John Ford i la pregunta

 En Ruiz

En Liberty 

Tota la intel·ligència política catalana (no poso cap qualificatiu) ha reflexionat tot el que li ha calgut i ha volgut sobre les diferents combinacions que permet la pregunta doble plantejada pel President. Curiosament, la que jo em veuria inclinada a contestar és la que ningú considera perquè tothom sembla pensar que no té sentit. Sí hagués de triar, la meva tria seria el NO-SI. És a dir no vull que Catalunya sigui un estat, però si que sigui independent.

Entendre la plausibilitat d’aquesta proposta passa per reveure i repensar un clàssic de debò, The Man who shoot Liberty Valance, rodada per John Ford el 1962. Com alguns recordareu el conflicte bàsic en termes polítics s’esdevé entre els partidaris de que Shimbone i la seva comarca s’integri en un nou estat o els que com Liberty Valance, i segurament en el fons del seu cor Tom Doniphon, prefereixen l’estat lliure, és dir, més o menys, el campi qui pugui. Plantejat així és evident que l’opció del territori lliure és molt més adient per nosaltres que la de l’estat. En primer lloc, perquè Mas no s’assembla gens a Ransom Stoddard (James Stewart) tot i que em queda el dubte de si Homs, borratxo podria dir alguna cosa sensata com li passava a l’editor del Shimbone Star. Sobri és clar que no té gaire interès. Esser un territori lliure sembla ben adient amb la nostra tradició individualista, que Pla va explicar molt bé, i amb la nostra tradició anarquista, oblidada, amagada però no del tot superada (l’enterrament de Durruti segueix sent possiblement la performance massiva més important de la nostra història)

La raó més important és però que vist el personal que manaria, estarem, la gent normal segurament més segurs a un territori lliure, que no pas a un territori manat per segons qui. Al capdavall, enfront de Liberty Valance tenies una possibilitat de defensar-te si tenies un bon dia (aquest semblava ser el cas de Stoddard) i els altres no sé si ens deixaren tantes opcions. Comparem les fotos de més amunt. Liberty és terrible, però Lee Marvin li donava un bri de simpatia i humanitat, si més no per tenir un cert sentit de l’humor. L’altre paio si en té de tot això, ho amaga molt bé. D’altra banda l’amic Ruiz és molt més letal. Mentre que el pobre Liberty de fet no assoleix matar ningú a la pel·lícula, Ruiz sense fuet ha assolit un increment de la mortalitat en un 5% el 2012 segons informava Crònica Global seguint el Col·legi de Metges de Barcelona. Milers de catalans que ja no arribaren ni a Damasc, ni a Itaca, ni enlloc.

Peter O'Toole

Desvagat i perdent el temps em sorprèn la notícia de la mort de Peter O’Toole. A tot arreu es diran moltes coses i possiblement ben dites. Tenia 81 anys, una edat més que correcta per algú que havia triat la seva opció vital. Hom l’associa a una certa mala sort pel fet que sigui un dels més il·lustres exclosos de la cerimònia de l’oscar, però més enllà d’aquell detall la seva autèntica mala sort fou la seva fortuna: començar (gairebé ) la seva carrera sent Lawrence, fent un treball que possiblement ja no podia ser superat. Lean prengué, triant-lo, una decisió difícil, les dimensions del film apuntaven a un figura com Brando, el primer protagonista pensat. A hores d’ara, Lawrence és inimaginable, ni amb Brando, ni amb qualsevol altre. La resta fou possiblement menor però era prou amb haver estat el protagonista de la que potser es la més reeixida descripció del poder espiritual del viatge.

Pedagogia i realitat

El problema de fons no és que els alumnes sàpiguen molt poca cosa, sinó que el poc que saben, de fet, és fals perquè l’actual sistema és molt més eficaç enfortint prejudicis que no pas introduït hàbits de reflexió. Aquestes setmanes passades intentava introduir alguns continguts de ciutadania per mirar de parlar sobre la justícia. A la pregunta abstracta de que cal fer enfront d’una situació de conflicte, tothom respon unànimement que cal dialogar. No m’és difícil plantejar situacions on la solució del diàleg és immediatament aplicable i ho troben molt graciós i em donen la raó. Òbviament no s’ho havien rumiat gaire sinó que m’han etzibat allò que el mestre de primària els va imbuir, i que previsiblement em semblarà bé perquè jo també en soc. El perill no és que estiguem educant gent ingènua que invitaran al diàleg quan algú els hi mostri un arma de foc. Això no ha passarà mai de la vida. El problema real és que aquests discursos reforcen el seu prejudici de què allò que fem i les coses que diem entre les aules no tenen res a veure amb la seva vida, ni amb la vida real en general. Un prejudici més fort que mai malgrat vint anys de LOGSE i les seves modernitzacions successives, de la qual la LOMCE no és més que un altre.

Barcelona com a polis

                                                         el senyor anglès

Trobo que aquest senyor anglès,  té raó en això que diu..Les ciutat-estat són posssiblement les entitats polítiques més enraonades, sense fer gaire metafísica de la dolenta

El que queda per llegir

Passo la tarda del diumenge endreçant llibres a les prestatgeries. Alguns portaven dos anys dins de caixes i a Barcelona encara en tinc caixes per desfer. Tornar és un afer complicat. Mentre els vaig posant em ve al cap l’afirmació d’Umberto Eco, recollida per Taleb, de què la part més valuosa d’una biblioteca és sempre la formada pels llibres que encara no ens hem llegit. Malgrat la gens relativa modèstia això em permet pensar que la meva biblioteca reté prou valor. Aquesta és sense dubte la part positiva, la negativa és la proporció entre el que he llegit i el que em queda per llegir d’una banda, i de l’altra, la proporció entre el temps que s’ha escolat i el que, en el millors del casos, em queda. Suposo que per això són els diumenges a la tarda.

Los amantes pasajeros

Ahir passaven a Canal Plus los amantes pasajeros. La vaig aguantar tota i al final vaig pensar a alguns testimonis dels anys de la fam quan hom ensenyava a la molt soferta parròquia a fer una truita sense ous. El film d’Almodovar és el més proper que hagi mai vist a una truita sense ous; una comèdia sense cap gag mereixedor d’aquest nom, sense ritme, sense guió, sense personatges .... Vist aquest film no resulta estrany que Almodovar sigui el cineasta de l’esquerra progressista i real, el seu producte és al cine, el mateix que les disquisicions dels esquerrans celtibèrics són als pensament polític.

La roja a Malabo

Quan escric aquestes línies la selecció espanyola està a punt de començar un partit a Malabo. El partit fora un dels més intranscendents de la història sinó fos per la tremebunda significació política del règim d’Obiang, causa d’una campanya de crítica a la federació i la selecció per col·laborar amb un dels règims més corruptes i monstruosos del món. Jo no és que defensi el partit, però m’he quedar astorat per l’exhibició d’hipocresia desplegada. Potser té raó N’Gonga quan defensava la seva celebració dient que com a mínim era un petit moment de joia pels guineans, doncs el fet cert és que tots els indignats generalment no se’n recorden gaire del guineans. Però allò més emprenyador és la referència a la publicitat que obtindrà el dictador, com si el seu poder tingués alguna cosa a veure amb l’opinió pública internacional i la pròpia. Obiang és un lladre però sobretot un instrument dels que fent negocis amb ells li permeten enriquir-se i s’enriqueixen ells, i aquests em sembla que els tenim molt més a prop.

