Contes xinesos

L’arquebisbe de Toledo ha fet unes declaracions on denuncia que darrera de l’avortament hi ha una conxorxa amplíssima per disminuir la població mundial. Ha estat objecte d’un escarni més o menys general. Tanmateix tot i que la seva narració resulti poc versemblant resisteix de manera molt favorable una comparació amb les narracions de moda a altres mitjans com, estem sortint de la crisi, o , anem avançant a la preparació de la consulta, a hores d’ara més avorrides i putrefactes.

Cospedal i el nazisme

En un temps on el triomf de la poca vergonya és absolut, les declaracions de Cospedal sobre el nazisme assoleixen destacar, des del meu punt de vista, pel seu caràcter ofensiu. Tanmateix, no  crec com Ramoneda que ella sàpiga el que està dient. Comptat i debatut és del tot plausible que aquesta advocada de l’estat ignori, més enllà de quatre dades superficial,s que fou el nazisme. Al capdavall, aquest tema no entra a les molt difícils oposicions que, possiblement amb èxit, va superar. Encara no fa gaire de l’escarni sistemàtic patit per les ministres del govern socialista per no denotar a les seves actuacions gaire d’allò que tradicionalment s’anomenava cultura general. No seré pas jo qui las defensi, però si constatar que la presidenta de Castellà i de la Manxa és en un altre registre, homologable això si acadèmicament, l’expressió de la mateixa ignorància.

La sort del Real Madrid

Atès que ara visc a territori viking, tinc molta més oportunitat de  la que tenia abans de d parlar amb seguidors del Real Madrid. Parlar, és clar, de qüestions estrictament futbolístiques. Pel que jo puc veure, la popularitat de Mourinho entre els seguidors del seu equip no és gaire gran i la del president encara menys. Tanmateix al Madrid no semblen haver moviments alternatius d’oposició organitzada dins del club. La situació a l’afició del Barça sembla ben altre. Comptat i debatut, dins del barcelonisme futbolístic (hi ha un altre barcelonisme que no està especialment interessat al futbol i que òbviament no té res a veure amb la universalitat ara assolida pel club) hi hauria d’haver pocs dubtes sobre la gestió del club. Certament no hi ha seguretat sobre el futur, però aquesta no la té cap equip, ni pot tenir-la, si considerem que la pilota amb la que es juga es rodona. Hi ha però la impressió constant de que qualsevol derrota és una ocasió perfecte per fer una esmena a la totalitat i demanar que marxin Rossell, Vilanova, Pujol i la mare que els va parir, si cal. Sovint aquest crides són fàcilment relacionables amb l’anterior president que aspira a ser-ho de nou, malgrat haver estat refusat per una majoria amplíssima dels socis. Potser això ho arreglaria la independència que minimitzaria la diferència entre Madrid, una ciutat on hi ha poder real, i Barcelona on les preteses èlits tenen sovint molt  poca cosa amb la que entretenir-se.

De gats

El pais del diumenge parla d’una realitat que a la meva pobresa imaginativa em semblava difícil que existís: el videojocs per a gats. La cosa, però, sembla que no va del tot bé. Els jocs absorbeixen l’atenció dels felins intensament per un temps, però es desinteressen quan copsen la seva virtualitat (és a dir que no poden menjar-se el ocell). La notícia ha aixecat considerablement la meva moral. A hores d’ara em costa molt creure a les possibilitats del gènere humà, però potser cal tenir una certa confiança a la naturalesa i concretament a l’animalitat.

El Diccionario

Divendres al vespre vaig a Salamanca a veure la representació teatral del Diccionario, una representació teatral de la vida de Maria Moliner, l’autora del que molts consideren el millor diccionari en llengua castellana. La protagonista es l’actriu catalana Victoria Peña, la qual haver recordo també haver vist en un escenari en una de les meves primeres visites al teatre fent l’opera del tres rals. Ha plogut molt des de llavors però li ha fet bé. M’agrada fer aquest passeig des de casa. Com que estic a tocar de la sortida de Valladolid, trigo no gaire més d’una hora a arribar i l’oportunitat s’ho mereix, perquè Salamanca és un lloc d’una qualitat arquitectònica de primer ordre. No desmereix gens de Florència o d’altres gran ciutats europeus. La il·luminació nocturna és molt reeixida i ara el fred ha disminuït una mica i fa de bon passejar. L’obra em va interessar perquè em sé molt bé la història. El destí de Maria Moliner és el d’alguns amics meus i en podria haver estat el meu. Deixo de banda el fet de l’èxit del diccionari, cosa, al capdavall, del tot irrellevant. Quan acabà l’obra mentre sortia em vaig fixar en el públic i la sensació no fou agradable. Clarament estàvem dins del grup més jove. Amb prou feines hi podia haver algú de menys de quaranta anys i ningú, ben segur, de trenta. Tot això passava a Salamanca, una ciutat que pràcticament viu de la llengua, del seu estudi. Els preus tampoc em sembla que fossin un fre. 12 euros per una funció de teatre jo diria que és ben assequible. Sembla mentida que passin aquestes coses tenint la generació millor preparada de la història!

Drets humans

Miro d’explicar alguna cosa sobre els drets humans als meus alumnes de ciutadania de segon de l’ESO, els hi demano que agafin alguna notícia dels diaris i la relacionin amb la vulneració d’algun article, cap paradigma de creativitat ho sé prou. Molts trien articles relacionats amb desnonaments i tots ells els veuen com violacions de l’article 17. L’article 17, però, no parla del dret a la vivenda, sinó del dret a la propietat. És a dir, tothom considera una cosa obvia que el dret a la vivenda implica el dret a la propietat. Quan els pregunta on creuen que viu més gent de lloguer, si a Espanya o a la molta més rica, Alemanya, tampoc no en dubten que ha de ser a Espanya perquè és molt més pobre. El resultat és clar: aquesta generació tampoc exigirà el que no exigiren els seus pares i el que qualsevol país europeu té des del final de la segona guerra mundial: una política social de vivenda.  Així ho trobarem i així ho deixarem.

Corralito

Avui ha estat anunciat el primer “corralito” europeu pels ciutadans de Xipre. Em sembla que per enèsima vegada els governants europeus han creuat una de les línies vermelles que semblava inconcebible ultrapassar. Tant de bó, m’equivoqui, però em temo que haurem de recordar aquesta data i qui de segur la recordarà seran els xipriotes.