diumenge, 9 de febrer del 2014

Tornant al tema (i a allò que dèiem ahir)




El cap de setmana passat vaig estar a Barcelona i vaig veure en Jordi Sales amb qui vaig tenir una llarga conversa. El tema fou omnipresent, molt més del que jo hagués volgut, però em va dir una cosa que em sembla que val la pena retenir. Era el testimoni d’un company seu, del qual no revelaré el nom, castellanoparlant i gens proper al nacionalisme durant la seva carrera acadèmica. Aquest professor de la UB li deia que pensant en ell mateix no tenia cap inclinació a votar per la independència, cosa que li semblava trair un munt de vinculacions sentimentals fetes durant la seva biografia. En canvi, quan pensava als seus nets, els quals viuen a Catalunya, la qüestió esdevenia diferent i llavors es convencia que la independència era la millor sortida possible.

El testimoni em sembla significatiu i d’alguna manera em confirma em com jo, des de Valladolid estant, veig la qüestió. Hom parla del problema de Catalunya, però el problema autèntic és Espanya, és a dir, el fet que l’estat espanyol històricament ha funcionat malament, no ha sabut fer una redistribució del poder conformada a les dinàmiques territorials reals del seu interior. El professor que esmentàvem no té cap raó de les adduïdes pel nacionalisme per votar contra la independència, en té prou amb la seva desconfiança del que és Espanya.

El testimoni em sembla que és un ajut també per encarar la qüestió de manera molt més productiva que la dels diaris subvencionats i indigents de les dues bandes. Jo estic plenament inclinat a donar la raó als que pensen que tota la xerrameca sobre les nacions o els pobles són collonades (i per això per més que s’entestin els nacionalistes catalans poden igualar, però no superar, les collonades que porta la constitució espanyola). Els territoris però són reals. Hi ha massa gent que no se’n recorda prou del que explicava Marx i de lliçons tan obvies com que per entendre Stalin és potser més revelador conèixer la història de l’imperi rus que no pas el fet que es digués comunista. Els estudis geoestratègics , de fet, no s’interessen gaire per les ideologies. Parlar dels catalans, o de qualsevol altre grup, mogut pel nacionalisme és una patètica confusió de causa i efecte.

3 comentaris:

  1. Puc compartir quasi plenament l'argument d'aquest professor no nacionalista esmentat per Jordi Sales. El problema, Jordi, és que en el meu cas, l'argument incorpora un suplement: la credibilitat que em mereix la clase política catalana, o la classe dirigent, si ho preferim, és la mateixa que la que tinc per l'espanyola, amb l'afegit d'una incertesa no gaire encoratjadora.

    Com diu "R", a qui coneixes bé, de fet, l'Administració catalana ha incorporat tots els defectes de l'espanyola, però, un altre cop el suplement, sense cap de les seves escasses virtuts. Potser aquest sigui el gran problema: no tinc cap argument per pensar que res aniria millor... ans al contrari.

    ResponElimina
  2. Potser el procés no és sinó un enèsim regeneracionisme, aquest cop, però, sense l'error messiànic de voler salvar Espanya.
    Hèctor

    ResponElimina
  3. Jo no hi veig motius per l'optimisme i que els néts d'aquest professor visquin millor en una Catalunya independent. La classe política catalana ha fracassat rotundament i tenia una bona oportunitat, creant una Administració pràcticament del no-res a partir de 1980, per fer-la oberta, democràtica, transparent, eficaç, eficient, ... Anem per la X legislatura des del 1980 i l'Administració que tenim està molt més propera a Palerm que a Estocolm.
    Si a Espanya tenen a Bárcenas, aquí tenim a Millet; si ells tenen a Correa, nosaltres tenim a Prats Domenech; si ells tenen els ERE d'Andalusia, aquí tenim el cas Pallerols, ... y suma y sigue.
    Si el que de veritat importa és que els que ens robin siguin bons patriotes, en això ja no m'hi poso, però viure millor no viurem.
    No obstant, també és veritat que Espanya és un país mal articulat, amb poc futur en quant a creixement econòmic i amb unes estructures que, per no produir-se una ruptura sinó un suau trànsit cap a la democràcia, són pròpies d'una dictadura.
    En resum: ni contigo ni sin ti, tienen mis males remedios.

    ResponElimina