Futur pròxim

Si dintre del fosc que es veu clar el futur en general, hagués de predir algun esdeveniment com a segur, apostaria per la victòria del PP a les properes eleccions legislatives. El partit governant domina prou la demagògia i té la suficient poca vergonya per prometre el desig més general i universalitzat, comú als que els votaran i a molts dels que votaran l’anomenada “esquerra”: el desig que el rellotge torni enrere i estem un altre cop al començament del mil·lenni; aquest moment recordat perquè sembla ser que tothom lligava els gossos amb llonganisses (per cert, jo no recordo que fos exactament així, però en tot cas si que era els que tothom deia que passava)

Rumble fish revisited

Enguany fa trenta anys de l’estrena de Rumble Fish, la pel·lícula per excel·lència de la penúltima fase de la meva adolescència. Rodada per Coppola quan buscava redreçar la seva carrera fou, finalment, el seu darrer gran treball. Dissabte vaig reveure-la i més enllà de qualsevol comentari cinematogràfics sobre l’excel·lència del film, per a mi indiscutible, prefereixo fer dues constatacions. La primera, mai no havia estat tan conscient de l’oportunitat amb la que Coppola utilitza la música de Copeland i de com és d’important aquesta a la pel·lícula. De fet, des del dissabte no me la trec del cao. La segona comparant-me amb el record de l’estudiant de filosofia que va veure el film quan es va estrenar, és que no hi cap mena de dubte de què, tornant a Copeland, “I’m in the box” i tinc poques, o cap, esperança raonable de sortir-hi. Tampoc és del tot dramàtic. Al capdavall dels tres adults que surten a la pel·lícula, penso que més que al policia assassí, o al pare interpretat per Denis Hopper, si em puc semblar a algú, és al filosòfic cambrer que constata que quan ets jove no tens un altre cosa que temps i, de fet, com ell, he acabat passant la vida entre adolescents

Banderes

Durant molts anys he sentit gent que veia la política catalana des de fora, perquè retreia als polítics catalans sortir de qualsevol situació embolicant-se amb la bandera. Quan finalment han decidit passar a l’acció, el que han fet, ha estat treure no dues banderes sinó una. Suposo, que no cal amoïnar-se. A la gent li agraden les banderes i política ningú sembla tenir esma per fer. Avui, hem tornat a les mateixes. Es poden argumentar moltes coses contra el nacionalisme, però si hi ha un argument que no em sembla respectable es posar com a principi la sobirania nacional. Prescindint de les retòriques i fent una mica de memòria, el país és petit i tots en coneixem prou, el xoc previst de trens és un xoc d’etnicismes, sense opcions pels que no estem per aquestes històries.

El no-res "no-reseja"

Els primers dies que vivia al Regne Unit em sorprenia, quan veia el noticiari de la BBC, no veure polítics fent declaracions, el meu referent eren els noticiaris de TV3. Pels britànics les declaracions eren ben poca cosa i, per descomptat, no eren notícia. Des d’aquesta perspectiva semblen potser injustos els retrets a Rajoy per no fer res enfront de l’amenaça independentista. Qué ha fet en aquest dos darrers anys el govern català?, declaracions diaries, més o menys contradictòries, i deixar de governar el país. Res més

El discret encant del provincianisme

Llevat de la petita minoria que, sovint a desgrat seu, estudia literatura universal, la major part dels meus alumnes de l’Emperador aniran a la universitat sense tenir ni la més lleugera idea de qui eren Shakespeare, Goethe o Molière, ja no parlem dels autors del XX com Proust, Kafka, Joyce o Faulkner. Tots, però, han estudiat mínimament autors tan apassionants com Moratín o Zorrilla. Alguns dels pares que viuen feliços amb aquest estat de coses diuen que els catalans som provincians (amb més o menys fonament, no parlo ara d’això). Afortunadament, la LOMCE de Wert ho arreglarà tot suprimint la història de la filosofia, l’única matèria humanística poc susceptible de ser manipulada nacionalísticament. Wert farà així allò que en Jordi Pujol, en Pere Solà i algún altre desgraciat volien fer fa vint i dos anys i no van poder.

Paul Schrader a Valladolid

Aquest cap de setmana ha passat per aquestes terres Paul Schrader, que està rebent l’homenatge de la SEMINCI. Schrader és un tipus que crec que podem considerar com a fonamental tant com a estudiós del fet cinematogràfic, la seva tesi doctoral sobre Ozu, Bresson i Dreyer és un dels textos que cal llegir quan hom vol pensar les possibilitats del cinema, com a guionista, Taxi Driver i Ragging Bull !, i fins i tot com a director on tot i que no sempre ho encerta, ha assolit pel·lícules tant sorprenents com American Gigolo o tan efectives com Affliction. Avui era entrevistat a EL MUNDO i de manera lúcida deia quelcom amb el que no puc deixar d’estar d’acord però que d’alguna manera he d’entendre que suposa la meva fi del mon. Ja no hi ha cànon cinematogràfic possible, entenent és clar que una llista personal de films preferits té tota la validesa subjectiva que hagi pogut tenir sempre. Però la seva universalització és impossible. El fet determinant és la multiplicació de l’oferta audiovisual propiciada pels nous mitjans. A l’aula això es nota de manera accelerada en els darrers anys. En molt poc temps es fa molt difícil trobar referents comuns no només entre jo i els meus alumnes, sinó entre ells mateixos. La visió de films ja no és un acte públic, sinó del tot privat. La cinefilia, tant a la seva vessant amateur com professional, haurà tingut una vida intensa però no gaire més llarga, que la que podem tenir els darrers supervivents de la meva generació. Queda per pensar com afectaren aquests canvis a la literatura, la qual tampoc em sembla que estigui en una situació gaire diferent.

Credo a Arevalo

Ahir vaig anar a Arevalo, a veure l’exposició sobre les edades del Hombre, que enguany es fa a aquesta vila. No n’havia sentit parlar mai i el lloc em va agradar molt. El conjunt arquitectònic és dels més bonics del país (a les fotos veieu la plaça de la vila amb les esglesies de Santa Maria, la gran i Sant Martí) i l’exposició, distribuïda en tres esglésies tenia un relat senzill i eficaç, basat en el text del Credo, i mostrava obres valuoses de pintors com el Greco o Goya, a més de les imprescindibles mostres de l’escultura policromada del país amb peces de Gregorio Fernández, amb un fantàstic Crist que hom pot veure normalment a la catedral de Segovia i Juan de Juni.

