De gats

El pais del diumenge parla d’una realitat que a la meva pobresa imaginativa em semblava difícil que existís: el videojocs per a gats. La cosa, però, sembla que no va del tot bé. Els jocs absorbeixen l’atenció dels felins intensament per un temps, però es desinteressen quan copsen la seva virtualitat (és a dir que no poden menjar-se el ocell). La notícia ha aixecat considerablement la meva moral. A hores d’ara em costa molt creure a les possibilitats del gènere humà, però potser cal tenir una certa confiança a la naturalesa i concretament a l’animalitat.

El Diccionario

Divendres al vespre vaig a Salamanca a veure la representació teatral del Diccionario, una representació teatral de la vida de Maria Moliner, l’autora del que molts consideren el millor diccionari en llengua castellana. La protagonista es l’actriu catalana Victoria Peña, la qual haver recordo també haver vist en un escenari en una de les meves primeres visites al teatre fent l’opera del tres rals. Ha plogut molt des de llavors però li ha fet bé. M’agrada fer aquest passeig des de casa. Com que estic a tocar de la sortida de Valladolid, trigo no gaire més d’una hora a arribar i l’oportunitat s’ho mereix, perquè Salamanca és un lloc d’una qualitat arquitectònica de primer ordre. No desmereix gens de Florència o d’altres gran ciutats europeus. La il·luminació nocturna és molt reeixida i ara el fred ha disminuït una mica i fa de bon passejar. L’obra em va interessar perquè em sé molt bé la història. El destí de Maria Moliner és el d’alguns amics meus i en podria haver estat el meu. Deixo de banda el fet de l’èxit del diccionari, cosa, al capdavall, del tot irrellevant. Quan acabà l’obra mentre sortia em vaig fixar en el públic i la sensació no fou agradable. Clarament estàvem dins del grup més jove. Amb prou feines hi podia haver algú de menys de quaranta anys i ningú, ben segur, de trenta. Tot això passava a Salamanca, una ciutat que pràcticament viu de la llengua, del seu estudi. Els preus tampoc em sembla que fossin un fre. 12 euros per una funció de teatre jo diria que és ben assequible. Sembla mentida que passin aquestes coses tenint la generació millor preparada de la història!

Drets humans

Miro d’explicar alguna cosa sobre els drets humans als meus alumnes de ciutadania de segon de l’ESO, els hi demano que agafin alguna notícia dels diaris i la relacionin amb la vulneració d’algun article, cap paradigma de creativitat ho sé prou. Molts trien articles relacionats amb desnonaments i tots ells els veuen com violacions de l’article 17. L’article 17, però, no parla del dret a la vivenda, sinó del dret a la propietat. És a dir, tothom considera una cosa obvia que el dret a la vivenda implica el dret a la propietat. Quan els pregunta on creuen que viu més gent de lloguer, si a Espanya o a la molta més rica, Alemanya, tampoc no en dubten que ha de ser a Espanya perquè és molt més pobre. El resultat és clar: aquesta generació tampoc exigirà el que no exigiren els seus pares i el que qualsevol país europeu té des del final de la segona guerra mundial: una política social de vivenda.  Així ho trobarem i així ho deixarem.

Corralito

Avui ha estat anunciat el primer “corralito” europeu pels ciutadans de Xipre. Em sembla que per enèsima vegada els governants europeus han creuat una de les línies vermelles que semblava inconcebible ultrapassar. Tant de bó, m’equivoqui, però em temo que haurem de recordar aquesta data i qui de segur la recordarà seran els xipriotes.

Sosté Chicharro (i corrobora Mas)

Segons informa avui El Pais en un acte públic el general de divisió al reserva Juan Antonio Chicharro va justificar, més o menys tampoc fou del tot clar, la necessitat d’una intervenció de l’exèrcit espanyol a Catalunya en el cas que la ofensiva separatista tirés endavant. Fins aquí res de gaire nou, perquè el xiuxiueig sobre la conveniència o la necessitat de mesures d’aquesta mena fa temps que es pot sentir. M’ha cridat però l’atenció del seu argument (per dir-ho d’alguna manera) central: El patriotismo es un sentimiento y la constitución no es más que una ley.  És difícil pensar una coincidència més absoluta entre aquesta declaració i l’esperit, fins i tot la lletra, de tot el que ha repetit incansablement el president Mas des del dia en que es va embolicar contant manifestants al Passeig de Gràcia. D’una banda la constant apel·lació al sentiment, ben grata per a qualsevol dels molts fills de Rousseau però que esdevé perillosa quan oblidem que, a diferència dels raonaments, és difícil justificar que els meus sentiments són millor que els dels altres. La segona, el menyspreu a la llei, a textos que no són més que una llei. És veritat que mirant des del punt de vista de l’absolut, les lleis són poqueta cosa, però sovint aquesta poqueta cosa és l’única possibilitat d’establir una frontera entre la civilització i la barbàrie.

la via catalana i la via espanyola

Per definir-me de manera clara i catalana a mi la independència d’Espanya ja m’està bé, el meu problema és que no tinc cap mena d’il·lusió ni confiança en una Catalunya independent. Veure a la televisió el Rajoy, la Soraya o la Cospedal és un testimoni fefaent de la mediocritat d’Espanya.  Allò esfereïdor no és tanta la seva mediocritat i la seva limitació, sinó la manca de consciència que semblen tenir d’aquesta limitació. Al capdavall, sembla que tots són grans triomfadors a les oposicions i aquest es l’ideal intel·lectual espanyol, memoritzar coses que no entens del  tot i que tampoc, per tant, et pots qüestionar mai. Els catalans som diferents. No creiem a les oposicions, cosa potser encertada, ni en general a la meritocràcia. El nostre sistema és el més tradicional i conservador: identificar la virtut amb el llinatge. Allò decisiu és ser fill de .., nebot de .. o com a mínim conegut... Un sistema que ni amb la més bona voluntat podem considerar una millora de l’anterior ...

Dret a decidir

I Malgrat que per a una part del país sigui tan clar, jo, a la meva limitació, no entenc això del dret a decidir. Decidir depèn d’una capacitat. Si no és té no és pot decidir i si és té, la decisió és inevitable. En tots cas els problemes relacionats amb el dret venen després d’haver pres la decisió. Parlar-ne abans del dret és simplement fer metafísica com en feia l’ase ( o potser el ruc) de Buridà. La Metafísica en si mateixa tampoc és dolenta. La bona és la que hauria de servir per orientar l’acció, la dolenta és la que substitueix l’acció. Decidir, indiscutiblement, és una acció.