dijous, 7 de febrer de 2013

Blancanieves



Blancanieves ha guanyat el premi, segons llegeixo, a la millor pel·lícula en llengua catalana. El raonament implícit és que sent una pel·lícula muda es pot considerar que callen en català. El problema és que de fet no és realment una pel·lícula estrictament muda, sinó un film sonor sense diàleg. Hi ha una banda sonora, amb nombroses cançons, i totes les que sonen, són en castellà. Més enllà d’aquesta qüestió, per mi gens important, em sembla que Blancanieves és un film del tot recomanable.  És després de veure’l que em vaig assabentar que el seu autor, Pablo Berger, havia fet, fa quasi deu anys, Torremolinos 73, possiblement un dels millors films espanyols de la dècada. Si al film de fa deu anys era Bergman l’objecte de la devoció cinèfila de Berger, el darrer film juga amb moltes referències del cine mut, especialment en  un final on es barreja l’homenatge al cabinet del Dr. Kaligari i al Freaks de Tod Browning, el qual vuitanta  anys després segueix estant entre els més inquietants de la història del cine. Perjudicada per haver estat estrenada només un any després de l’oscaritzada The artist, el film de Berger em sembla molt més ric estilísticament que el francès, mentre que aquest vol explicar una història com les d’abans de manera del tot mimètica, Berger ofereix una visió original d’una història arquetípica i ho fa amb una utilització més original i viva dels recursos del llenguatge cinematogràfic, especialment del muntatge. Per alguns hi ha massa cançó espanyola i massa toros a la pel·lícula. Potser és cert, però a mi no em va molestar gens. Ara mateix, després de dos anys a aquestes terres soc més aviat anti-taurí, però això no em sembla una objecció i fins i tot diria que el film de Berger mostra el potencial cinematogràfic, generalment poc aprofitat, de les curses de braus. Al capdavall entre les coses que menys m’interessen al mon possiblement està el billar i això no impedeix que The Hustler sigui un dels meus films preferits de tota la vida. Els actors estan ajustats i especialment Maribel Verdú que segueix guanyant amb els anys presència cinematogràfica, però tots estan bé perquè defugen la sobreactuació, un dels elements característics, i un dels perills, del primitiu cinema mut.

1 comentari:

  1. L'altre dia em vaig recordar de Torremolinos 73! Certament una gran pel.lícula.

    ResponElimina