Aquest any era la vint i cinquena edició d’aquest esdeveniment que té com a finalitat promocionar el patrimoni artístics de les ciutats castellanes, molt ric i molt dispers, i el de crear identitat. És clar que assoleix amb escreix la primera finalitat, la segona no ho tinc gaire clar. La comunitat és políticament del tot artificial i molt poca gent se’n sent identificada. L’intent de fonamentar aquesta identitat a la religió sembla que té poca èxit, atès l’elevat grau de descristianització dels meus alumnes, molt més gran del que esperava en aquestes terres on qualsevol tipus d’hegemonia possible la té el discurs del PP. Potser la darrera resta d’influència del catolicisme es troba a la decepció sentida pels meus alumnes pel meu refús en lliurar-los-hi catecismes.

De l'amor als catalans

Vist des de Valladolid, és veritat i un argument per l’independentisme que als catalans no ens aprecien. Sobre sí això justifica la independència no em pronuncio, però que no ens aprecien és clar. Ara bé, no ens donen un tracte diferent, perquè tampoc s’aprecien entre ells. Aquí no hi ha cap subjecte col·lectiu més enllà de la família ( i per això hi ha una correlació absoluta entre la simpatia que hom pugui tenir per la causa catalana i el número de familiars que visquin a Catalunya). D’altra banda, però, i tornant al tema de si ens aprecien, pensant-ho fredament l’únic que es pot dir és que només faltaria. Com diu Hanna Arendt, a la pel·lícula homònima, hom pot estimar les persones, però ningú assenyat estima un poble, ni que sigui el seu i, per tant, ningú hauria de demanar que l’estimin, o el deixin menjar de franc a un restaurant, per ser d’un determinat poble.

Intel·lectuals i acumulació de capital

Agafant una perspectiva amb tota l’amplada que em permet la meva edat, sembla clar que hi ha una correlació, segurament no casual, entre la relativa prosperitat en el període d’alguns intel·lectuals notables i la seva dretització. La defensa de les accions o del valor dels immobles és el motiu de fons que després, segons l’ofici de cadascú, es justificat com evolució ideològica o adveniment de la lucidesa. La veritat és que tampoc cal que pateixin. El problema de la igualtat i la redistribució té poc a veure amb la seva torre o les seves accions. La concentració de riquesa comença a excedir els límits de l’imaginable; així sabem que la fortuna personal del 225 capitalistes més rics del planeta equivalen a les possessions del 2500 milions de persones més pobres. Warren Buffet reconeix que si perdés el 99% de la seva fortuna personal, no afectaria gens al seu ritme i al seu nivell de vida. Sobre el sentit d’aquesta mena d’acumulació, potser ens dóna una pista el darrer diàleg entre Jack Nicholson i John Huston al Chinatown de Polanski.

Més cultura emprenedora

Avui a la CCP es torna a plantejar el tema de la cultura emprenadora, doncs companys com els d’Educació física o Física i Química no tenen clar com introduir-la a les seves programacions. Jo segueixo molt emprenyat. Perquè el missatge que volem donar és clar i cristal·lí, cal ser un emprenedor perquè cadascú se les ha d’arreglar com pugui i, sobre tot, només comptant amb ell mateix. Així es com està el mon des de fa quaranta anys i així ens va, i ens anirà.

Independència i status quo

Avui Ramoneda publica un article a El Pais on diu que l’alternativa pels catalans és entre independència i status quo, perquè les possibles terceres vies són pures fantasies. Pel que fa la tercera via, segurament té raó i que la tria és entre independència i status quo, em sembla, que és encara més veritat del que ell es pensa, perquè allò que de cap manera pot ser, i a més és impossible, és la independència que ens vol vendre el govern, on simplement desapareix tot l’aparell de l’estat espanyol i la resta continua igual.

Espanya, nacionalisme i por

Els meus alumnes de segon de l’ESO són nacionalistes en el sentit més bàsics i banal del terme estan orgullosos de ser espanyols, perquè ells són espanyols. Els meus companys de l’EOI de Valladolid, en canvi, no ho són gens. Ningú considerà, preguntat pel seu professor, la seva nacionalitat com determinant de la seva identitat. El canvi entre un i d’altres és radical i fora interessant saber-ne els motius, essent segurament importants la diferència d’ambients i també la diferent impressió rebuda pels triomfs de la roja. De tota manera, el poc entusiasme nacional dels meus companys pucelans em sembla una dada que cal considerar i posar-ho en relació amb el que està passant a Catalunya. Espanya no entusiasma, no només als catalans sinó dins de la mateixa Espanya. Per això, em sembla que l’èxit de la mercaderia venuda per l’unionisme té un límit molt clar imposat per la qualitat del producte. La constitució del 78 funcionà bé per sortir del pas en un moment difícil, però molt condicionada pels equilibris del moment, ja no serveix, probablement, a ningú. Si això és així, té molt de veritat l’afirmació feta pels partidaris de la secessió de que les raons per romandre a Espanya són purament negatives (el vot de la por, etc.) El que no tinc clar és que això sigui motiu per a una objecció. Al capdavall, l’acció política fonamentalment es basa, des del punt de vista modern, en raons negatives, concretament, segons Hobbes, precisament a la por, la passió humana, de llarg, més determinant. Tampoc fa falta saber gaire filosofia, ni psicologia per adonar-se’n que un dels motius més consistents de la por, és la por a allò desconegut.

11 de setembre i 12 d'octubre

L’onze de setembre tothom que va voler es va manifestar per la independència catalana. Ahir quasi tothom ho podia fer per la Hispanitat, però una part del país no podia perquè el comerç treballava. No crec que les xifres haguessin variat molt i, de fet, se me’n fot. Si que em sap greu la manca d’allò tan bonic, i del que estem tan mancats, l’anomenat “fair-play”, cosa que fora exigible al govern del meu país. I em fastigueja un país on tothom s’amoïna per les banderes, però on no hi ha debat social sobre el que significa, pels ciutadans normals, treballar els dies festius.

cultura emprenedora

Les instruccions del departament d’Ensenyament de Castella i Lleó són molt clares, tots els departaments hem d’especificar a la nostra programació quines activitats pensem desenvolupar pel foment de la iniciativa emprenedora. A Catalunya em sembla que s’han empescat una assignatura a quart de l’ESO amb el mateix esperit. La beateria neoliberal, que qualsevol cosa esdevingui beateria és el fenomen definidorament nacional, restarà satisfeta. No negaré, però, la coherència de la mesura. Atès que el camí social i polític sembla dur-nos al tercer mon, és positiva una assignatura que assenyala una fita tan clara (la nació amb un percentatge més alt d’emprenedors a la seva població activa era, fins no fa gaire, la república de Malawi). No tinc la impressió que aquest esperit emprenedor ajudi a trobar perspectives reals de sortida, però potser si a que, els que no la trobin, es sentin culpables per no haver estat uns grans emprenedors, cosa que ajudarà a que no emprenyin gaire.

