Dennis Hopper a la Royal Academy of Arts

Diumenge vaig a la Royal Academy on hi ha una exposició de les fotografies fetes per Dennis Hopper a la dècada dels seixanta. L’autor les presenta com quelcom de molt important per ell, ja que en aquell moment eren el seu únic mitjà d’expressió. La seva carrera d’actor no estava en un moment molt prometedor, amb molt poca feina, només la que li donava Henry Hattaway perquè John Wayne l’esbatussés amb més o menys consistència, i certament rebre els cops de Wayne no semblava un gran camí d’expressió de la seva creativitat. Al final de la dècada vingué Easy Rider i les coses canviarien, però mentre tant l’amic Hooper matava el temps lliure, presumiblement molt, documentant els canvis que estava vivint l’Amèrica dels seixanta. Aquest valor documental és possiblement el més important de l’exposició, ja que no vaig acabar de trobar grans valor formals a les seves imatges. No és que Hopper estigués mancat d’ambicions artístiques, pel contrari la connexió amb tendències de l’art contemporani és molt palesa. Però el meu interès per aquestes manifestacions és limitat i tampoc vaig trobar res de gaire original. L’exposició però és una crònica visual de primera mà de la vida de la contracultura americana als seixanta, amb la presència repetida d’Andy Warhol i també de les agitacions que la van commoure. Especialment interessants són les fotos realitzades a Montgomery a la marxa contra la discriminació racial realitzada l’any 1965, a la qual assistí Hopper acompanyat pel seU, amic, llavors Marlon Brando

Temps d'incerteses

Trobo als blogs on tafanejo, una entrada que sembla una posició ben enraonada i documentada de la situació del nostre planeta. No em sembla que calgui afegir res perquè l'article és molt clar. Mentre l’anava llegint pensava en els meus alumnes, tan previsiblement afectats per aquests problemes com ignorant dels mateixos. La qüestió que em sobta mentre el llegeixo, és si val la pena parlar-ne, si informar d’aquests problemes serviria per vèncer la seva apatia, indiferència, se m’en fotisme absolut. Malauradament penso que no i que possiblement tindria l’efecte contrari i ara tindrien una base factual i teòrica pel seu nihilisme. En tot cas, d’entrada tampoc s’ho creurien perquè la fe és més forta que la informació i el raonament; en aquest cas la fe en que la ciència, entesa com quelcom que no se sap ben bé que és però garanteix el progrés, acaba trobant totes les solucions. La fe real d’un temps que pensa que no en té, com explica molt bé aquí aquí John Gray

Allò que es mou a Catalunya

Avui els diaris i la resta del mitjans ens explicaven el capítol darrer, pel moment, del viatge vers Itaca. No cal dir gaire perquè ha estat tan previsible i avorrit com tots els anteriors, però mentre el país s’apassiona, s’indigna o simplement es fot de mania, hi ha gent que fa coses serioses properes a allò que en altre temps es deia política. Parlo de la gent del caféambllet que avui a la web ens informen de la possible venda massiva dels historials mèdics dels catalans a corporacions privades (aquí). La qüestió no és del tot nova, perquè ha estat objecte d’intens debat al Regne Unit on la ciutadania està més amoïnada per aquestes coses. És difícil quan llegim notícies d’aquesta mena no sentir por d’una possible deriva envers escenaris socio-polítics que abans semblaven propis d’una història de ciència-ficció i ara semblen ben versemblants i segurament propers.

reflexions de la setmana de la diada

                                                                    I

Diumenge llegeixo dos articles de caràcter diferent tot i ser ambdós d’un tarannà diguem-ne unionista. Un està signat per la professora Mercè Vilarubies i l’altre per Pedro J. Ramírez. Tots dos malgrat estar en contra de la independència reconeixen que entre Espanya i Catalunya hi ha un problema i coincideixen en que entre les possibles mesures per solucionar-ho caldria incrementar l’amor dels espanyols no catalans per la llengua catalana, propiciant, per exemple, el seu coneixement als centres d’ensenyament. Quan llegeixo aquestes coses em sento especialment interpel·lat, essent com sóc, un professor català en una de les terres més allunyades de nosaltres, si més no culturalment. Malauradament, em sembla que el que demanen Pedro J. i la senyora Vilarubies és massa per a les meves forces. Jo estaria prou satisfet si assolís ensenyar els meus alumnes a estimar la seva llengua, cosa que segurament permetria que algun dia en puguin estimar un altre. Aquesta mena de disquisicions fan una mica tard, quan no només la literatura catalana, sinó totes les literatures estan esdevenint irrellevants. Tampoc em queda clar qui seria l’encarregat de transmetre aquest amor.

II

Allò de ahir em va semblar depriment i un xic fastigós. No tinc molt clar, en dubto, de l’ètica inherent a la manifestació d’ahir. Però l’estètica em sembla completament lamentable. Sé que les comparacions amb el nazisme i amb Corea del Nord, són feridores i fan mal, però potser fora bo no fer-les tan fàcils. És clar, però, que aquest és un país una mica estrany, en el qual la gent anomena lluitar a posar-te en el lloc on el govern i la tele dius que t’has de posar.

III

Després d’aquesta setmana, segueixo pensant que ningú ha estat més lúcid que el primer president de la primera república espanyola, català, quan digué que estava fins als collons de tots nosaltres. Després d’haver sentit totes les parts, la frase segueix sent valida, entenem com entenem el referent dels nosaltres

IV.

