geni salesià

En Ramon m’envia aquesta notícia que també considero com a excel·lent i esperançadora, perquè  hi ha moltes coses que el temps s’endu, però d’altres resisteixen i en surten guanyant. El dia que això es publicava, jo estava a Barcelona a l’acte d’homenatge al seu nebot. I com totes les famílies en tenen un aire, jo vaig pensar que el geni salesià, del que participen oncle i nebot, quedava expressat amb la gosadia comesa pel Joan quan al final dels Germans Kamarazov li fa afegir a Aliosha que tot el descrit en aquell moment quedava una mica cursi. Irreverent, genial i exacte.

La consulta més oberta i democràtica del mon mundial

Ningú no ha destacat que la Generalitat ha fet possible allò que reivindicava Vargas Llosa, Rosa Diez i d’altres adversaris del secessionisme: que la decisió estigui oberta a tots els espanyols. De fet, acabo de comprovar que tots els veïns d’aquesta meva noble i actual ciutat poden obtenir una targeta d’inscripció per votar a la ciutat de Catalunya que més el hi vingui de gust. De fet, n només els espanyols, sinó qualsevol ciutadà té al seu abast participar en el procés. Perquè després en vagin dient!

El veritable i únic cel de Lasch

Agafo un dels llibres que tinc de fa temps avorrint-se al prestatge i que ara em ve de gust llegir, un dels darrers de Lasch, The true and the only Heaven un autor que vaig començar a llegir a Londres i que em sembla del tot recomanable, el seu tractament de la rebel·lió de les elits sembla especialment oportú quan veiem el que està passant. El primer capítol és molt interessant,i l’autor justifica el seu punt de vista des de la seva biografia intel·lectual i social. Curiosament exposa elements molt propers al pensament d’una visitant recent d’aquestes pàgines, amb el que d’entrada sembla tenir poc a veure, Pier Paolo Passolini. Dues són les qüestions que els apropen: en primer lloc, la seva incomoditat amb el discurs progressista sobre l’avortament, Lasch vincula la revindicació de l’avortament il·limitat amb la creença de què només té sentit pujar els nens destinats al triomf social i la segona la seva creença a l’allunyament de l’esquerra que la gent que en principi havia de defensar. I així la lucidesa de Passolini quan afirmava que entre les brigades roges i els carabinieri, ells estava amb els segons, que eren el poble, és semblant a la de Lasch quan afirma que el vot veritablement connectat amb els valors i la sensibilitat popular el 1980, era el vot a Ronald Regan (cosa que evidentment no significa que Regan no traís completament aquests valors i aquesta sensibilitat). Penso que Lasch i també Passolini i jo mateix haguessin trobat clarificadora, per positiva, la declaració feta avui pel primer ministre francès sobre la conveniència de treure l’adjectiu socialista del partit socialista francès, perquè aquest terme ja no atreu el progressisme. Ells estan a una altra cosa.

Altres temes

Miro de no enfadar-me gaire quan llegeixo o sento informatius, però ahir no vaig poder contenir un sentiment de ràbia i indignació en el grau més agut quan vaig sentir els riures que la bancada del PP al congrés va dedicar al líder del PSOE, quan aquest va anunciar que parlaria de la pobresa infantil. El que no acabo de saber és com explicar-me-la: maldat, supèrbia, ignorància de la realitat? Possiblement una barreja de les tres coses. No ho sé pas, allò que si sé, és que en aquesta província no és gens difícil trobar aules amb un 25% de nens en aquesta situació i no són pas les pitjors. Tampoc no m’atreviria a dir que no és un tema, la pobresa infantil, del que no es parla gens, però certament no es parla prou. D’altres qüestions no es parla gens i se n’hauria de parlar més, per exemple de la qüestió del TTIP de la que avui he rebut informació gràcies a la gent de Caféambllet. No posaré en dubte, que allò que expliquen pugui ser discutible, no ho és el fet del silenci que envolta la qüestió, de la qual es parla també a mitjans d’altres llocs com el diari britànic the independent. Per acabar, i ja que vaig recollint coses, una de les coses de les que tampoc parlem gens els catalans és de la sanitat, per això va bé que de tant en tant es publiquin coses com les que avui surt a El pais, ben il·lustratives dels projectes de país que romanen en silenci.

