dilluns, 17 d’octubre del 2011

el barri Giron




 Visc, com ja vaig explicar a un dels post anteriors, al barri de Giron, just on acaba la ciutat. No tinc gaire dades que hagi comprovat però pel que sé el barri és una mena de regal d’aquest sinistre personatge del franquisme a la ciutat d’on era originari. És a l’altra banda del riu i el van fer deixant entre el mig una bona feixa de terreny. Abans hortes que  aprofitaven l’aigua del riu i avui edificis dels que Pla deia socialistes però col·locats sense massa atapeïment i amb espai interiors ben arbrats. El barri Giron és una altra cosa. No és un lloc adient per a un  racionalista. Les cases són diferents perquè hi havia una varietat de models, segons els fills de les famílies destinatàries, si afegim a aquest fet la irregularitat del terreny, està col·locat a l’únic lloc mitjanament elevat de Valladolid, i el fet que tothom ha fet els canvis que ha considerat oportuns resulta un conjunt no gaire homogeni. Les fotos però són clares. L’ambient, la llunyania relativa del centre i el tipus d’arquitectura et deixa la impressió de viure a un poble. De fet, el barri és una il·lustració de la tendència ideològica predominant al franquisme de l’autarquia basada en un ruralisme que tingué com a conseqüència les molt oblidades deportacions que tingueren llocs a ciutats com Madrid o Barcelona 

3 comentaris:

  1. Deportacions és la paraula exacta per definir els èxodes forçats dels temps franquistes. L'objectiu era ben clar: desarelar els uns de la seva terra, cosa trista es miri com es miri, i desfer la personalitat dels altres, cosa trista es miri com es miri.
    Reconèixer aquella maniobra em sembla un pas endavant en el pensament lliure, precisament una altra de les coses que la dictadura volia abolir.

    ResponElimina
  2. Les deportacions consistiren a concentrar emigrants que havien vingut del camp, retenir-los a diversos lloc (a Barcelona l’estadi de Montjuic) i després retornar-los al seu lloc d’origen. L’ideal del franquisme era una Espanya rural i tot això no canvia fins que el 1956 es crea el ministeri de la vivenda. D’aquesta qüestió en sap prou Martí Marin autor d’una molt bona història de Catalunya durant el franquisme. La idea d’un foment de l’emigració per tal de diluir la personalitat de Catalunya té més de mite que de realitat. En una primera instància perquè les intencions del règim eren d’altres i després perquè l’emigració posterior era inevitable i de fer es desenvolupà de manera força anàrquica i espontània. Si el poder hagués fet aquesta mena de càlcul tenia la possibilitat de fer polítiques molt més efectives que arraconar els nous vinguts als barris perifèrics.

    ResponElimina
  3. Miraré de trobar el llibre de Martí Marin.
    La idea de diluir la personalitat de Catalunya dura des dels Reis Catòlics i pren l'embranzida definitiva el 1714. El que passa -i amb això no hi compten els dels despatxos o passadissos del poder- és que la gent sempre ha anat a la seva, per sort. I la gent es casa, i es barreja, i encara que això en alguns fills els hagi provocat distorsions lingüístiques, la terra al final ens va conformant a tots com a catalans, ja que Catalunya és una terra d'al.luvió des de sempre, tant com és una terra que crea fortes arrels.
    T'envio salutacions des de Vilanova, vaig seguint el teu blog.

    ResponElimina