San Antonio de la Florida

Cap de setmana a Madrid. Faig cap a la manifestació per la defensa de l’ensenyament públic. Hi ha força gent, però no podria precisar el número. L’endemà La Vanguardia no en fa cap mena d’esment. La demolició i el maltractament a l’ensenyament públic en Madrid són aclaparadors i ha generat una confusió indescriptible. La pujada d’horari s’ha fet tenint en compte la llei, però oblidant quelcom important que també posa la llei. Les hores entre la 18 i la 21 han de ser compensades amb una reducció de complementàries. El resultat és que l’única manera de fer horaris legals  era no cobrir guàrdies. Tampoc ha sortit als diaris que entre les mesures per estalviar es va deixar de donar plaça a 1200 professors en expectativa de destí. Però aquests cobren igual. Així que les mesures d’estalvi han servit de moment perquè més d’un miler de professors estiguin a casa cobrant sense fer res. En qualsevol cas tot fa preveure que d’aquí un mes les urnes els donaran una absolució que a Madrid sembla permanent i eterna.  Aprofito per passejar una mica per la capital d’Espanya i en Jesús Nieto insisteix a ensenyar-me l’ermita de San Antonio de la Florida on és enterrat Goya que jo no coneixia. Els frescos obra del pintor aragonès són extraordinaris. Encara que no hagués pintat res més només aquests frescos palesarien la genialitat i la fecunditat d’aquest pintor.  És una pena que l’aclaparadora riquesa del patrimoni artístic madrileny faci que una molt part dels visitants no trobin el temps per acostar-s’hi perquè el lloc s’ho val. Està molt a prop d’on podia haver estat la quinta del sordo, on podria ser que Goya hagués vist els afusellaments inmortalitzats als quadres de El Prado. (tot i que possiblement no veié res i els quadres fossin realitzats bastant més tard del 1808)

llegint Pla des de Pucela

Estic rellegint les notes del capvesprol per gaudir del plaer de rellegir i també per mantenir contacte amb el país des d’un lloc tan diferent (en alguns aspectes molt més que Londres, perquè  la dicotomia entre l’urbà i el rural pot ser més decisiva que les diferències de llengua). Les notes són potser el millor llibre de Pla. En tot cas estan a prop i complemen el també excel·lent i més famós quadern gris. Pla les escrigué el 1976, quan la història del país estava donant un gir que ell ja veia amb una certa por i poca esperança. Tot plegat  va anar, em sembla, millor del que ell pensava, però allò que m’ha cridat més l’atenció han estat les seves reflexions sobre la irrefrenable tendència dels catalans a posar-se al costat equivocat, al bàndols dels perdedors, de la qual, aquesta és la meva por, en tindrem aviat una bona mostra després del previsible resultat de les properes eleccions i del desenllaç final, encara no produït, de l’embolic fet per tots plegats amb el nou estatut.

el barri Giron

 Visc, com ja vaig explicar a un dels post anteriors, al barri de Giron, just on acaba la ciutat. No tinc gaire dades que hagi comprovat però pel que sé el barri és una mena de regal d’aquest sinistre personatge del franquisme a la ciutat d’on era originari. És a l’altra banda del riu i el van fer deixant entre el mig una bona feixa de terreny. Abans hortes que  aprofitaven l’aigua del riu i avui edificis dels que Pla deia socialistes però col·locats sense massa atapeïment i amb espai interiors ben arbrats. El barri Giron és una altra cosa. No és un lloc adient per a un  racionalista. Les cases són diferents perquè hi havia una varietat de models, segons els fills de les famílies destinatàries, si afegim a aquest fet la irregularitat del terreny, està col·locat a l’únic lloc mitjanament elevat de Valladolid, i el fet que tothom ha fet els canvis que ha considerat oportuns resulta un conjunt no gaire homogeni. Les fotos però són clares. L’ambient, la llunyania relativa del centre i el tipus d’arquitectura et deixa la impressió de viure a un poble. De fet, el barri és una il·lustració de la tendència ideològica predominant al franquisme de l’autarquia basada en un ruralisme que tingué com a conseqüència les molt oblidades deportacions que tingueren llocs a ciutats com Madrid o Barcelona 