Una notícia excel·lent

La podeu llegir aquí

Els dos extrems de la corda

Segueixo els esdeveniments del procés des de l’òptica girardiana que l’atzar i la necessitat em van imposar des de fa uns anys. L’esquema de l’autor de la mentida romàntica s'escau de manera prou adient ara per ara, situant-nos dins de la fase de la pujada als extrems, la qual només pot acabar amb alguna mena de conflicte violent. Tanmateix, estem a Europa i això no significa tant que siguem més civilitzats,que posem per exemple els indonesis, sinó que som molt més porucs. Segurament perquè no volem perdre el que tenim, cosa que fa els occidentals actuals conservadors fins al moll dels ossos. Quina d’aquestes dues tendències guanyarà, es el misteri que es revelarà als propers mesos. Personalment, i puc estar equivocat, jo apostaria per la segona, perquè hi ha masses, excessius, indicis de què mentre la nostra por és d’allò més real, tota la discussió política ha quedat reduïda a ser un àmbit, poc glamorós i molt avorrit, del show-businness.

The act of killing

Veig ahir, per gentilesa del Ramon, The act of Killing. No m’agrada parlar d’experiència cinematogràfica, atès que la veig pel DVD al saló de casa però em sembla absolutament sorprenent i colpidora, possiblement l’obra més original dels darrers temps i potser un exemple significatiu pels que pensen que el futur de l’art cinematogràfic a hores d’ara passa molt més pel documental que no pas per allò que convencionalment entenem com a ficció, tot i que el gran mèrit del film de Joshua Oppenheimer és finalment mostrar-nos una realitat més inquietant que el pitjor dels malsons. La història parteix del cop d’estat a Indonèsia de l’any 1965, quan la repressió posterior causà més d’un milió de morts acusats de comunisme, tot i que el sentit utilitzat amb aquest terme era molt ample. Tots els xinesos, per exemple, s’esqueien dins d’aquesta categoria. Quaranta anys després el director retroba alguns dels responsables i executors i els convenç de fer una pel·lícula on es reprodueixin els fets infamants. La pel·lícula documenta aquest procés de creació. Els protagonistes envellits tenen la llibertat de planificar el film com volen i trien els models del cine americà i el musical, els gèneres preferits de molts d’ells, afeccionats i treballadors, revenedors exactament, a sales de projecció en el temps del cop.

The act of Killing no és un film sobre el genocidi, sinó sobre la persistència del genocidi en un país on mai no hi hagut cap mena de reconciliació, sinó que considera aquest moment com fundador de l’actual règim. De fet l’organització Pemuda Pancastila,l’organitzadora dels escamots de la mort segueix essent un dels poders fàctics fonamentals del país. La figura central del film és Anwar Congo, el qual es defineix ell mateix com un gangster, terme que ells entenen com home lliure, i oposen a comunista. Al film veiem un senyor elegant, aparentment reflexiu, molt afeccionat al ball, tendre amb els seus nets, mentre ens explica amb tota tranquil·litat que va executar aproximadament un miler de persones, generalment amb el procediment d’estrangulació amb filferro, molt més higiènic que matar-los a cops, com feien en un principi i tenien el problema de com netejar la sangonera. Anwar Congo és excepcional perquè finalment mostra remordiments, cosa que mai no veiem experimentar cap dels seus companys.

No és el film més adequat si hom es planteja una visita turística a Indonèsia. De fet, la primera idea que et ve al cap després de la projecció és que no hi aniries a un país com aquell mai de la vida. No és estrany així que el govern Indonesi s’hagi enfurismat contra el film d’Oppenheimer. No crec però que se’ls hagi de fer gaire cas. Hi ha molt motius per mirar un film, que constitueix potser el millor exemple del que Arendt designà com la banalitat del mal i que en la seva última hora fa una interrelació entre la memòria històrica, la ficció cinematogràfica i la dimensió onírica d’una potència aclaparadora i totalment sense precedents, pel que jo en sé dir. Plató acaba el banquet parlant de la fusió entre la tragèdia i la comèdia i potser això fora dir massa, però com a mínim si que hi ha una completa fussió i indistinció entre el terrorífic i el ridícul en alguns moments com, per exemple, quan els cineastes-botxins volen il·lustrar la seva concepció de la vida amb el tema central de la pel·lícula “Nascuda lliure” ( Una història sobre una lleona, que tingué molt d’èxit en el seu temps).