Ensenyament de l'anglès

Aquesta darrera setmana l’institut del Martin feia un intercanvi amb el d’una ciutat holandesa. Entre els nois dels dos centres parlaven en anglès. La diferència de nivell a favor dels holandesos és aclaparadora i resulta encara més sorprenent si considerem que comencen l’ensenyament de l’anglés considerablement més tard que els nostres alumnes. Hom podria pensar a un gran misteri, però la solució és fàcil i ben a l’abast. Es troba, per exemple, al qüestionari d’inici de curs omplert pels meus tutorands de segon de batxillerat. Tots esmenten entre les seves expectatives, passar i aprovar el curs, ni un de sol parla d’aprendre alguna cosa. Malgrat tota la demagògia i l’ aparentment encès debat escolar, per ells, com per quasi tothom, l’escola, l’institut és merament un tràmit administratiu.

No way out (Tot parlant de vies, com s'escau avui)

Gent perfectament assenyada demanen que en el cas, crec que improbable, d’una consulta aquesta vingués precedida d’un debat real on s’expliquessin les conseqüències de la secessió i, si no fos molt demanar, es concretés quin és pel projecte social i polític de la Catalunya independent, si existeix algun més enllà de l’emoció futbolística. Tanmateix, crec que el problema és un altre, perquè meditacions serioses se’n poden trobar si anem més enllà de la propaganda de La Vanguardia o La Razón, cada cop més enfrontats i més iguals, però el veritable problema és si tenen públic o dit, d’una altra manera, si a Catalunya i a Espanya queden condicions per a un debat seriós: gent que vulguin escoltar les raons de l’altre i llegir res diferent dels textos que els donen indefectiblement la raó.

Divagacions moralistes del darrer dissabte d'estiu

Són les deu del matí. Escric sol a l’estudi mentre a casa tots dormen. Ahir vaig llegir les fitxes de presentació dels meus alumnes que em donen una idea cabal de la seva Weltanschaung. Una civilització que té com a ideal únic l’entreteniment, allò que es diu de matar el temps, és una civilització incapacitada per a estimar la vida. És decadent en el sentit més literal del terme. Em sembla que això és el que deia Nietzsche, però encara que m’equivoqui (hi ha prou estudiosos de Nietzsche capacitats per demostrar que Nietzsche ha dit qualsevol cosa, com la que jo crec recordar aquí,l o el seu contrari) em sembla que la realitat d’aquesta decadència és difícil d’amagar. Certament, hom podria objectar que viure és prou cansat i requereix massa feina, com per, a sobre, haver d’estimar i que les coses sempre han estat així. Potser aquest objector tindria raó i hom ha tendit a sobrevalorar la humanitat. Els filòsofs, llavors, s’ho haurien de fer mirar.

La mort de Deú al barri de Giron

Nietzsche deia que el problema de deixar de creure en Déu es que hom pot passar a creure en qualsevol cosa. Aquesta qualsevol cosa, pels adolescents amb els que comparteixo aixopluc, són els smartphones

Medina va bé

En general tot va prou malament, però hi ha petites excepcions. Ahir vaig sentir a la radio les xifres de l’atur a Medina del Campo que en el mes d’agost ha disminuït en tres persones. Pot semblar poca cosa, però després de les ovacions que va merèixer el descens de 31 persones a tot l’estat, podem fàcilment calcular que el 10% de creixement del mercat laboral nacional ha tingut lloc en aquest petit municipi on treballo. I aquest èxit sense precedents en dóna en un context de crisi política, perquè el tripartit local mai no ha estat massa estable i ho és menys després de les festes quan un dels regidors independents, necessaris pel manteniment del govern, ha estat públicament qüestionat per haver atropellat i causat la mort d’un dels braus de l”encierro” (sembla que el pobre animal s’havia perdut, va decidir jeure a un prat i el regidor va acabar amb ell mentre intentava moure’l i arrossegar-lo amb el seu cotxe).

Expectatives ben magres

El govern holandès, presumiblement gent seriosa, comença el curs polític reconeixent la mort de l’estat del benestar. El govern espanyol parlà poc, però el mateix dia traspassa allò que el mateix Rajoy havia reconegut com la darrera línia vermella amb la seva reforma de les pensions. El govern català parla moltíssim però només d’un tema, mentre fa una privatització de la sanitat molt més radical que la de la Comunitat Madrilenya, però pràcticament sense cap resposta popular. Ignasi Guardans, per variar, deia ahir una munt de coses assenyades a l’entrevista que li feia crònica global. Crec que resumia perfectament la situació quan deia que el nostre drama no és que centenar de milers de persones es mobilitzin per la independència, sinó que a hores aquest és l’únic ideal polític, no només a Catalunya sinó a tot l’estat espanyol. Enlloc s’està lluitant per la igualtat social, com a Catalunya s’està lluitant per la independència (i afegiría jo, si històricament en algun lloc de l’estat es podia lluitar és a Catalunya i només per això sembla convenient marejar la perdiu fins a l’infinit).

Catalunya, Europa i Medina del Campo

Oblits fonamentals: primer, un mínim de realisme polític. Cap país, de grat, ha estretat les seves fronteres. Molt menys ho farà un que sortiria empobrit i reduït notablement si es separés Catalunya, una reducció inevitable fins i tot si no fos veritat allò dels setze mil milions. Segona, tots els estats europeus són, i no poden ser altra cosa, que solidaris amb l’estat espanyol. Contra el que pensa, per dir-ho d’alguna manera, Mascarell Espanya no és cap anomalia. França té, tot i que ningú vulgui en recordar-se un bon tros de Catalunya, un altre del país basc i Còrsega, entre d’altres coses. Itàlia ha vist el sorgiment de la Pedània, una tensió separatista real a Sicília no fa gaire anys i un nombre apreciable de ciutadans de parla alemanya que no es senten gaire italians. Alemanya ha estat molt més temps desunida que unida i ve d’una divisió no del tot superada. Els països grans tenen prou raons per no fer el joc dels catalans. Els petits no són diferents. Més o menys saben que el seu futur depèn d’un principi de redistribució territorial que precisament és allò que neguen els catalans. La meva conclusió és que l’estratègia de fer de Catalunya un estat-nació més d’Europa, és impossible, un error i una bajanada. La solució pels catalans no és crear un altre estat-nació sinó accelerar la desaparició, difícil però no impossible, dels estats-nació. Just el camí oposat el que ens volen fer seguir. En canvi, fundar un estat-nació els altres és mantenir-se dins de la lògica del joc on sempre hem perdut



Escric aquest post perquè avui els meus alumnes de segon de l’ESO que m’han rebut magníficament, els hi deuen haver parlat bé, m’han fet les dues preguntes claus per fer-me el pes. Si m’agraden els toros i si estic a favor de la independència de Catalunya. He respost la primera, però no pas la segona. No pas per vergonya sinó perquè no sabria donar sentit al si o al no que ells esperaven. Com que són bona gent, ells sí han respost quan jo he preguntat i he trobat dos grups de respostes: els que són del Madrid, estan en contra de la independència perquè els hi agrada Espanya com és; els que són del Barça, moltíssim, estan en contra de la independència, perquè si se’n va el Barça, que farien?. Potser no és un retrat del tot desenfocat referit a la totalitat del país.

