Temps d'incerteses

Trobo als blogs on tafanejo, una entrada que sembla una posició ben enraonada i documentada de la situació del nostre planeta. No em sembla que calgui afegir res perquè l'article és molt clar. Mentre l’anava llegint pensava en els meus alumnes, tan previsiblement afectats per aquests problemes com ignorant dels mateixos. La qüestió que em sobta mentre el llegeixo, és si val la pena parlar-ne, si informar d’aquests problemes serviria per vèncer la seva apatia, indiferència, se m’en fotisme absolut. Malauradament penso que no i que possiblement tindria l’efecte contrari i ara tindrien una base factual i teòrica pel seu nihilisme. En tot cas, d’entrada tampoc s’ho creurien perquè la fe és més forta que la informació i el raonament; en aquest cas la fe en que la ciència, entesa com quelcom que no se sap ben bé que és però garanteix el progrés, acaba trobant totes les solucions. La fe real d’un temps que pensa que no en té, com explica molt bé aquí aquí John Gray

Allò que es mou a Catalunya

Avui els diaris i la resta del mitjans ens explicaven el capítol darrer, pel moment, del viatge vers Itaca. No cal dir gaire perquè ha estat tan previsible i avorrit com tots els anteriors, però mentre el país s’apassiona, s’indigna o simplement es fot de mania, hi ha gent que fa coses serioses properes a allò que en altre temps es deia política. Parlo de la gent del caféambllet que avui a la web ens informen de la possible venda massiva dels historials mèdics dels catalans a corporacions privades (aquí). La qüestió no és del tot nova, perquè ha estat objecte d’intens debat al Regne Unit on la ciutadania està més amoïnada per aquestes coses. És difícil quan llegim notícies d’aquesta mena no sentir por d’una possible deriva envers escenaris socio-polítics que abans semblaven propis d’una història de ciència-ficció i ara semblen ben versemblants i segurament propers.

reflexions de la setmana de la diada

                                                                    I

Diumenge llegeixo dos articles de caràcter diferent tot i ser ambdós d’un tarannà diguem-ne unionista. Un està signat per la professora Mercè Vilarubies i l’altre per Pedro J. Ramírez. Tots dos malgrat estar en contra de la independència reconeixen que entre Espanya i Catalunya hi ha un problema i coincideixen en que entre les possibles mesures per solucionar-ho caldria incrementar l’amor dels espanyols no catalans per la llengua catalana, propiciant, per exemple, el seu coneixement als centres d’ensenyament. Quan llegeixo aquestes coses em sento especialment interpel·lat, essent com sóc, un professor català en una de les terres més allunyades de nosaltres, si més no culturalment. Malauradament, em sembla que el que demanen Pedro J. i la senyora Vilarubies és massa per a les meves forces. Jo estaria prou satisfet si assolís ensenyar els meus alumnes a estimar la seva llengua, cosa que segurament permetria que algun dia en puguin estimar un altre. Aquesta mena de disquisicions fan una mica tard, quan no només la literatura catalana, sinó totes les literatures estan esdevenint irrellevants. Tampoc em queda clar qui seria l’encarregat de transmetre aquest amor.

II

Allò de ahir em va semblar depriment i un xic fastigós. No tinc molt clar, en dubto, de l’ètica inherent a la manifestació d’ahir. Però l’estètica em sembla completament lamentable. Sé que les comparacions amb el nazisme i amb Corea del Nord, són feridores i fan mal, però potser fora bo no fer-les tan fàcils. És clar, però, que aquest és un país una mica estrany, en el qual la gent anomena lluitar a posar-te en el lloc on el govern i la tele dius que t’has de posar.

III

Després d’aquesta setmana, segueixo pensant que ningú ha estat més lúcid que el primer president de la primera república espanyola, català, quan digué que estava fins als collons de tots nosaltres. Després d’haver sentit totes les parts, la frase segueix sent valida, entenem com entenem el referent dels nosaltres

IV.

Som molt diferents del Regne Unit. Per moltes raons. Per a mi la més important és que no hem tingut ni un Locke, anglès, ni un Hume, escocès. Tampoc ens els hem llegits i no hem aprés gens ni mica a dubtar de les nostres posicions, i ens manca la consciència de que qualsevol discussió intel·lectual degenera en brutícia sense la higiene de l’escepticisme. Potser aquest últims anys meus de treball tenen algun sentit, cosa que evidentment no traurà que siguin inútils.

