De l'amor als catalans

Vist des de Valladolid, és veritat i un argument per l’independentisme que als catalans no ens aprecien. Sobre sí això justifica la independència no em pronuncio, però que no ens aprecien és clar. Ara bé, no ens donen un tracte diferent, perquè tampoc s’aprecien entre ells. Aquí no hi ha cap subjecte col·lectiu més enllà de la família ( i per això hi ha una correlació absoluta entre la simpatia que hom pugui tenir per la causa catalana i el número de familiars que visquin a Catalunya). D’altra banda, però, i tornant al tema de si ens aprecien, pensant-ho fredament l’únic que es pot dir és que només faltaria. Com diu Hanna Arendt, a la pel·lícula homònima, hom pot estimar les persones, però ningú assenyat estima un poble, ni que sigui el seu i, per tant, ningú hauria de demanar que l’estimin, o el deixin menjar de franc a un restaurant, per ser d’un determinat poble.

Intel·lectuals i acumulació de capital

Agafant una perspectiva amb tota l’amplada que em permet la meva edat, sembla clar que hi ha una correlació, segurament no casual, entre la relativa prosperitat en el període d’alguns intel·lectuals notables i la seva dretització. La defensa de les accions o del valor dels immobles és el motiu de fons que després, segons l’ofici de cadascú, es justificat com evolució ideològica o adveniment de la lucidesa. La veritat és que tampoc cal que pateixin. El problema de la igualtat i la redistribució té poc a veure amb la seva torre o les seves accions. La concentració de riquesa comença a excedir els límits de l’imaginable; així sabem que la fortuna personal del 225 capitalistes més rics del planeta equivalen a les possessions del 2500 milions de persones més pobres. Warren Buffet reconeix que si perdés el 99% de la seva fortuna personal, no afectaria gens al seu ritme i al seu nivell de vida. Sobre el sentit d’aquesta mena d’acumulació, potser ens dóna una pista el darrer diàleg entre Jack Nicholson i John Huston al Chinatown de Polanski.

Més cultura emprenedora

Avui a la CCP es torna a plantejar el tema de la cultura emprenadora, doncs companys com els d’Educació física o Física i Química no tenen clar com introduir-la a les seves programacions. Jo segueixo molt emprenyat. Perquè el missatge que volem donar és clar i cristal·lí, cal ser un emprenedor perquè cadascú se les ha d’arreglar com pugui i, sobre tot, només comptant amb ell mateix. Així es com està el mon des de fa quaranta anys i així ens va, i ens anirà.

Independència i status quo

Avui Ramoneda publica un article a El Pais on diu que l’alternativa pels catalans és entre independència i status quo, perquè les possibles terceres vies són pures fantasies. Pel que fa la tercera via, segurament té raó i que la tria és entre independència i status quo, em sembla, que és encara més veritat del que ell es pensa, perquè allò que de cap manera pot ser, i a més és impossible, és la independència que ens vol vendre el govern, on simplement desapareix tot l’aparell de l’estat espanyol i la resta continua igual.

Espanya, nacionalisme i por

Els meus alumnes de segon de l’ESO són nacionalistes en el sentit més bàsics i banal del terme estan orgullosos de ser espanyols, perquè ells són espanyols. Els meus companys de l’EOI de Valladolid, en canvi, no ho són gens. Ningú considerà, preguntat pel seu professor, la seva nacionalitat com determinant de la seva identitat. El canvi entre un i d’altres és radical i fora interessant saber-ne els motius, essent segurament importants la diferència d’ambients i també la diferent impressió rebuda pels triomfs de la roja. De tota manera, el poc entusiasme nacional dels meus companys pucelans em sembla una dada que cal considerar i posar-ho en relació amb el que està passant a Catalunya. Espanya no entusiasma, no només als catalans sinó dins de la mateixa Espanya. Per això, em sembla que l’èxit de la mercaderia venuda per l’unionisme té un límit molt clar imposat per la qualitat del producte. La constitució del 78 funcionà bé per sortir del pas en un moment difícil, però molt condicionada pels equilibris del moment, ja no serveix, probablement, a ningú. Si això és així, té molt de veritat l’afirmació feta pels partidaris de la secessió de que les raons per romandre a Espanya són purament negatives (el vot de la por, etc.) El que no tinc clar és que això sigui motiu per a una objecció. Al capdavall, l’acció política fonamentalment es basa, des del punt de vista modern, en raons negatives, concretament, segons Hobbes, precisament a la por, la passió humana, de llarg, més determinant. Tampoc fa falta saber gaire filosofia, ni psicologia per adonar-se’n que un dels motius més consistents de la por, és la por a allò desconegut.

11 de setembre i 12 d'octubre

L’onze de setembre tothom que va voler es va manifestar per la independència catalana. Ahir quasi tothom ho podia fer per la Hispanitat, però una part del país no podia perquè el comerç treballava. No crec que les xifres haguessin variat molt i, de fet, se me’n fot. Si que em sap greu la manca d’allò tan bonic, i del que estem tan mancats, l’anomenat “fair-play”, cosa que fora exigible al govern del meu país. I em fastigueja un país on tothom s’amoïna per les banderes, però on no hi ha debat social sobre el que significa, pels ciutadans normals, treballar els dies festius.

cultura emprenedora

Les instruccions del departament d’Ensenyament de Castella i Lleó són molt clares, tots els departaments hem d’especificar a la nostra programació quines activitats pensem desenvolupar pel foment de la iniciativa emprenedora. A Catalunya em sembla que s’han empescat una assignatura a quart de l’ESO amb el mateix esperit. La beateria neoliberal, que qualsevol cosa esdevingui beateria és el fenomen definidorament nacional, restarà satisfeta. No negaré, però, la coherència de la mesura. Atès que el camí social i polític sembla dur-nos al tercer mon, és positiva una assignatura que assenyala una fita tan clara (la nació amb un percentatge més alt d’emprenedors a la seva població activa era, fins no fa gaire, la república de Malawi). No tinc la impressió que aquest esperit emprenedor ajudi a trobar perspectives reals de sortida, però potser si a que, els que no la trobin, es sentin culpables per no haver estat uns grans emprenedors, cosa que ajudarà a que no emprenyin gaire.