Por després del 11-S

Dia complicat, a més de la pena per la mort d’en Fontana, he d’afegir la por que em causa que la dóna de la foto, sàpiga interpretar el meu silenci i, pel cap baix, el d’altres sis milions de catalans, cosa de la que és pot deduir que sap més de mi que jo mateix. Però bé per alguna cosa, s’arriba a ser vicepresidenta del govern

Jimmy Fontana

Avui no toca parlar de bajanades i d’altra banda, per tot arreu en va ple. Fem llavors un petit homenatge al Jimmy Fontana que deixà ahir aquest món però que ens deixa el seu Mondo, una cançó per la que sempre he tingut una tirada especial

Preneu cura dels falsos profetes

Algú, que m’estimo molt i que és certament un  catalanista de pedra picada, es declarava no fa gaire seguidor del President Mas i defensava la seva convicció de què Mas tiraria endavant i que no trairia les il·lusions dels catalans esperançats, considerant que Mas no tornaria a ser un traïdor perquè ja ho va ser una vegada (es referia a l’infame i ridícul acord amb Zapatero a l’època de l’estatut). És un clar exemple, em sembla, de com l’entusiasme pot anul·lar la raó. Perquè segons la lògica d’aquest argument  els catalans i els espanyols hauríem de tenir tota tranquil·litat en comprar els productes financers de Bankia o Caiza Catalunya perquè ja ens han estafat una vegada. Però ningú, ni el meu amic, torna confiat a un banc o una botiga on l’han estafat.

Espanya com anomalia

He tornat a Valladolid i a la vida, diguem-ne, normal després de dos mesos a Catalunya, fa però molt més dies que no escric, en part per mandra, en part per falta de temps i en part perquè quan més va, més tinc la sensació de què qualsevol cosa que pugui dir és estrictament irrellevant. Tanmateix mirant els aparadors de les llibreries del país i les declaracions del diaris sembla clar que la irrellevància no és un motiu pel silenci. Així per exemple ahir en fou un bon exemple aquest gran personatge que és l’actual conseller de Cultura, el qual defensà en una conferència que Espanya és una anomalia històrica i que només amb la independència de Catalunya es podrà redimir del seu caràcter anòmal i del seu pecat original. Jo, ho veig de tot a l’inrevés. Espanya és una realitat històrica del tot normal i l’anomalia és Catalunya, cosa que no és cap motiu de vergonya ni fonament de retrets, sinó que hauria de ser un motiu d’orgull pels catalans.  El matís és fonamental perquè determina la diferència entre el  discurs de la revenja i el de l’afirmació positiva. El que fa temible l’anècdota és que  fàcilment podem inferir que més enllà de saber moltes coses sobre el gloriós setge, els coneixements del Conseller sobre història d’Europa deuen ser molt primets i en el seu cas, com en el de tots els membres del govern, no haurien de ser prescindibles.

Bons consells de bona gent britànica

El Dr. Johnson i Hume foren possiblement les dues grans figures intel·lectuals britàniques del XVIII. No es tenien gaire simpatia. La meva primera notícia de l’existència del Dr. Johnson no va venir de cap estudi erudit, sinó d’una sentència seva percudida en una pel·lícula per Kirk Douglas, un senyor amb indiscutible capacitat per percudir. La pel·lícula era Paths of Glory i la sentència deia més o menys que el patriotisme és l’últim refugi dels poca-vergonyes. Hume no tenia un sentiment gaire llunyà i per això escrigué que the heigths of popularity and patriotism are still the beaten road to power ant tyranny; flattery to treachery (Of Public Credit, Essays, p. 313). Fora tan bó al nostre petit país tenir algú mínimament semblant a Hume o al Dr. Johnson !

Tolkien

La lectura de l’estiu a la secció adolescent superior és una versió castellana d’el senyor dels anells de Tolkien, pragmàticament la meva dóna diu que millor això que no res i suposo que té raó, tot i que crec que si visqués mil anys no trobaria temps per rellegir-me aquesta extensa obra. Mentre la veig, penso però que el destí de l’obra de Tolkien és paradoxal. La seva pretensió amb aquest llibre era mantenir i difondre uns valors morals bàsics a totes les cultures, com ara l’honradesa, el coratge, en un escenari on la progressiva laïcització feia la seva perdurabilitat problemàtica. L’obra de Tolkien certament ha perdurat, però no tinc gens clar que els seus nombrosos lectors siguin més coratjosos o més honestos, ni que l’obra els hagi facilitat fer grans reflexions al respecte. La perdurabilitat de Tolkien l’ha vingut com autor de gènere “fantàstic” i això significa que malauradament la virtut mateixa passa pertànyer a l’àmbit del “fantàstic”

Subterrànies

Ahir al vespre assisteixo a la projecció de l’espectacle subterrànies sobre els bombardeigs patits per Barcelona a la guerra civil. Un dels elements més atractius de l’espectacle es troba al fet que té lloc al refugi 307, al capdamunt del carrer nou de la rambla. Vaig ser-hi i tenia un fort interès perquè tota la meva infància havia sentit parlar molt sovint d’aquest refugi a tocar del domicili del meu avi i del que el meu pare i els meus oncles guarden tants records, cap bo. El que vaig veure era força semblant al que m’havien explicat, tot i que no vaig saber dir si ells hi anaven sempre o eren dels que miraren d’acostumar-s’hi a les bombes i optaren per deixar d’anar al refugi. La visita fa un recorregut gairebé complet pels 200 metres que varen ser edificats i permet així fer-se una idea més o menys aproximada del que passaren els veïns del barri i la ciutat de Barcelona. Tot i que evidentment hi caigueren bombes a tot arreu, Poble sec era potser el barri amb més motius per atreure les bombes: estava sota un objectiu militar important, el Castell, tenia dins el principal generador de corrent elèctric de la ciutat, la Canadenca, estava al costat del port i era un lloc densament poblat, fonamentalment per classe obrera. L’espectacle és prou emotiu. Consisteix en tres monòlegs desenvolupats per una dóna de mitjana edat, una infermera jove i una nena. Les actrius treballen amb eficàcia i l’acompanyament d’una violinista resulta evocador i contribueix positivament a restablir la memòria dels fets. La visió del conflicte que es trasllueix em resulta una mica massa idealitzada, perquè, pel que he sentit i llegit, un cop passat el primer moment, entusiasme hi hagué poc i el fet és que en el 38, qui més, qui menys, l’únic que pensava és acabar amb la guerra, ni que guanyés Franco. Allò més interessant del text es fer palès un fet cert que sovint és oblidat: el desenllaç de la guerra civil a més d’una desfeta per la democràcia, per Catalunya i per la classe obrera, fou una desfeta, especialment dura i injusta, per tot el gènere femení.

