De becs expiatoris

Estem a final de curs i ja no faig classe de segon. Amb molt de temps lliure prenc una cafè a la plaça de la hispanitat de Medina un espai magnífic que contracta amb la mediocritat del raval on rau l’institut (una zona de la vila coneguda popularment com a Vietnam). A l’altra banda de la terrassa on prenc el cafè hi ha el palau on traspassà la reina Isabel. L’espai obert als meus ulls fou així el darrer espai obert que veié aquesta reina (menys  endreçat llavors, suposo). Darrera meu dos simpàtics senyors, fills de la vila, discuteixen la situació actual. Tots dos estan d’acord en que tot plegat és un desastre i una catàstrofe i la culpa és dels que manen. Fins aquí, res d’estrany. El seu discurs, però, es torna més interessant quan es tracta de definir els que manen, que no són ni el PSOE, ni el PP, sinó el catalans i els bascos, els quals amb el seu 5% de vots han pogut fer-se amb el poder de manera absoluta i són els responsables de tot el que està passant. Entusiasmats amb el seu descobriment reforcen el seu discurs explicant que tot així ja ve dels temps de Franco, que pactà i repartí el seu poder amb catalans i bascos. (cal recordar que la pretensió dels falangistes més radicals en acabar la guerra era desmuntar completament la infraestructura industrial de les dues regions, cosa que no es va fer entre d’altres raons perquè segurament era impossible) Com deia Alyson de Wit és un punt de vista. Més enllà del judici històric allò que m’interessa és el que l’existència d’aquesta mena de reflexions ens anticipa sobre el futur. És ben sabut que quan venen mal dades un mecanisme infal·lible és la trobada de becs expiatoris i no és difícil d’endevinar quins tenen tots els números.