el que hi ha

Potser el que alguns sentim es pot expressar més fort, però no més clar ni millor, aqui. Gràcies Carles!

Dubte transcendental

Com que Internet és un gran ajut a la tafaneria, hom se n’aprofita i els meus alumnes no són una excepció. Fa unes setmanes van posar el meu nom i cognoms al Google esperant descobrir alguna cosa interessant i potser escandalosa. No en van tenir sort, però van trobar quelcom que els va sorprendre i em van comentar posteriorment. Hi havia un senyor, possiblement per Catalunya, que tenia el mateix nom i cognoms que jo i que havia escrit uns llibres. Algú apuntà que potser era un professor universitari (cosa que prova que les terres de Medina és un país molt tronat on s’associa la docència universitària amb l’escriptura). Vaig apuntar la hipòtesis de que fos un cosí meu que fa temps que no veig i canviar ràpidament de tema. Allò que no tinc clar és si van considerar el que coneixen de la meva persona incompatible amb les seves nocions de com és algú que escriu llibres o si no és una qüestió personal i no veuen cap lligam entre l’institut i l’escriptura de llibres. Evidentment, les dues alternatives són força depriments.

Monarquia i república

Aquesta darrera setmana el congrés va debatre una cosa estranya que anomena llei d’abdicació, la qual, si més no, formalment no sembla una llei (una mera descripció d’un fet no pot ser una llei). Des de l’anunci del rei de la seva jubilació hom ha tornat a parlar de la qüestió del règim. La qüestió no és especialment interessant, tot i que em resulta simpàtica la posició dels socialistes que són republicans però votaran la monarquia. Probablement això és una cosa molt espanyola i no és gaire diferent del que passa amb la religió, on la major part de la població s’identifica amb l’etiqueta misteriosa de catòlic no practicant. És fàcil acceptar la postura dels que pensen que el debat entre monarquia i república és un debat superflu, perquè les garanties democràtiques vigents a una monarquia com l’espanyola converteixen el debat en una qüestió merament nominal. Tanmateix, em sembla que aquests comentaris obliden que la qüestió no pot ser considerada des d’un punt de vista merament abstracte. En el nostre context present, un fet definitiu és el desànim causat per la corrupció i la creixent desigualtat. Hi ha una crisi econòmica, una política, però potser la més fonamental, és la moral. I aquí l’elecció entre monarquia i república no sembla neutral, perquè el règim república està vinculat a una sèrie d’ideals ètics que no han estat gaire presents als darrers vint i cinc anys. Pel contrari, hi ha una vinculació entre una manera de fer, com a mínim dubtosa, i l’estat de coses que tenia el seu símbol més potent en la institució monàrquica, la qual en aquest sentits no pot amagar la seva vinculació amb un règim intrínsecament corrupte com era el franquisme. Evidentment, això no vol dir que una proclamació de la república, seria prou per arreglar-ho tot i que portaria per ella mateixa la regeneració moral. Si alguna lliçó podem extreure del període del regnat de Joan Carles és que instaurar un règim democràtic pot tenir, en el seu moment certament en tenia, dificultats però és possible. Assolir una cultura democràtica és, en canvi, molt més complicat.

Susana i la casta

Ahir mentre circulava per Valladolid, diem que fent “recados”, vaig tenir l’oportunitat de sentir l’entrevista de Pepa Bueno amb Susana Díaz, la figura emergent, segons els mitjans de comunicació, del PSOE. La dirigent andalusa s’ho va fer venir per treure el tema de la casta, tot reivindicant el fet que la seva és una casta de lampistes i que, per tant, ella és un exponent de les bondats d’un sistema que ofereix mobilitat social. Evidentment Pepa Bueno, la incisiva periodista, no va fer en absolut la replica que sembla evident i que es pot recolzar en dades molt conegudes i a l’abast de tothom: 1/ la mobilitat social és un fenomen en descens les dues darreres dècades. 2/Durant aquests temps el seu partit ha estat sovint als diferents governs 3/ la Involució coincideix amb prou exactitud amb la implantació de la reforma educativa, la LOGSE, impulsada pel seu partit. D’altra banda si bé estic d’acord en que podem celebrar que la filla d’un lampista sigui presidenta d’Andalusia i pugui ser potser algun dia presidenta del govern espanyol, si s’escau que la població de les grans ciutats del nord de l’estat i Madrid s’inclinen vers el peronisme., tampoc és tan sorprenent. Fa vint anys un electricista va ser ministre de l’interior i, de fet, el significat d’un règim democràtic sembla implicar que qualsevol ciutadà pugui en qualsevol moment exercir un càrrec, si aquest és un càrrec de representació popular. Tenim clar que la Sra. Díaz no és lampista, condició que no és hereditària. El problema és que és llavors la Sra. Díaz i la biografia que ofereix la wikipedia no dóna una resposta clara, perquè treballar, en el sentit que pels ciutadans normals, té el verb treballar, no ha treballat mai. Des d’abans d’acabar la carrera de dret ha estat ocupant càrrecs polítics i no consta que hagi tingut mai cap mena d’activitat professional i potser aquesta mena de coses també tenen alguna cosa a veure amb la qüestió de la casta.

Commemoració del Dia D

Avui és l’aniversari del desembarcament de Normandia, potser em vindria de gust veure el soldat Ryan, però ni en tinc cap còpia, ni possibilitat de fer-me amb el comandament del televisor i jo no soc dels que s’acostumaren a veure pel·lícules en una tablet o similar. Em consolo al migdia, veient el canal de Le Monde on retransmeten en directe la commemoració de l’esdeveniment feta avui a una de les cinc platges. Potser els hi hauria agradat a Catalunya aquesta retransmissió perquè hi havia moltes banderes, totes la dels països aliats que eren moltes. La sensació de melangia, però, se’m fa molt gran quan m’adono que la primera d’aquestes banderes que flamejà a Paris quan entraren els aliats fa setanta anys no era cap de la que ens mostrava la televisió, sinó aquesta que ara penja d’algunes balconades a Valladolid o a Barcelona i que la premsa del règim, la premsa en general, tendeix a identificar amb un símbol d’irresponsabilitat. Suposo que el senyal distintiu dels perdedors és aquest que, fins i tot, quan hi ha alguna victòria no acaba sent massa diferent de la derrota

Obvietats sobre nació i estat

Tota la discussió del tema per excel·lència acostuma a presentar-se des d’una dicotomia que distingeix entre progressistes, neoliberals i esquerrans poc amoïnats per les desigualtats socials però evocadors d’un passat internacionalista, i els nacionalistes, necessàriament reaccionaris i seguidors teòrics d’uns antics alemanys, més o menys, llunàtics. El fet cert, però, es que aquests alemanys només expliquen a la seva manera i duent l’aigua al seu molí, la revolució francesa, el moment, on pròpiament, s’origina l’estat-nació. Això no és un argument a favor ni en contra de res, però oblidar-ho sistemàticament, com fa el progressisme, em sembla una manipulació òbvia.

Resum de set anys

Ahir molts bons indicadors econòmics. Bons averanys en una setmana designada per a ser el inici d’una nova era. Segurament, cal però relativitzar. Si alguna cosa hem pogut aprendre des de sempre, i especialment els darrers anys, és que la crisi no és un esdeveniment, sinó un mètode.