El riu Duero

Tot i que el blog esmenti el Thames i el Pisuerga, la meva vida actual està molt més relacionada amb un altre riu: el Duero. Vaig passejar força pel Thames a Londres tot i que quasi sempre al fragment comprés entre  Sant Pau i el Parlament i el  veia sempre que  visitava el BFI que és just sota el pont de Waterloo. Per anar al centre de Valladolid necessàriament ha de creuar el Pisuerga, però algunes setmanes no he arribat a travessar-lo. En canvi, però, si vaig a treballar he de creuar el Duero doncs l’autovia de Madrid a La Coruña passa per sobre a l’alçada de Tordesillas. He visitat en tres períodes diferents de la meva vida ciutats connectades amb el riu: Zamora amb el meu germà fa molt anys, Soria amb la Cristina fa uns quants i Oporto amb l’Albert i una colla del Canyada fa sis anys. Evidentment és en aquesta ciutat on el riu té una aparença més espectacular i on ofereix el seu resultat més preuat a l’humanitat (ja sé que hi ha el Ribera que m’agrada força però que considero menys interessant i en definitiva inferior). L’associació pels matins quan passo el pont és indefectible i em fa recordar que una de les coses que tinc pendents és aprofundir una mica més a l’estudi de la llengua de Pessoa, un d’aquest homes, hi ha ben pocs, que per ells mateixos justifiquen una literatura.

Braus

El diari   que es rep al meu institut és l’ABC.  N’hi ha molts, així que no crec estem subscrits sinó que el deuen regalar com feia EL Mundo al Berenguer quan hi treballava. No n’estava molt familiaritzat amb el diari monàrquic per excel·lència, però és molt instructiu, tot i que després dels primers dies tendeix a cansar molt. Això sí, m’ha permès seguir la qüestió del final de les curses de braus a Catalunya des d’una perspectiva diferent de la del Principat i he de dir que m’ha fer canviar el punt de vista.  Jo fa un any no era gaire partidari de  la prohibició. En part per respecte a una tradició inequívocament barcelonina i en part pels meus recels envers l’animalisme.  Després d’haver-me passat una bona part de la joventut llegint els francesos que ens ensenyaven a malfiar-nos de l’humanisme, un esllavissament envers l’animalisme ara em resulta del tot incoherent. La hipocresia del defensors però em resulta a hores d’ara del tot insuportable. No discutiré pas que els nacionalismes catalans han adoptat una posició en funció dels seus interessos polítics, però no em sembla pas que els seus denunciats hagin fet res de diferent. Cal confessar que el millor moment fou l’entrevista amb el gran bufó empordanès de la cort d’Aguirre on rememorava un passat taurí del mai no havia fet esment i que semblava del tot ad-hoc.

Capvespres

Encara no fa un mes que visc aquí, però considerant com està transcorrent el mes de setembre, fa por pensar com pot ser l’estiu a aquestes terres. Això si un avantatge de la combinació del temps anticiclònic i de l’amplitud dels horitzons (Valladolid és la província més plana de l’estat espanyol) són uns capvespres senzillament magnífics amb el cel agafant un to rosat molt viu durant molta estona. Des de que vaig estar a Algèria no recordava tants tant brillants ni tan freqüents. Deu ser un  bon lloc per a l’obervació astronòmic, tot i que Valladolid és prou gran com per a tenir una contaminació lumínica apreciable.

Les coses es van arreglant

Com a conseqüència del que deia ahir, no he tingut gaire ocasió de parlar amb la gent. Potser la conversa més interessant la vaig tenir a l’única sucursal local de Catalunya Caixa, quan vaig anar fa uns dies a demanar un talonari. Un dels empleats, tot afabilitat i simpatia, ens va saludar calorosament mentre ens identificava a mi i a l’Encarna, com Don Javier i Doña Carmen. Un cop desfet l’equívoc va voler començar un altre tema de conversa i poc encertadament va dir-me que “parece que ya se va arreglar lo del castellano en Cataluña”. La meva resposta, “eso depende del punto de vista” no el va, però, animar a continuar per aquest camí.  Tot això passava un o dos dies després del pronunciament del TSJC en contra de la immersió lingüística. Jo crec poc a la immersió, però molt menys a la conflictivitat lingüística de Catalunya i per això em va commoure el sincer convenciment del meu interlocutor de que efectivament existeix un problema molt greu. Goebbels era un personatge execrable però tocava d’allò més bé quan deia que qualsevol mentida repetida un milió  de vegades arriba  a ser una veritat. Malauradament, em sembla que té més raó de la que ell mateix es pensa