Retorn de Sícilia

Avui he donat finalment per acabada la redacció del llibre sobre Hume després de dos anys de treball. No ha estat gens fàcil aquesta feina, perquè un ja no és el que era i tot costa molt més. Tot plegat, suposa que els dietaris són els que més han patit la redacció del llibre, perquè més enllà de que la meva vida sigui poc trepidant, el fet cert és que després de robar hores d’on fos per mirar d’avançar unes línies, escriure no sempre era el que em venia més de gust. Confio que d’ara endavant serà diferent. No pas perquè tingui grans expectatives per construir cap gran cosa, sinó perquè del tot intoxicat després de quaranta-vuit anys de pràctica del llenguatge escrit, només amb l’escriptura assoleixo retenir mínimament el que m’ha passat; el que he viscut. Seguint aquest esperit, voldria retenir alguna cosa d’aquest estiu, el qual, en general, ha estat de trasbals i de tornar a fer mudança, la dóna se’n va un altre cop a Londres, però en el qual he tingut la sort de poder tornar a Sicília, un dels llocs més atractius del planeta des de tots els punts de vista. Sicilià és Grècia, Roma, l’islam, fins i tot, és una mica Itàlia. També és fàcil sentir-la, pels catalans com casa nostra, si més no dues coses pròpies de la illa et recorden Catalunya i et fan sentir com a casa, el gòtic, que totes les guies adjectiven com a català, i el costum nostrat, aquí i allí, del “pizzo”, sense el qual no s’entén res de res, ni de nosaltres, ni d’ells.



El meu primer viatge a la illa fou el 1998 i certament les coses han canviat. No feia gaire temps llavors d’alguns successos ominosos protagonitzats per la cosa nostra, que no s’han tornat a repetir. Així, doncs Palerm em va semblar molt més animat, amb més vida, els vespres, perquè el meu record és el d’una ciutat on tothom se n’anava a dormir d’hora o si més no, defugia el carrer quan es feia fosc. Potser no era així, de fet, el viatge ha servit de constatació, allò que dèiem, de la meva facilitat per l’oblit, al trobar-me enfront de coses admirables que necessàriament havia vist, sense que aparentment em deixessin cap empremta. Tot i així, i parlant en general, la illa ha canviat. És molt menys remota i molt més oberta als visitants que són molt més nombrosos, havent-hi moltes indicacions que abans no hi era. Ens agradarà, més o menys, però és difícilment discutible que O’Leary ha canviat Europa.

Oltra i Homs

Estic desvagat i avorrit a casa. Vaig passant els diversos canals i en un dels de la corporació pública fan una mena de debat. Començo amb poca fe a mirar-ho. La presentadora és una noia que es diu Ariadna Oltra. Sembla que vindrà el conseller de Presidència, l’inefable Homs, a fer alguna declaració, una cosa que aquí agrada molt. La presentadora acull el conseller amb familiaritat i amabilitat fins el punt que li dóna un parell de petons. Evidentment la nàusea consegüent m’impedeix seguir amb el programa. Potser és que tinc encara massa viu el record de la BBC on una escena d’aquesta mena és simplement impensable. I no crec que allò tinguin problemes en ser un país normal, ni en ser una democràcia.

Bresson des de Valladolid

         El curs de francès que he fet enguany a l’Escola Oficial d’Idiomes em donava l’oportunitat de fer una mena de conferència sobre el tema que volgués i vaig decidir parlar de Bresson, en general i de Pickpocket en particular. Res del vaig dir, com és natural, tenia la més mínima importància, però si que fou important per a mi, i em permeté sortir de l’atonia dels darrers mesos, poder veure Pickpocket i Un condamné à mort s’est échapée, així com a acabar-me de llegir les seves Notes sur le cinématographe, un dels grans textos filosòfics del segle XX i sense cap mena de dubte la millor aproximació feta a mai a la relació entre cine i filosofia, tema que evidentment no surt a cap aforisme. Dels dos films, molts propers cronològicament, allò que més m’impressiona ara mateix és el contrast entre la depuradíssima tècnica narrativa de Bresson i la humilitat amb la que aquesta tècnica es posa al servei dels seus propòsits metafísics i moral. Hom pot entendre molt bé que Hume i altres homes del XVIII no veiessin gaire clar la consideració de la humilitat com una virtut, però després del que ha passat a les darreres dècades, potser hi tornen a haver raons per a fer una apologia de la humilitat. El cas dels autors cinematogràfics n’és un exemple i Bresson protagonitza la paradoxa de que ningú fou més autor que ell i a ningú li sembla importar menys. El final de tots dos films palesa allò que Bresson volgué fer i aconseguí plenament: la creació d’una emoció renunciant a la manipulació sentimental més fàcil. Bresson, com tantes de les coses que m’agraden, és un cinema que ha passat avall i el cinema present no té res a veure amb el que ell volia que fos el cinema del futur. Certament, ell no estaria sorprès, perquè les seves expectatives no li impedien tenir una visió aguda del que estava passant un dels seus aforismes deia el següent: CINÉMA, radio, télévision, magazines sont une école d’inattention : on regarde sans voir, on écoute sans entendre. Això fou escrit fa quaranta anys però no es pot dir on som amb més claredat.

THE SEARCHERS. The making of an american Legend)

Després de dos mesos d’espera he tingut temps per llegir, ben ràpidament, el volum que sobre el film The Searchers ha escrit Glenn Frankel (THE SEARCHERS. The making of an american Legend). Glenn Frankel no és crític cinematogràfic. Periodista, ha treballat vint i set anys al Washington Post, molt d’ells com corresponsal a Jerusalem. De fet, malgrat el títol al llibre es parla poc de la pel·lícula i no es mira de justificar el seu lloc preeminent a la història del cine americà., tot i que quedi clar que Frankel és un sincer admirador del film. Pel contrari, la meitat del llibre esta dedicat a explicar el que sabem de les figures històriques d’on sorgí el film, Cynthia Ann Parker i el seu fill Quanah.

