Salari mínim

Avui EL PAIS portava la notícia de la recomanació del Banc d’Espanya de què la millora de l’economia por venir propiciada per crear llocs del treball on la remuneració estigui per sota del salari mínim. Una de dos, o als centres on aquest senyors han estudiat no els han explicat que el motiu fonamental de la gent per a treballar és guanyar-se la vida, ni que sigui la supervivència, o n’estan fent un grà massa del principi d’arrels al 68 de la importància fonamental d’autorealitzar-se. Certament la possibilitat d’autorealització hi serà, però no per massa temps. Tindrem una vida realitzada, però cruel, brutal, miserable i curta. Si el tema no fos tan seriós (ahir vaig ser testimoni a Medina del trasbals que per a moltes famílies suposa haver d’abonar 130 euros per fer la selectivitat. Una despesa que ni tan sols podien preveure perquè la Junta ha decidit el preu de les taxes a última hora) faria riure. Perquè segurament, quan això es faci (en realitat a molts sectors fa temps que s’està fent) l’economia no millorarà perquè difícilment podem esperar una reactivació del costum amb salaris de misèria.

Tancament del cine Urgell

Llegeixo al diari que avui tanca per sempre més el cine Urgell. Fa molt d’anys que no el trepitjo i tanmateix la pena que sento ara és ben real. Tot i que encara estigui obert el Club Coliseum avui desapareix el darrer lloc que des de la meva memòria personal puc identificar amb anar al cine. Sembla que no hi la intenció de fer multisales i em sembla bé. Les multisales són una altra cosa i la ciutat ja en té prou. Imagino que és del tot evident que una sala d’aquesta mena no és rentable, ni té sentit en un mon on la gent és feliç amb la possibilitat de veure les seves pel·lícules preferides amb una tablet, com l’altra dia em deia la noia de casa, tot mirant-me de convèncer-me per comprar-ne una. Jo no crec que em miri mai Lawrence d’Aràbia, que fou estrenada a l’Urgell, amb una tablet. Però, de fet a gairebé ningú li interessa mirar-se a hores d’ara Lawrence d’Aràbia. Suposo que aquesta es l’essència de la vida moderna i avui entenc molt millor els meus avis que em parlaven amb nostàlgia dels llocs barcelonins de la seva joventut i que desaparegueren generalment amb el frenesí desarrollista del dels seixanta. Barcelona no és una excepció, sinó que això passa a totes les grans ciutats plenes de llocs i racons que foren alguna cosa que ja no són i suposo que això defineix del tot la nostra manera de ser-hi a la vida.



Com que trigava cinc minuts des de casa hi vaig anar força sovin,t tot i que tampoc fos un espectador habitual perquè tampoc he estat mai pendent de les superproduccions a les quals la sala estava especialitzada, per això, quan els diaris esmenten les pel·lícules que foren estrenades en aquesta pantalla, la major part em deixa indiferent. Dos dels meus films preferits els vaig veure, però, en aquest cinema, fa una quantitat inabarcable d’anys, gairebé cinquanta, és a dir a la més llunyana infantesa. Del primer, el meu record és indirecte, tenia tres anys i m’ho han explicat els meus pares, fou Els Vikings de Richard Fleischer que em provoca una dèria pels vikings que em durà molt temps. Penso ara per ara que potser és la millor pel·lícula d’aventures rodada mai. Després, i tot i que era molt petit si que en tinc record, el planeta dels simis on vaig aprendre per primera vegada alguna cosa sobre la fragilitat del món en el que vivia i vaig sentir, com no he sentit gairebé mai més, por a un cine.

Wert a la SER

Ahir mentre em preparava per anar a l’Institut, escolto l’entrevista de Pepa Bueno amb el ministre Wert. El ministre surt molt ben parat, bàsicament perquè la presentadora, teòricament prestigiosa, no havia preparat gens l’entrevista. Clar, un ministre, fins i tot Wert, sap alguna cosa real d’allò que manega, la confrontació de la informació amb el prejudici fou fatal i el ministre sortí, em sembla, enfortit de la conversa. La poca preparació de l’entrevista és em sembla un indicador de la importància real que es confereix a l’educació i de la contradicció insalvable pel progressisme oficial del fet que el nostre sistema, amb la seva injustícia i ineficiència, és gairebé exclusivament el resultat de la seva acció legislativa i de govern.