Som molt diferents del Regne Unit. Per moltes raons. Per a mi la més important és que no hem tingut ni un Locke, anglès, ni un Hume, escocès. Tampoc ens els hem llegits i no hem aprés gens ni mica a dubtar de les nostres posicions, i ens manca la consciència de que qualsevol discussió intel·lectual degenera en brutícia sense la higiene de l’escepticisme. Potser aquest últims anys meus de treball tenen algun sentit, cosa que evidentment no traurà que siguin inútils.

Retorn de Sícilia

Avui he donat finalment per acabada la redacció del llibre sobre Hume després de dos anys de treball. No ha estat gens fàcil aquesta feina, perquè un ja no és el que era i tot costa molt més. Tot plegat, suposa que els dietaris són els que més han patit la redacció del llibre, perquè més enllà de que la meva vida sigui poc trepidant, el fet cert és que després de robar hores d’on fos per mirar d’avançar unes línies, escriure no sempre era el que em venia més de gust. Confio que d’ara endavant serà diferent. No pas perquè tingui grans expectatives per construir cap gran cosa, sinó perquè del tot intoxicat després de quaranta-vuit anys de pràctica del llenguatge escrit, només amb l’escriptura assoleixo retenir mínimament el que m’ha passat; el que he viscut. Seguint aquest esperit, voldria retenir alguna cosa d’aquest estiu, el qual, en general, ha estat de trasbals i de tornar a fer mudança, la dóna se’n va un altre cop a Londres, però en el qual he tingut la sort de poder tornar a Sicília, un dels llocs més atractius del planeta des de tots els punts de vista. Sicilià és Grècia, Roma, l’islam, fins i tot, és una mica Itàlia. També és fàcil sentir-la, pels catalans com casa nostra, si més no dues coses pròpies de la illa et recorden Catalunya i et fan sentir com a casa, el gòtic, que totes les guies adjectiven com a català, i el costum nostrat, aquí i allí, del “pizzo”, sense el qual no s’entén res de res, ni de nosaltres, ni d’ells.



El meu primer viatge a la illa fou el 1998 i certament les coses han canviat. No feia gaire temps llavors d’alguns successos ominosos protagonitzats per la cosa nostra, que no s’han tornat a repetir. Així, doncs Palerm em va semblar molt més animat, amb més vida, els vespres, perquè el meu record és el d’una ciutat on tothom se n’anava a dormir d’hora o si més no, defugia el carrer quan es feia fosc. Potser no era així, de fet, el viatge ha servit de constatació, allò que dèiem, de la meva facilitat per l’oblit, al trobar-me enfront de coses admirables que necessàriament havia vist, sense que aparentment em deixessin cap empremta. Tot i així, i parlant en general, la illa ha canviat. És molt menys remota i molt més oberta als visitants que són molt més nombrosos, havent-hi moltes indicacions que abans no hi era. Ens agradarà, més o menys, però és difícilment discutible que O’Leary ha canviat Europa.

Oltra i Homs

Estic desvagat i avorrit a casa. Vaig passant els diversos canals i en un dels de la corporació pública fan una mena de debat. Començo amb poca fe a mirar-ho. La presentadora és una noia que es diu Ariadna Oltra. Sembla que vindrà el conseller de Presidència, l’inefable Homs, a fer alguna declaració, una cosa que aquí agrada molt. La presentadora acull el conseller amb familiaritat i amabilitat fins el punt que li dóna un parell de petons. Evidentment la nàusea consegüent m’impedeix seguir amb el programa. Potser és que tinc encara massa viu el record de la BBC on una escena d’aquesta mena és simplement impensable. I no crec que allò tinguin problemes en ser un país normal, ni en ser una democràcia.

Bresson des de Valladolid

         El curs de francès que he fet enguany a l’Escola Oficial d’Idiomes em donava l’oportunitat de fer una mena de conferència sobre el tema que volgués i vaig decidir parlar de Bresson, en general i de Pickpocket en particular. Res del vaig dir, com és natural, tenia la més mínima importància, però si que fou important per a mi, i em permeté sortir de l’atonia dels darrers mesos, poder veure Pickpocket i Un condamné à mort s’est échapée, així com a acabar-me de llegir les seves Notes sur le cinématographe, un dels grans textos filosòfics del segle XX i sense cap mena de dubte la millor aproximació feta a mai a la relació entre cine i filosofia, tema que evidentment no surt a cap aforisme. Dels dos films, molts propers cronològicament, allò que més m’impressiona ara mateix és el contrast entre la depuradíssima tècnica narrativa de Bresson i la humilitat amb la que aquesta tècnica es posa al servei dels seus propòsits metafísics i moral. Hom pot entendre molt bé que Hume i altres homes del XVIII no veiessin gaire clar la consideració de la humilitat com una virtut, però després del que ha passat a les darreres dècades, potser hi tornen a haver raons per a fer una apologia de la humilitat. El cas dels autors cinematogràfics n’és un exemple i Bresson protagonitza la paradoxa de que ningú fou més autor que ell i a ningú li sembla importar menys. El final de tots dos films palesa allò que Bresson volgué fer i aconseguí plenament: la creació d’una emoció renunciant a la manipulació sentimental més fàcil. Bresson, com tantes de les coses que m’agraden, és un cinema que ha passat avall i el cinema present no té res a veure amb el que ell volia que fos el cinema del futur. Certament, ell no estaria sorprès, perquè les seves expectatives no li impedien tenir una visió aguda del que estava passant un dels seus aforismes deia el següent: CINÉMA, radio, télévision, magazines sont une école d’inattention : on regarde sans voir, on écoute sans entendre. Això fou escrit fa quaranta anys però no es pot dir on som amb més claredat.