De becs expiatoris

Estem a final de curs i ja no faig classe de segon. Amb molt de temps lliure prenc una cafè a la plaça de la hispanitat de Medina un espai magnífic que contracta amb la mediocritat del raval on rau l’institut (una zona de la vila coneguda popularment com a Vietnam). A l’altra banda de la terrassa on prenc el cafè hi ha el palau on traspassà la reina Isabel. L’espai obert als meus ulls fou així el darrer espai obert que veié aquesta reina (menys  endreçat llavors, suposo). Darrera meu dos simpàtics senyors, fills de la vila, discuteixen la situació actual. Tots dos estan d’acord en que tot plegat és un desastre i una catàstrofe i la culpa és dels que manen. Fins aquí, res d’estrany. El seu discurs, però, es torna més interessant quan es tracta de definir els que manen, que no són ni el PSOE, ni el PP, sinó el catalans i els bascos, els quals amb el seu 5% de vots han pogut fer-se amb el poder de manera absoluta i són els responsables de tot el que està passant. Entusiasmats amb el seu descobriment reforcen el seu discurs explicant que tot així ja ve dels temps de Franco, que pactà i repartí el seu poder amb catalans i bascos. (cal recordar que la pretensió dels falangistes més radicals en acabar la guerra era desmuntar completament la infraestructura industrial de les dues regions, cosa que no es va fer entre d’altres raons perquè segurament era impossible) Com deia Alyson de Wit és un punt de vista. Més enllà del judici històric allò que m’interessa és el que l’existència d’aquesta mena de reflexions ens anticipa sobre el futur. És ben sabut que quan venen mal dades un mecanisme infal·lible és la trobada de becs expiatoris i no és difícil d’endevinar quins tenen tots els números.

1978

No he vist el video de Javier Krahe. No em resulta especialment seductora la seva temàtica. De fet, havia oblidat fa molt temps l’existència de Krahe. Em cridà l’atenció, però, que fos filmat l’any 1978. Fa més de trenta anys! Inevitable fer una comparació entre aquell moment i l’actual. Personalment, la sensació és d’enyor per una sensació de llibertat paradoxal, perquè objectivament el marc legal actual és necessàriament més flexible que el del 1978, bàsicament franquista. Les lleis, però, no ho són tot. Sobretot, però la diferència és l’absència llavors dels sentiment predominant en el nostre temps: la por, fonament a hores d’ara de qualsevol discurs públic i de l’explicació del comportament, gairebé, universal. (no és retòric en absolut però aquest gairebé)

Lo que esta cayendo

Fa uns anys mantenir que The Godfather II és una de les millors obres de cinema polític de tot els temps, era una opinió potser encertada, però que requeria la matisació d’una certa dimensió metafòrica. Amb el que anem sabent, poc, o com diu Rajoy, “con lo que esta cayendo”, la matisació i la metàfora ja ni tan sols calen.

balanç general

Avui no he anat a treballar. En vull aprendre el portuguès i he anat a fer un examen per a determinar el meu nivell a l’EOI. El viatge en bus m’ha obligat a travessar la ciutat d’un extrem a l’altre. (quasi literalment visc al darrer carrer de Valladolid). Després he anat a comprar fruita a la cèntrica Plaça d’Espanya on no havia posat els peus des del Nadal. Mai no havia viscut tant al marge del meu entorn com aquest mesos. Això no vol dir però que hi hagi una manca de curiositat per part meva, sinó més aviat de temps i de força. I tanmateix potser estic del tot en el lloc adient. No hi por haver lloc millor que aquesta profunditat castellana per pensar el fracàs de la il·lustració. Tema cabdal sobre tot quan ens adonem que les tradicions seculars amb les que es presenta el país, sovint aquí no tenen més de cent anys.

Petites reflexions d'un dia de vaga

Avui és dia de vaga. Es tornaran  a repetir els tòpics de sempre. Crec que la vaga és justa, però hi ha coses que m’emprenyen molt i em fan permanent l’esta d’ànim que dugué al president de la primera república espanyola a deixar el càrrec amb un definitiu : “estic fins als collons de tots nosaltres” (dit així, en la llengua de Verdaguer i Pitarra).  Un dels tòpics es la defensa de la pública com defensa de la igualtat d’oportunitats, cosa que no  ha existit ni existirà mai. De fet, pensant als últims anys, una funció essencial de les institucions educatives ha estat la d’emmascarar aquesta desigualtat i en el fons de justificar-la.  Només cal assabentar-se del darrer informe d’UNICEF per tenir clar que quan intervé l’escola en molts casos pot ser ja massa tard. Aquí a més no tinc el suport de la Generalitat i com deien al temps de la guerra civil, “la generalitat vetlla per nosaltres”. Així, complint aquesta funció he llegit l’anunci de la introducció de l’assignatura d’emprenedoria, la qual és evidentment indispensable pel futur que ens espera. Recordem, per acabar de tenir-ho clar, que el país amb més emprenedors no és els EEUU, ni tampoc Japó, ni Australia. Aquest honor correspon a la República de Malawi.

Més FP i menys batxillerat

Wert és possiblement un personatge indigne i mesquí. Només cal veure, per fer aquesta afirmació, la seva actitud en una recent roda de premsa quan va detallar de manera exhaustiva i precisa els horaris del professorat de secundària (amb la finalitat de fer palès que els professors treballen molt poc) i en canvi fou del tot inexacte quan parlava dels horaris del professorat universitari que no semblava conèixer. En qualsevol cas, sembla que el que planteja avui a La Vanguardia té molt sentit comú. És clar que cal més FP i això significa menys batxillerat.  Hi ha un  nombre de nois i noies important, i que va creixent, que després de dos o tres anys en el batxillerat se n’adonen que la seva sortida és en els cicles. Haver començat per un cicle, seria millor per les seves vides i pel país. Això és innegable tot i que personalment em perjudiqui. Caldrà veure però en el temps que trigarà Wert a adonar-se d’allò que sabien molt bé els pares de la LOGSE, el fet   que mentre el batxillerat és molt barat de mantenir, els cicles són molt cars i també, com com molt bé sabia Pla, que  als pares els hi fa molta il·lusió que els nens tinguin el batxillerat i tampoc és rentable pels polítics acabar amb les il·lusions de la gent.

L'herència rebuda

El debat polític quan tenia catorze anys era si havia d’haver reforma o ruptura. Aquest debat ha determinat la meva vida i de la meva generació. No fou mai del tot clar el resultat, potser perquè aquesta mena de coses mai no es veuen bé de prop. Després de tots aquest anys algunes coses semblen clares. Si Jordi Pujol tenia raó l’any 1959 i allò que definia al franquisme era el seu caràcter corrupte fins al moll dels ossos, de manera que la corrupció jo no era vista com a corrupció, sinó com quelcom natural i ordinari, potser llavors el canvi no ha estat tan gran. Si, per prendre una altra qüestió, parlem de la distància entre governadors i governats la continuïtat sembla evident. Els dos mons respectius són igual de paral·lels i de tancats, tot i que òbviament la justificació ja no és una guerra de la que ningú no se’n recorda, de fet, no és molt clar que hi hagi cap mena de justificació.