Conclusions després d’una travessia pel desert

Dissabte vaig acabar la meva travessia del desert dels darrers dos mesos. El desert en aquest cas ha estat la LOE, la legislació educativa a l’exterior i un repàs de metodologies didàctiques imprescindible, ja que , confesso la meva culpa,soc del grup de professors de secundària que no dediquen les seves hores d’esbarjo a veure quines són les noves il·luminacions del Cèsar Coll o els de la seva colla. Després però d’haver dedicat molt de temps, cal dir que molt del que he llegit sobre metodologia és del tot plausible i apunta a canvis en la manera de fer habitual dels ensenyants imprescindibles. L’objecció, es la seva irrealitat perquè parteixen d’una base del tot falsa: una consideració homogènia de l’alumnat que pressuposa sense dubtar-ne el seu interès i dedicació. No es pot teoritzar sobre les aules, quan no les has trepitjades mai o mai en els darrers trenta anys (o deu que pel cas ja suposa un canvi molt notable). I el problema no és només que una bona part de l’alumnat no estigui motivat, ja que hom podria pensar que aquesta és una part de la nostra feina, sinó un percentatge variable, però sempre significatiu i en alguns casos majoritari, d’alumnes orientats en contra del sistema. És clar llavors que els professors tenen raó en dir que els plantejament teòrics no els serveixen gairebé res. Tanmateix, encara que la situació descrita per la teoria no sigui la real, si que tindria que ser la normal, un punt que evidentment una part del professorat no es planteja o quan es planteja ho fa amb la resposta, poc coherent per un gremi al que li agrada definir-se com d’esquerres i progressista, de l’exclusió. El problema segurament és que com que a tots plegats ens agrada donar-nos importància som presoners d’aquest prejudici i pensem que l’escola pot solucionar problemes de fora de l’escola, la qual cosa significa que la resposta potser passa per escoltar la raó, que la tenen, dels que es senten i estan efectivament exclosos del sistema escolar.

Wagner a segon de batxillerat

Seguint el programa establert, com a bon funcionar,i em toca explicar alguna cosa del Naixement de la tragèdia nietzschià. Per donar un idea del contingut del llibre em toca parlar de Wagner. Ningú no en sap res de res, a classe, de l’autor de Parsifal, ni tampoc de Beethoven, Mozart o Bach. Tots en feren i superaren el curs de Música obligatori a l’ESO on es fa història de la música, però no els ha quedat res. El curs el van fer amb una professora especialitzada que té un aula pròpia per a la matèria. Quan ho comento a casa, en el transcurs d’una conversa més general sobre la meva desmoralització com a docent, em pregunten si en tenia alguna idea quan feia COU d’aquests músic. I certament en tenia, sense que a casa tinguéssim l’hàbit d’anar a concerts, ni m’haguessin fet estudiar cap instrument. En tenia perquè interessat en general a la música, no donava per descomptat que no valgués la pena conèixer de tota mena. En sabia, perquè alguna cosa m’arribava, encara que no fes gaire atenció, mitjançant una oferta televisa que no t’oferia la possibilitat de fer zapping (exemple de la paradoxa que hem assenyalar sovint, un mon en principi molt estret, al capdavall, acabava oferint més que l’aclaparadora exuberància actual que, sense un mínim de curiositat acaba configurant mentalitats molt més estretes). En sabia alguna cosa perquè jo, i bona part dels meus companys, ens creiem els nostres professors. Ens creiem el senyor Casulleras (Joan Casulleras, catadràtic de matemàtiques al Milà i Fontanals) quan mirava de transmetre la seva passió per la música de manera molt precària en un aula amb més de cent alumnes, cosa que era potencialment, i de vegades efectivament, una incitació a la catàstrofe. (parlo del curs 76-77, era la segona vegada que es feia música al BUP però no existia encara professor especialitzat ) Ens creiem la Carme Trullàs, la meva tutora de COU, quan ens oferia entrades a un preu assequible per nosaltres per anar dissabtes a la tarda, al Palau. Ens el creiem perquè malgrat alguna crueltat ocasional i l’atracció de la rebel·lió pròpia de l’edat veiem que ells gaudien de quelcom que valia la pena i que el seu oferiment era sincer. Gaudien, en definitiva, d’una credibilitat que, de manera optimista, puc pensar que jo, com a docent, he tingut en algun moment, però que ara mateix em sembla del tot impossible.

