Enguany fa trenta anys de l’estrena de Rumble Fish, la pel·lícula per excel·lència de la penúltima fase de la meva adolescència. Rodada per Coppola quan buscava redreçar la seva carrera fou, finalment, el seu darrer gran treball. Dissabte vaig reveure-la i més enllà de qualsevol comentari cinematogràfics sobre l’excel·lència del film, per a mi indiscutible, prefereixo fer dues constatacions. La primera, mai no havia estat tan conscient de l’oportunitat amb la que Coppola utilitza la música de Copeland i de com és d’important aquesta a la pel·lícula. De fet, des del dissabte no me la trec del cao. La segona comparant-me amb el record de l’estudiant de filosofia que va veure el film quan es va estrenar, és que no hi cap mena de dubte de què, tornant a Copeland, “I’m in the box” i tinc poques, o cap, esperança raonable de sortir-hi. Tampoc és del tot dramàtic. Al capdavall dels tres adults que surten a la pel·lícula, penso que més que al policia assassí, o al pare interpretat per Denis Hopper, si em puc semblar a algú, és al filosòfic cambrer que constata que quan ets jove no tens un altre cosa que temps i, de fet, com ell, he acabat passant la vida entre adolescents
Fantàstica pel.lícula!
ResponElimina