Conclusions després d’una travessia pel desert

Dissabte vaig acabar la meva travessia del desert dels darrers dos mesos. El desert en aquest cas ha estat la LOE, la legislació educativa a l’exterior i un repàs de metodologies didàctiques imprescindible, ja que , confesso la meva culpa,soc del grup de professors de secundària que no dediquen les seves hores d’esbarjo a veure quines són les noves il·luminacions del Cèsar Coll o els de la seva colla. Després però d’haver dedicat molt de temps, cal dir que molt del que he llegit sobre metodologia és del tot plausible i apunta a canvis en la manera de fer habitual dels ensenyants imprescindibles. L’objecció, es la seva irrealitat perquè parteixen d’una base del tot falsa: una consideració homogènia de l’alumnat que pressuposa sense dubtar-ne el seu interès i dedicació. No es pot teoritzar sobre les aules, quan no les has trepitjades mai o mai en els darrers trenta anys (o deu que pel cas ja suposa un canvi molt notable). I el problema no és només que una bona part de l’alumnat no estigui motivat, ja que hom podria pensar que aquesta és una part de la nostra feina, sinó un percentatge variable, però sempre significatiu i en alguns casos majoritari, d’alumnes orientats en contra del sistema. És clar llavors que els professors tenen raó en dir que els plantejament teòrics no els serveixen gairebé res. Tanmateix, encara que la situació descrita per la teoria no sigui la real, si que tindria que ser la normal, un punt que evidentment una part del professorat no es planteja o quan es planteja ho fa amb la resposta, poc coherent per un gremi al que li agrada definir-se com d’esquerres i progressista, de l’exclusió. El problema segurament és que com que a tots plegats ens agrada donar-nos importància som presoners d’aquest prejudici i pensem que l’escola pot solucionar problemes de fora de l’escola, la qual cosa significa que la resposta potser passa per escoltar la raó, que la tenen, dels que es senten i estan efectivament exclosos del sistema escolar.

Wagner a segon de batxillerat

Seguint el programa establert, com a bon funcionar,i em toca explicar alguna cosa del Naixement de la tragèdia nietzschià. Per donar un idea del contingut del llibre em toca parlar de Wagner. Ningú no en sap res de res, a classe, de l’autor de Parsifal, ni tampoc de Beethoven, Mozart o Bach. Tots en feren i superaren el curs de Música obligatori a l’ESO on es fa història de la música, però no els ha quedat res. El curs el van fer amb una professora especialitzada que té un aula pròpia per a la matèria. Quan ho comento a casa, en el transcurs d’una conversa més general sobre la meva desmoralització com a docent, em pregunten si en tenia alguna idea quan feia COU d’aquests músic. I certament en tenia, sense que a casa tinguéssim l’hàbit d’anar a concerts, ni m’haguessin fet estudiar cap instrument. En tenia perquè interessat en general a la música, no donava per descomptat que no valgués la pena conèixer de tota mena. En sabia, perquè alguna cosa m’arribava, encara que no fes gaire atenció, mitjançant una oferta televisa que no t’oferia la possibilitat de fer zapping (exemple de la paradoxa que hem assenyalar sovint, un mon en principi molt estret, al capdavall, acabava oferint més que l’aclaparadora exuberància actual que, sense un mínim de curiositat acaba configurant mentalitats molt més estretes). En sabia alguna cosa perquè jo, i bona part dels meus companys, ens creiem els nostres professors. Ens creiem el senyor Casulleras (Joan Casulleras, catadràtic de matemàtiques al Milà i Fontanals) quan mirava de transmetre la seva passió per la música de manera molt precària en un aula amb més de cent alumnes, cosa que era potencialment, i de vegades efectivament, una incitació a la catàstrofe. (parlo del curs 76-77, era la segona vegada que es feia música al BUP però no existia encara professor especialitzat ) Ens creiem la Carme Trullàs, la meva tutora de COU, quan ens oferia entrades a un preu assequible per nosaltres per anar dissabtes a la tarda, al Palau. Ens el creiem perquè malgrat alguna crueltat ocasional i l’atracció de la rebel·lió pròpia de l’edat veiem que ells gaudien de quelcom que valia la pena i que el seu oferiment era sincer. Gaudien, en definitiva, d’una credibilitat que, de manera optimista, puc pensar que jo, com a docent, he tingut en algun moment, però que ara mateix em sembla del tot impossible.

Viure per sobre de les possibilitats

En poblets castellans, com el llocs d’on provenen els meus alumnes actuals, les expectatives no eren gaires fins i tot quan tot semblava anar de cara. Ara són molt poques. En aquest context l’afirmació de que la gent ha viscut per sobre de les seves possibilitats sembla una broma que només pot tenir un sentit macabre: allò per sobre de les ¿nostres’,¿seves? possibilitats potser és simplement viure.

L'enfonsament

L’orquestra del Titanic, com és ben sabut, va seguir tocant el seu repertori mentre s’enfonsava. Un fet que s’esqueia amb una idea de dignitat que sembla ha passat del tot avall. Nosaltres ens enfonsem sense cap orquestra i amb un trist espectacle de pallassos que no fan gràcia: Luis Barcenas, Iñaki Urdangarin, la Cospedal, Artur Mas ...