Estanislau Figueras

Projecte de nou partit pels catalans què podria dir-se “figuerista” format pels que subscrivim, i trobem més actual que mai, la sentència amb la que el barceloní Estanislau Figueres s’acomiadà del seu consell de ministres i del càrrec de president de govern de la República espanyola: “estic fins els collons de tots nosaltres”

VIctus

Per suggeriment del meu germà he estat llegint Victus la novel·lització del setge de Barcelona de fa gairebé tres-cents anys, com tots sabem i l’any vinent no tindrem cap possibilitat d’ignorar. Jo tenia els meus recels perquè la novel·la històrica no m’atreu gens, i tendeixo a no creure’m els seus personatges; faulknerià, com soc, penso que si ell no podia resoldre la qüestió de quin registre de llenguatge emprava un faraó egipci, menys ho sabran d’altres amb un talent més escàs (la solució triada fou fer-lo parlar com un coronel sudista retirat). D’altra banda, tot i viure a Valladolid, la meva capacitat d’absorbir propaganda ja ha arribat a un grau molt elevat de saturació i això tampoc m’animava. Tanmateix, com em passa sovint, la novel·la satisfà, a la meva experiència lectora, la condició mínima que segon Joan Sales, havia de tenir una peça del gènere: no caure de les mans. No parlaré, però, de la vàlua literària de l’obra, perquè quasi qualsevol tindrà una opinió més qualificada. Històricament algunes coses em trontollen, l’apel·lació a la riquesa dels catalans, per exemple, però en general em sembla que l’esforç de l’autor és important i els resultats a l’ordre militar són imponents. Llegint-la però no he pogut deixar de pensar en aquest conflicte que per a molts encara viu. Hi ha dues interpretacions bàsiques del conflicte, totes dues amb punts febles. La catalana és que fou una guerra d’afirmació nacional. Herder però encara no havia nascut i el concepte de nació no estava a l’abast dels defensors de les muralles barcelonines. El punt de vista espanyol és que tot el tema era simplement una qüestió dinàstica i successòria, cosa evident des d’un punt de vista, però que fa estrany llavors la resistència dels catalans i altres pobles per una qüestió que no havia d’afectar gaire les seves vides. Llegint el llibre, que intenta atenir-se a les dades i crec que no és incompatible amb cap de les dues interpretacions, allò que em venia el cap és que abans de la nació, hi ha la tribu i que possiblement les disputes entre els catalans i castellans del moment s’entenen millor com a lluita tribal, que com a conflicte nacional. Aquest és un judici que no només pot reflectir l’època. La reflexió més important que m’ha suscitat l’obra és que els temps canvien, en moltes coses, molt poc. L’estiu del 1714 hi havia en lluita dos bàndols: la coalició germànico -britànic- catalana i l’aliança de castellans i francesos. L’exèrcit dels primers estava manat per un castellà i els del segon per un anglès. Les elits estaven per sobre de les nacions i les tribus, coses amb les que disfruten més els pobres. Això era veritat abans i sembla que ho serà encara més en un futur on una elit, transnacional i europeista, remenaran les cireres mentre que els altres hauran d’entretenir-se amb querelles nacionalistes en forma de futbol o d’alguna cosa pitjor.

Infantilització

Mentre m’estava a Londres i mirava de pensar sobre el país, va sorgir el concepte, no del tot original, de la futbolització de la política. Això fou abans del successius desbordaments d’entusiasme i l’adveniment dels governs sense pressupost i dels parlaments sense acció legislativa. Veient, però, l’article de Guillem Martínez a El Pais de dissabte em sembla que té raó i que em vaig quedar curt. El model no és el futbol, massa seriós, té regles fixes i resultats que es poden discutir fins a l’infinit però no es poden moure, el referent on s’emmiralla a hores d’ara la política catalana, és el club supertres.

Confiança

Cal desconfiar de la gent que només té una idea (com els que surten a la foto); especialment quan els que tenen a prop i remenen el bacallà tenen d’altres idees (d’aquests és més díficil trobar-ne fotos)

Lawrence d'Aràbia

Dimecres passat a iniciativa de Martin, passem la tarda veient Lawrence d’Aràbia, feia molts, masses, anys que no la veia, tot i que vaig voler trobar una estona quan vaig tornar de Jordània, però no vaig tenir el moment. La còpia que veiem és d’una nitidesa absoluta, molt superior a la d’altres blue-ray. Frueixo de la pel·lícula com sempre i penso que va guanyant amb el temps. Mentre la veig recordo l’assaig del meu llibre sobre Taxi Driver on comentava que Ethan Edwards era el pare de tota la sèrie d’herois problemàtics i psíquicament conflictius dels que Travis era l’exponent més clar. Entre Ethan i Travis, però, té un lloc també aquest coronel Lawrence, perquè més enllà de l’espectacularitat de les imatges, el film és la crònica d’un deteriorament psíquic, que és alhora el deteriorament de les il·lusions polítiques i intel·lectuals d’una Europa que amb aquella guerra començava una sobtada però inexorable decadència. Avui quan buscava la imatge per acompanyar el post, llegint les notes d’IMBD me n’assabento que la pel·lícula que Lean veié varies vegades a l’època del rodatge cercant inspiració era precisament The Searchers.

N.N. Taleb i la malaltia catalana

N.N. Taleb és l’autor d’un llibre curiós, interessant i força entretingut anomenat The Black Swan on reflexiona sobre els esdeveniments improbables, fent un homenatge a l’escepticisme antic i descrivint amb gràcia i enginy el que ell anomena arrogància epistèmica com a característica definidora del saber oficial, molt especialment, dels economistes i els afeccionats a les prediccions sense gaire fonament. Fa dos anys ha publicat un llibre d’aforismes i un d’ells m’ha semblat especialment adient per entendre moltes de les coses que passen al meu petit, mediterrani i dissortat país (ell ve d’un país també petit i mediterrani però molt més dissortat: el Liban) que té la seva universitat així, així, però estar orgullós de tenir una de les millors escoles de negocis del mon (el nom de la qual no esmentaré) on fins i tot han estat formats membres de la reialesa espanyola (amb els resultats que tothom coneix).



L’aforisme diu el següent: In science you need to understand the world; in business you need others to misunderstand it (a la ciència ens cal entendre el món; en el mon dels negocis cal que els altres deixen d’entendre’l). Un aforisme que no només té valor epistemològic, sinó des del que podríem explicar els mals de la política catalana.