Cynthia no és l’únic, però si el més famós cas de noies segrestades pels comanxes, com ho és Debbie a la pel·lícula. Les diferències, però, són importants. Cynthia no estigué amb els comanxes els sis anys, més o menys, que està Debbie, sinó vint i quatre. No fou segrestada el 1868, quan comença la pel·lícula, sinó el 1836. Com Debbie fou una esposa d’un cap comanxe, però a diferència de Debbie, la seva unió va tenir el fruit de quatre fills. La història real és de fet molt més sinistra que la de la pel·lícula, perquè Cynthia fou segrestada i brutalitzada pels dos bàndols; primer pels indis que acabaren amb la seva família i la reduïren a una vida d’esclavatge i després pels blancs que la capturaren després d’una massacre, aquí la pel·lícula no difereix gaire, i la dugueren a un mon ja desconegut per ella, Mai no aprengué bé a parlar en anglès ni s’adapta a la vida texana i tot el que volia era retrobar els seus dos fills grans, guerrers comanxes. Fou de fet una presonera durant els anys que li restaren de vida

Un d’ells Quanah, arribà a ser un personatge llegendari. Home intel·ligent se n’adonà de la irreversibilitat de la situació del seu poble i decidí que el més pràctic per a la seva nació i, sobre tot, per ell mateix, era aprofitar-se de la seva herència barrejada. Tot i no haver passat de ser un personatge relativament marginal dins dels comanxes, no s’acabaven de refiar d’un mig blanc, fou presentat com el seu cabdill indiscutible. Fent una política col·laboracionista i possibilista, millorà les condicions de vida a les reserves però sobretot esdevingui un personatge llegendari per la premsa que feu de la seva figura, la personificació del noble salvatge. La tràgica. història de la seva mare , a la qual no retrobà mai, serví per augmentar la seva dimensió mítica. S’escrigueren moltes obres i fins i tot una opera i el president Roosevelt, el republicà, fou invitat seu a la Star House, la mansió que es va fer construir a Oklahoma i on romangué fins a la fi dels seus dies al costat de les seves set esposes.

El tercer capítol està dedicar a Allen le May, l’autor de la novel·la, on es basà el film. Alleen recupera una història ben coneguda però feu quelcom nou, donar-li protagonisme a un personatge oblidat, l’oncle de Cynthia, James Parker, un predicador que dedicà nou anys de la seva vida a la recerca de la noia, de la qual era el parent més proper. Anava a escriure que a diferència de Ethan no tingué èxit, però de fet Ethan tampoc recupera la noia a la pel·lícula. Les notícies històriques del Sr. Parker, fan pensar això si que el seu personatge, amb poc amics i problemes amb la llei, era tan desagradable com l’interpretat per John Wayne. Le May tenia certa experiència amb Hollywwod, havia estat guionista de Cecil B. De Mille i una de les condicions del seu contracte l’eximia de qualsevol mena de col·laboració amb els responsables de la pel·lícula.

El quart capítol està dedicat a John Ford i John Wayne. Per Frankel, la pel·lícula pertany a tots dos. Wayne, de fet, treballà amb la consciència de que estava fent el paper de la seva vida, cosa que objectivament sembla indiscutible. Mentre que per Ford, fou potser la darrera oportunitat de fer un treball de grans dimensions amb plena llibertat gràcies a que literalment va enredar un milionari de l’Est C.V. Whitney que mai va poder imposar les seves idees d’exaltació americana, no és aquesta la tonalitat del film, però aconseguí com a mínim que la seva dóna fes el breu, però decisiu paper a la trama, de Martha, la mare de Debbie. En aquest sentit, Frankel remarca que rodar a Monument Valley no era pas cap broma, sinó que, atesa l’absoluta manca d’infraestructures, encaria d’una manera que qualsevol productor hagués considerat innecessària els costos. És interessant assenyalar que una de les poques escenes exteriors que no fou rodada a Monument Valley, és la darrera escena entre Nathalie Wood i John Wayne, rodada molt a prop d’Hollywood. La seva hipòtesi és que de l’escena es rodaren dues versions. La primera a Monument Valley, seguint el guió, i la segona, la que podem veure actualment, on en suprimí quasi completament el diàleg, amb l’excepció del lacònic, “let’s go home Debbie”, les últimes paraules del film.

The Searchers fou un exit econòmic però no tingué un gran reconeixement crític. Refermà la condició de John Wayne com l’estrella més rentable però no aconseguí rellançar la carrera de John Ford, que es mantingué actiu uns anys més fonamentalment gràcies a la paciència i generositat de Wayne. Frankel es qüestiona finalment sobre la condició del film, fundacional per a tota la generació de cineastes americans dels setanta, però que mai ha estat veritablement popular i ho relaciona amb el rebuig generat per la ideologia política del seu protagonista. Probablement té raó, però tampoc m’atreviria a dir que Casablanca, el film amb el qual fa la comparació, sigui a hores d’ara gaire més popular.