Corrupció i naturalesa humana

Ara la corrupció és el tema. Es diuen moltes coses. Ningú gosa fer una defensa directe dels polítics, però si indirectes i justificacions. Una de les més manides fou l’emprada per Duran i Lleida, però també elaborada per opinadors subvencionats de la línia “virgensita, virgensita, que me quede como estoy”, consistent a dir que la corrupció és inherent a la naturalesa humana, que tothom és corrupte, i tal i tal. Jo no em considero cap autoritat sobre la naturalesa humana i per tant no replicaré al Duran i Lleida, però entenc que quan es parla de la naturalesa humana, es parla d’una naturalesa única i que, per tant, és la mateixa a Mèxic que a Canada o Islàndia. Tanmateix quan es parla de corrupció, és clar que aquests països no són el mateix. La humanitat disminueix amb la latitud? 

El present acadèmic de la filosofia

No n’estic parlant gaire darrerament però la meva relació amb el meu ofici ha passat temps millors. La lectura d’EL Pais aquest diumenge no m’ha ajudat gaire. Així al suplement l’Emilio Lledó deia que l’educació és l’única esperança. Entenc el seu plantejament però em sembla que té poc a veure amb  la realitat. Allò que a l’aula percebo cada cop més clarament és una dissociació absoluta entre els valors que defineixen la finalitat del batxillerat i justificaven el manteniment de les assignatures humanístiques i els valors, el tarannà i la manera de viure dels meus alumnes. El prestigi pretesament heretat de dos mil anys no pot amagar el fet de que qualsevol plantejament més enllà de la necessària superació de la prova de selectivitat és fer una figura quixotesca, en el sentit més ridícul del terme. A les cartes al director, el senyor Miguel Angel Martínez de Quintanar, Lugo defensa el manteniment de la historia de la filosofia de segon dient que sense aquesta signatura no es pot: entendre el significat de la democràcia, el fonament de la justícia, el valor de la dignitat humana, l’art del Renaixement i del bàrroc, la poesia romàntica, les avantguardes, tota la literatura contemporània i l’impacte social de la ciència. No estic segur de sí en temps millors vaig ajudar a fer totes aquestes coses. De fet, no tinc tampoc gaire manera de saber-ho. Ara mateix, tot això em sembla que queda infinitament lluny del que podem fer amb uns alumnes que, parlo evidentment en el meu cas concret, no se’ls ha exigit el desenvolupament de cap capacitat discursiva a l’ESO i que viuen, i tenen el projecte de viure, en un món del tot aliè a aquestes coses.

Gómez Pin

Vaig rebre amb expectació ahir l’article que a El Pais publicava sobre Catalunya el Victor  Gómes Pin, una veu respectada i, per a mi, estimada. Certament no em va ajudar a aixecar el meu magre estat d’ànim quan es parla del “tema”. Bàsicament perquè no soc capaç de defugir la seva conclussió. Estem, ell i jo i molts altres, perdent i al final passi el que passi, és a dir el que espero que passarà o tot el contrari, haurem perdut.

Corrupció

La democràcia requereix unes bases morals forts pel seu funcionament que no es poden improvisar. Als països on ha funcionat millor hi havia al seu darrera segles d’educació religiosa (fonamentalment protestant).  Aquesta conclusió no és gaire diferent de la que va treure Tucídides quan examinava l’experiència política de la democràcia atenenca, un fracàs admirable. Com que a Espanya de protestants no hi ha gaires ( i a Catalunya tampoc) caldria, prou fotuts com estem, que intentéssim superar la tendència al psicodrama i tots plegats miréssim d’estalviar-nos el major nombre de “jeremiades” possibles.  Entre la gent que aixeca la veu i fa discursos moralitzants  he sentit fa poc el professor de la UB que justificava una decisió arbitrària en un concurs de titularitat, que barrava el pas a la candidata millor preparada, dient que el seu curriculum era digne de la Universitat d’Oxford o de Cambridge, però que la UB era una altra cosa... També he sentit lamentar-se a la catedràtica que expulsa d’una publicació, dirigida per ella, un company docent d’una altra universitat que es nega a votar el seu candidat, cosa que es feu pública. En general, quan es denuncia l’apropiació privada d’allò públic, la major part dels docents universitaris faria molt bé en mantenir un discret silenci.

El drama del nostre temps

Entre les afirmacions més assenyades i vertaderes dels darrers temps he de destacar confessió de la Teresa al Pla de la Calma quan manifestava el seu entusiasme per Guerra i Pau i la seva joia per trobar   un  llibre que et pot canviar  la vida (per a millor). Malauradament ben poca gent es llegeix Guerra i Pau a hores d’ara. És un llibre massa gruixut i amb moltes descripcions, i ni tan sols té bons i dolents clars. Això és una petita part del drama del nostre temps. La més gran part del drama, però, és que dins del grup que ni ho fa, ni ho pensa fer, ni  li sembla que Guerra i Pau pugui tenir cap incidència a la vida de ningú., hi hagi un munt de professors de literatura i fins i tot de literats.