Cape fear

Els mateixos dies que preparava el guió de treball de To Kill a Mockingbird vaig veure per atzar una pel·lícula del mateix període i amb el mateix protagonista: Cape fear, de la que no tenia un record gaire clar però positiu. Revisada ara em sembla molt superior a la versió de Scorsese de trenta anys després tot i que la pel·lícula des del meu punt de vista perd força en el seu desenllaç, més aviat rutinari i poc inspirat. En canvi, el film té tres punts al seu favor que garanteixen la seva perdurabilitat: el primer, el treball de Robert Mitchum en el seu millor registre com a home malvat, en la línea del seu paper com a reverend Powell. La comparació amb el Max Cady de Robert de Niro, deixa més aviat en ridícul el, tanmateix, excel·lent protagonista de Taxi Driver En segon, una de les millors bandes sònores de Herrman, gens inferior a les que feu per Hitchcock i finalment un guió ben construït des d’una idea inquietant i, a hores d’ara especialment a Catalunya, políticament del tot incorrecte: la fragilitat de les convencions i precarietat dels instruments dels que disposem per aturar la violència quan aquesta emergeix. El nexe comú amb el film de Mulligan és el seu protagonista, Gregory Peck, si llavors parlàvem però de que per fer d’Atticus Finch la seva manca d’expressivitat era un avantatge , aquí probablement passa el contrari. Aquest és un dels punts on el film de Scorsese és superior, perquè Nolte era un actor amb una presència molt més ambigua i inquietant.

El tema del tema (II)

Malgrat la insistència en posar un atmosfera èpica a les accions dels governs dels catalans, jo segueixo veient molt més proper Mas a Rufus T. Firefly que a Braveheart. Actuacions com la roda de premsa feta per dir que vol acabar la legislatura com a president (podria ser d’una altra manera?) en són el millor exemple, entre d’altres raons, perquè preguntes importants, com ara si estarem quatre anys més sense pressupost tampoc foren plantejades, llevat que l’avís fos un altre destinat a la gent que importa i que possiblement no coincideix amb els que esperen el referèndum; un avís de que la feina que constituïa l’objecte essencial de la legislatura es farà peti qui peti. Vuit mesos després estic més convençut, tot i que des de la meva posició marginal no en tingui proves reals, de què el tema de Catalunya no és allò que, en sospitosa coincidència La Razón, ABC, La Vanguardia i TV3 consideren, sinó un altre més relacionat amb coses com : aquesta notícia

Bloomsday

Avui és el Bloomsday, però res a la vora de Pisuerga em recorda Dublin.

Vespre de teatre a Valladolid

Fa tres dissabtes vaig al teatre Calderón de Valladolid. Representen Cel Obert de David Hare, traduïda i dirigida per Josep Maria Pou, que és el protagonista principal. Pou és un actor que omple l’escena i no cal gaire més. El text és correcte i ens permet enyorar joiosament Londres. El públic, com passà a la representació que vaig comentar de Salamanca, no és gaire jove. La senyora que tinc al meu costat, té un interès molt relatiu a l’obra, i de fet després de la primera mitjà hora decideix que no prescindir del seu mòbil. Tot i que el té en silenci, trobo que la llum molesta. Però hi ha gent pitjor i a algú li comença a sonar, tot i que pot apagar-ho ràpidament. A la segona part això es repeteix tres vegades més fins que, a l’escena culminant entre la parella protagonista comença a sonar un mòbil a les primeres files, amb molta intensitat i sense que ningú ho desconnecti. Pou i Nathalie Poza, l’actriu protagonista, es veuen obligats a aturar la representació i a demanar la col·laboració del públic. Mentre Pou fa aquest discurs, encara sona un altre mòbil. El públic decideix recolzar els actors oferint-los-hi un aplaudiment. La dóna que tinc al meu costat és dels que més aplaudeix. Acaba l’obra, tot i que la concentració dels actors només va poder ser parcialment recuperada,  i la nostra sensació de vergonya aliena és contudent i aclaparadora.

Donant-li la raó a Bertrand Russell

Bertrand Russell, l’autor que em toca explicar aquesta setmana, escrigué un cop brillantment que el problema de la humanitat és que mentre els idiotes estan sempre convençuts del tot, els intel·ligents estan ple de dubtes. Per confirmar parcialment aquest aforisme només cal mirar-se una estona, que necessàriament no pot ser llarga, 13tv o Intereconomia un vespre. Parcialment, perquè mentre que la primera part queda del tot confirmada, no es imaginable de cap manera una confirmació de la segona. Crec que si el Mas i la seva colla toquessin, millor que malbaratar diners a La Vanguardia guanyarien molt més si troben alguna manera de difondre els programes d’aquestes cadenes i fer-los veure a tots els indecisos. Fora difícil pensar una propaganda més efectiva.

Més cafèambllet si us plau!

Després de la meva penosa, llarga i possiblement infructuosa travessia pel desert de la legislació educativa, l’aclaparador numero de llibres per llegir s’ha incrementat i el primer que m’ha vingut de gust obrir ha estat el publicat pels amics de Cafèambllet, Artur Mas: on són els meus diners?. No m’ha decebut gens. Fa mesos un article crec de Cesar Molinas al Pais definia els polítics de l’estat espanyol com una classe extractiva. Als polítics, i els seus nombrosos palmeros no els hi va agradar gens però molts varem pensar que hi tocava. Si l’article tractava el tema teòricament, aquí en teniu la constatació pràctica. Més enllà de les petites i grans històries allò més colpidor és el caràcter sistèmic de la corrupció al nostre país. La qüestió no és que tothom robi, cosa que evidentment no és així, sinó que atesa la complaença dels mitjans de control, qui no roba és ben bé perquè no vol.

El llibre es deixa llegir molt bé per que té una estructura narrativa on se’ns explica el trajecte des de una posició ingènua des d’una revista comarcal gratuïta, fins una mobilització ciutadana importants i arribar a les pàgines del The Washington Post, sense passar, això sí, per la pantalla de TV3 i curiosament tampoc per les pantalles de tots els mitjans catalanòfobs disposats a udolar com llops per qualsevol euro invertit en coses com la llengua. Suposo que, perquè encara que no ho diguin, estan prou d’acord amb el desmuntatge de la sanitat pública realitzat pel govern i pel la classe dirigent catalana. Una altra mostra de que els pretesos enemics irreconciliables no són tan diferents. Un desmuntatge que no té res a veure amb la crisi, perquè comença molt abans, tot i que la crisi per ells ha suposat una gran oportunitat. El balanç del llibre que hom pot extreure del llibre no convida a l’optimisme. A Catalunya, no sols tenim un problema amb la pèrdua de drets com l’accés a la sanitat. Tenim un problema de llibertat d’expressió i de independència de la justícia, fet ben palès amb la sentència condemnatòria pels responsables de la revista. No tot és negatiu, però. Malgrat la imbecilització constant a la que és sotmesa la ciutadania, més intensa que mai des de la tardor passada, el recolzament a l’Albano i la Marta ha estat digne d’esment i la difusió del llibre també. El desastre no és complet. Si algú no el coneix i vol informació sobre el llibre, només ha de clicar aquí: http://onsonelsmeusdiners.wordpress.com/

El castellà que ara es llegeix

Vaig llegint coses sobre el nivell de l’ensenyament del castellà a Catalunya. Hom diu que els indicadors presentatsper la Generalitat estan manipulats ja que les proves de castellà són molt més fàcils que les de català i que, per tant, la Generalitat fa trampes. Potser sigui així, fins i tot, em sembla que aquesta gent du el fer trampes a la sang. Hi frueixen fent-ne. Si entenem com castellà la llengua escrita per, diguem-ne, Javier Marias, Antonio Muñoz Molina, Pérez Reverter i gent així, és ben probable, que això sigui pels alumnes catalans com una llengua estrangera. No penseu pas però que aquest sigui un factor de diferenciació. No per a tothom, però per un percentatge altíssim dels meus alumnes a la molt espanyola vila de Medina del Campo, també ve a ser com una llengua estrangera, perquè la literatura, catalana, castellana o hungaresa, per a quasi tothom és una cosa d’un altre planeta.

