dissabte, 22 de febrer de 2014

God Bless Lester




Hi ha dues raons fonamentals per a no escriure gaire, com no ho faig darrerament. La primera és el cansament, la segona és la sensació d’estat fins els capdamunt de tot plegat. Així, sembla que l’abstenció és una manera de tenir a ratlla alguns fantasmes propis i que tampoc cal afegir més pessimisme a l’ambient, que ja n’està prou servit. Tanmateix, cal dir de vegades alguna cosa, especialment si és bona. Avui mentre feia qualsevol tasca oblidable, per sentir-me una mica millor he posat un vell CD de jazz i he redescobert l’absolutament magistral que era el vell Lester Young. Sé prou que segurament Parker fou el saxofonista més decisiu de la història del jazz, que Coltrane estigué en el nivell conceptual més alt i que hom pot dir coses molt bones i encertades de Getz, Griffin o Mulligan. Però Young tenia quelcom que ningú més no tingué i que no sé si és, com vaig llegir fa poc, que totes les seves cançons ens acaben parlant de la mort. Hom diu que la veu humana és el millor instrument musical, però el saxo de Young no hi és gaire enrera. Us deixo un vídeo amb la cançó que ha inspirat aquest post. Els acompanyants són Nat King Cole al piano i Buddy Rich a la bateria.

1 comentari:

  1. Ningú t'ha comentat un bon post com és aquest. Ja ho faig jo: Lester Young és fantàstic!

    ResponElimina