evident que quan l’únic recurs que es pot utilitzar és el de la por, el prejudici esdevé una eina indispensable.

geni salesià

En Ramon m’envia aquesta notícia que també considero com a excel·lent i esperançadora, perquè  hi ha moltes coses que el temps s’endu, però d’altres resisteixen i en surten guanyant. El dia que això es publicava, jo estava a Barcelona a l’acte d’homenatge al seu nebot. I com totes les famílies en tenen un aire, jo vaig pensar que el geni salesià, del que participen oncle i nebot, quedava expressat amb la gosadia comesa pel Joan quan al final dels Germans Kamarazov li fa afegir a Aliosha que tot el descrit en aquell moment quedava una mica cursi. Irreverent, genial i exacte.

La consulta més oberta i democràtica del mon mundial

Ningú no ha destacat que la Generalitat ha fet possible allò que reivindicava Vargas Llosa, Rosa Diez i d’altres adversaris del secessionisme: que la decisió estigui oberta a tots els espanyols. De fet, acabo de comprovar que tots els veïns d’aquesta meva noble i actual ciutat poden obtenir una targeta d’inscripció per votar a la ciutat de Catalunya que més el hi vingui de gust. De fet, n només els espanyols, sinó qualsevol ciutadà té al seu abast participar en el procés. Perquè després en vagin dient!

El veritable i únic cel de Lasch

Agafo un dels llibres que tinc de fa temps avorrint-se al prestatge i que ara em ve de gust llegir, un dels darrers de Lasch, The true and the only Heaven un autor que vaig començar a llegir a Londres i que em sembla del tot recomanable, el seu tractament de la rebel·lió de les elits sembla especialment oportú quan veiem el que està passant. El primer capítol és molt interessant,i l’autor justifica el seu punt de vista des de la seva biografia intel·lectual i social. Curiosament exposa elements molt propers al pensament d’una visitant recent d’aquestes pàgines, amb el que d’entrada sembla tenir poc a veure, Pier Paolo Passolini. Dues són les qüestions que els apropen: en primer lloc, la seva incomoditat amb el discurs progressista sobre l’avortament, Lasch vincula la revindicació de l’avortament il·limitat amb la creença de què només té sentit pujar els nens destinats al triomf social i la segona la seva creença a l’allunyament de l’esquerra que la gent que en principi havia de defensar. I així la lucidesa de Passolini quan afirmava que entre les brigades roges i els carabinieri, ells estava amb els segons, que eren el poble, és semblant a la de Lasch quan afirma que el vot veritablement connectat amb els valors i la sensibilitat popular el 1980, era el vot a Ronald Regan (cosa que evidentment no significa que Regan no traís completament aquests valors i aquesta sensibilitat). Penso que Lasch i també Passolini i jo mateix haguessin trobat clarificadora, per positiva, la declaració feta avui pel primer ministre francès sobre la conveniència de treure l’adjectiu socialista del partit socialista francès, perquè aquest terme ja no atreu el progressisme. Ells estan a una altra cosa.

Altres temes

Miro de no enfadar-me gaire quan llegeixo o sento informatius, però ahir no vaig poder contenir un sentiment de ràbia i indignació en el grau més agut quan vaig sentir els riures que la bancada del PP al congrés va dedicar al líder del PSOE, quan aquest va anunciar que parlaria de la pobresa infantil. El que no acabo de saber és com explicar-me-la: maldat, supèrbia, ignorància de la realitat? Possiblement una barreja de les tres coses. No ho sé pas, allò que si sé, és que en aquesta província no és gens difícil trobar aules amb un 25% de nens en aquesta situació i no són pas les pitjors. Tampoc no m’atreviria a dir que no és un tema, la pobresa infantil, del que no es parla gens, però certament no es parla prou. D’altres qüestions no es parla gens i se n’hauria de parlar més, per exemple de la qüestió del TTIP de la que avui he rebut informació gràcies a la gent de Caféambllet. No posaré en dubte, que allò que expliquen pugui ser discutible, no ho és el fet del silenci que envolta la qüestió, de la qual es parla també a mitjans d’altres llocs com el diari britànic the independent. Per acabar, i ja que vaig recollint coses, una de les coses de les que tampoc parlem gens els catalans és de la sanitat, per això va bé que de tant en tant es publiquin coses com les que avui surt a El pais, ben il·lustratives dels projectes de país que romanen en silenci.