Viure per sobre de les possibilitats

En poblets castellans, com el llocs d’on provenen els meus alumnes actuals, les expectatives no eren gaires fins i tot quan tot semblava anar de cara. Ara són molt poques. En aquest context l’afirmació de que la gent ha viscut per sobre de les seves possibilitats sembla una broma que només pot tenir un sentit macabre: allò per sobre de les ¿nostres’,¿seves? possibilitats potser és simplement viure.

L'enfonsament

L’orquestra del Titanic, com és ben sabut, va seguir tocant el seu repertori mentre s’enfonsava. Un fet que s’esqueia amb una idea de dignitat que sembla ha passat del tot avall. Nosaltres ens enfonsem sense cap orquestra i amb un trist espectacle de pallassos que no fan gràcia: Luis Barcenas, Iñaki Urdangarin, la Cospedal, Artur Mas ...

Contes xinesos

L’arquebisbe de Toledo ha fet unes declaracions on denuncia que darrera de l’avortament hi ha una conxorxa amplíssima per disminuir la població mundial. Ha estat objecte d’un escarni més o menys general. Tanmateix tot i que la seva narració resulti poc versemblant resisteix de manera molt favorable una comparació amb les narracions de moda a altres mitjans com, estem sortint de la crisi, o , anem avançant a la preparació de la consulta, a hores d’ara més avorrides i putrefactes.

Cospedal i el nazisme

En un temps on el triomf de la poca vergonya és absolut, les declaracions de Cospedal sobre el nazisme assoleixen destacar, des del meu punt de vista, pel seu caràcter ofensiu. Tanmateix, no  crec com Ramoneda que ella sàpiga el que està dient. Comptat i debatut és del tot plausible que aquesta advocada de l’estat ignori, més enllà de quatre dades superficial,s que fou el nazisme. Al capdavall, aquest tema no entra a les molt difícils oposicions que, possiblement amb èxit, va superar. Encara no fa gaire de l’escarni sistemàtic patit per les ministres del govern socialista per no denotar a les seves actuacions gaire d’allò que tradicionalment s’anomenava cultura general. No seré pas jo qui las defensi, però si constatar que la presidenta de Castellà i de la Manxa és en un altre registre, homologable això si acadèmicament, l’expressió de la mateixa ignorància.

La sort del Real Madrid

Atès que ara visc a territori viking, tinc molta més oportunitat de  la que tenia abans de d parlar amb seguidors del Real Madrid. Parlar, és clar, de qüestions estrictament futbolístiques. Pel que jo puc veure, la popularitat de Mourinho entre els seguidors del seu equip no és gaire gran i la del president encara menys. Tanmateix al Madrid no semblen haver moviments alternatius d’oposició organitzada dins del club. La situació a l’afició del Barça sembla ben altre. Comptat i debatut, dins del barcelonisme futbolístic (hi ha un altre barcelonisme que no està especialment interessat al futbol i que òbviament no té res a veure amb la universalitat ara assolida pel club) hi hauria d’haver pocs dubtes sobre la gestió del club. Certament no hi ha seguretat sobre el futur, però aquesta no la té cap equip, ni pot tenir-la, si considerem que la pilota amb la que es juga es rodona. Hi ha però la impressió constant de que qualsevol derrota és una ocasió perfecte per fer una esmena a la totalitat i demanar que marxin Rossell, Vilanova, Pujol i la mare que els va parir, si cal. Sovint aquest crides són fàcilment relacionables amb l’anterior president que aspira a ser-ho de nou, malgrat haver estat refusat per una majoria amplíssima dels socis. Potser això ho arreglaria la independència que minimitzaria la diferència entre Madrid, una ciutat on hi ha poder real, i Barcelona on les preteses èlits tenen sovint molt  poca cosa amb la que entretenir-se.