LES PEÇES ENCAIXEN

1.       Avui El Pais dedicà les pàgines de societat als cada cop més nombrosos aturats de més de cinquanta anys d’edat. Els hi dóna veu i quasi tots coincideixen en afirmar que la seva vida es caracteritza per una manca d’horitzons. Tirant llarg, el futur en el que es pot pensar és de dos mesos
2.       Fa deu anys parlant amb un company meu a Tübingen, originari de la Republica Centroafricana: “Els europeus em feu gràcia perquè sempre esteu pensant en el demà. Els africans som diferents. Tenim molt clar que avui hi som però demà potser no hi serem”
3.      El balanç  de l’any fet des de cercles propers al govern veuen senyals positius a la situació actual del país. El principal és la  millora de la nostra competitivitat.

Enfront del nou any i de la nova era

Any nou però no pas vida nova. Sí molta més feina no pas per necessitats sinó perquè m’enredo (jo mateix sempre, és clar). Els blogs se’n ressenten i ara feia molt de temps que no incloïa cap anotació. No vull pas deixar-ho però  caldrà canviar una mica el plantejament. D’’entrada tancar el blog cinematogràfics perquè tinc poc temps, i oportunitats aquí a Valladolid, de veure cinema. D’altra canviar una mica de tema. La primera idea era explicar coses d’aquest país que m’acull, del qual no en sabia gaire i segueixo sense saber-ne perquè estic tancat a casa quasi sempre. Caldrà sobretot evitar el tema que ha estat predominant als darrers mesos: el conflicte català perquè a hores d’ara ja estic del tot tip. Tot plegat tampoc allò dit em sembla del tot inútil i cal fer la confessió a nivell personal de que començo a tenir una noció sobre la meva identitat més clara de la que tenia fa uns anys. La geografia i la historia m’han posat en la situació de tenir quatre identitats possibles: la barcelonina, la catalana, l’espanyola i l’europea. Només em sento vinculat a la primera i a la darrera. La vinculació europea és el regal fet per la meva formació filosòfica: el reconeixement com a pàtria de l’espai comú on habitaren, i habiten, Descartes, Spinoza, Leibniz, Hume o Kant. La identitat barcelonina fora el fruit de tota la resta de la meva biografia i per què, tot el munt de defectes que li veig ,m’estimo aquesta ciutat, massa gran  per els que pensen que és la capital de Catalunya i pels que volen reduir-la a capital de província.

La identitat espanyola és un fet administratiu que no em fa ni fred ni calor i essencialment amb Catalunya em passa el mateix. La conclusió d’aquests anys és que em sento una mica més lluny del sobiranisme i infinitament lluny dels sobiranistes. Més enllà de les raons per a la independència de caràcter negatiu, és a dir les que el govern espanyol segueix produint de manera infatigable, no veig cap raó per apuntar-me o sentit simpatia pel procés secessionista. Quatre són les raons fonamentals. En primer lloc, perquè el meu amoïnament pel futur de tots plegats és real i no acabo de veure que un possible estat català suposi un avenç en la resolució d’aquest problemes, de l’esfondrament del nivell de vida de les antigues classes mitjanes i de la progressiva pèrdua de drets, més aviat al contrari si considerem, que qualsevol possible solució passa per la unitat de tots els europeus. En segon lloc, perquè tot i que estar a Valladolid m’ha ajudat a apreciar la qualitat,de vegades ignorada pels catalans, de moltes de les nostres coses, en allò que no superem als espanyols és en la qualitat dels nostres polítics. Els polítics catalans són gent especialment tòxica. Potser no són més corruptes i ineficients que els espanyols,  tampoc menys, però tenen una millor opinió d’ells mateixos, es troben massa lluny de la saviesa socràtica. De fet, pels que conec que de primera mà, em sembla que la ignorància, no pas la socràtica, sinó la real, és la seva condició de supervivència en tots els sentits. En tercer lloc, perquè havent-hi al país molta gent que m’estimo, mai trobaria un bon canvi el sacrifici de les oportunitats d’una generació de sers reals i vius per la hipotètica plenitud d’una realitat abstracta que tampoc faig meva. No veig altre manera d’estimar Catalunya que estimar-se els catalans i d’aquesta mena d’estimació als “pilots” de la nova navegació no veig gens. La darrera, també si voleu esta relacionada amb la filosofia i és que per molt amic que volgui ser de Catalunya, més m’estimo ser-ho de la veritat. La manipulació i la mentida sistemàtica no és moralment lícita ni quan és el cas que l’adversari, possible, que l’adversari fa el mateix.

Alguns dels que llegireu això estareu d’acord i d’altres no. Pels segons recordar que no volia molestar, però tampoc vull polemitzar perquè des del meu punt de vista es tracta essencialment d’una qüestió  de fe. Jo no he tingut mai gaire i a hores d’ara la tinc del tot perduda.