Tornant al passat

Sembla que el bisbat de Madrid ha nomenat quatre exorcistes oficials per que facin la seva funció. Dependran d’uns comités que miraren de destriar els casos a l’abast de la ciència i els que puguin ser solucionats pels èmuls del pare Karras i el pare Merrin. Anem a més, si ahir parlàvem d’una tornada al segle XIX, i hom ha comentat que la llei Wert ens torna als anys setanta, l’església espanyola va més lluny i ens apropa fins al segle XVI.

Salari mínim

Avui EL PAIS portava la notícia de la recomanació del Banc d’Espanya de què la millora de l’economia por venir propiciada per crear llocs del treball on la remuneració estigui per sota del salari mínim. Una de dos, o als centres on aquest senyors han estudiat no els han explicat que el motiu fonamental de la gent per a treballar és guanyar-se la vida, ni que sigui la supervivència, o n’estan fent un grà massa del principi d’arrels al 68 de la importància fonamental d’autorealitzar-se. Certament la possibilitat d’autorealització hi serà, però no per massa temps. Tindrem una vida realitzada, però cruel, brutal, miserable i curta. Si el tema no fos tan seriós (ahir vaig ser testimoni a Medina del trasbals que per a moltes famílies suposa haver d’abonar 130 euros per fer la selectivitat. Una despesa que ni tan sols podien preveure perquè la Junta ha decidit el preu de les taxes a última hora) faria riure. Perquè segurament, quan això es faci (en realitat a molts sectors fa temps que s’està fent) l’economia no millorarà perquè difícilment podem esperar una reactivació del costum amb salaris de misèria.

Tancament del cine Urgell

Llegeixo al diari que avui tanca per sempre més el cine Urgell. Fa molt d’anys que no el trepitjo i tanmateix la pena que sento ara és ben real. Tot i que encara estigui obert el Club Coliseum avui desapareix el darrer lloc que des de la meva memòria personal puc identificar amb anar al cine. Sembla que no hi la intenció de fer multisales i em sembla bé. Les multisales són una altra cosa i la ciutat ja en té prou. Imagino que és del tot evident que una sala d’aquesta mena no és rentable, ni té sentit en un mon on la gent és feliç amb la possibilitat de veure les seves pel·lícules preferides amb una tablet, com l’altra dia em deia la noia de casa, tot mirant-me de convèncer-me per comprar-ne una. Jo no crec que em miri mai Lawrence d’Aràbia, que fou estrenada a l’Urgell, amb una tablet. Però, de fet a gairebé ningú li interessa mirar-se a hores d’ara Lawrence d’Aràbia. Suposo que aquesta es l’essència de la vida moderna i avui entenc molt millor els meus avis que em parlaven amb nostàlgia dels llocs barcelonins de la seva joventut i que desaparegueren generalment amb el frenesí desarrollista del dels seixanta. Barcelona no és una excepció, sinó que això passa a totes les grans ciutats plenes de llocs i racons que foren alguna cosa que ja no són i suposo que això defineix del tot la nostra manera de ser-hi a la vida.



Com que trigava cinc minuts des de casa hi vaig anar força sovin,t tot i que tampoc fos un espectador habitual perquè tampoc he estat mai pendent de les superproduccions a les quals la sala estava especialitzada, per això, quan els diaris esmenten les pel·lícules que foren estrenades en aquesta pantalla, la major part em deixa indiferent. Dos dels meus films preferits els vaig veure, però, en aquest cinema, fa una quantitat inabarcable d’anys, gairebé cinquanta, és a dir a la més llunyana infantesa. Del primer, el meu record és indirecte, tenia tres anys i m’ho han explicat els meus pares, fou Els Vikings de Richard Fleischer que em provoca una dèria pels vikings que em durà molt temps. Penso ara per ara que potser és la millor pel·lícula d’aventures rodada mai. Després, i tot i que era molt petit si que en tinc record, el planeta dels simis on vaig aprendre per primera vegada alguna cosa sobre la fragilitat del món en el que vivia i vaig sentir, com no he sentit gairebé mai més, por a un cine.

Wert a la SER

Ahir mentre em preparava per anar a l’Institut, escolto l’entrevista de Pepa Bueno amb el ministre Wert. El ministre surt molt ben parat, bàsicament perquè la presentadora, teòricament prestigiosa, no havia preparat gens l’entrevista. Clar, un ministre, fins i tot Wert, sap alguna cosa real d’allò que manega, la confrontació de la informació amb el prejudici fou fatal i el ministre sortí, em sembla, enfortit de la conversa. La poca preparació de l’entrevista és em sembla un indicador de la importància real que es confereix a l’educació i de la contradicció insalvable pel progressisme oficial del fet que el nostre sistema, amb la seva injustícia i ineficiència, és gairebé exclusivament el resultat de la seva acció legislativa i de govern.

Conclusions després d’una travessia pel desert

Dissabte vaig acabar la meva travessia del desert dels darrers dos mesos. El desert en aquest cas ha estat la LOE, la legislació educativa a l’exterior i un repàs de metodologies didàctiques imprescindible, ja que , confesso la meva culpa,soc del grup de professors de secundària que no dediquen les seves hores d’esbarjo a veure quines són les noves il·luminacions del Cèsar Coll o els de la seva colla. Després però d’haver dedicat molt de temps, cal dir que molt del que he llegit sobre metodologia és del tot plausible i apunta a canvis en la manera de fer habitual dels ensenyants imprescindibles. L’objecció, es la seva irrealitat perquè parteixen d’una base del tot falsa: una consideració homogènia de l’alumnat que pressuposa sense dubtar-ne el seu interès i dedicació. No es pot teoritzar sobre les aules, quan no les has trepitjades mai o mai en els darrers trenta anys (o deu que pel cas ja suposa un canvi molt notable). I el problema no és només que una bona part de l’alumnat no estigui motivat, ja que hom podria pensar que aquesta és una part de la nostra feina, sinó un percentatge variable, però sempre significatiu i en alguns casos majoritari, d’alumnes orientats en contra del sistema. És clar llavors que els professors tenen raó en dir que els plantejament teòrics no els serveixen gairebé res. Tanmateix, encara que la situació descrita per la teoria no sigui la real, si que tindria que ser la normal, un punt que evidentment una part del professorat no es planteja o quan es planteja ho fa amb la resposta, poc coherent per un gremi al que li agrada definir-se com d’esquerres i progressista, de l’exclusió. El problema segurament és que com que a tots plegats ens agrada donar-nos importància som presoners d’aquest prejudici i pensem que l’escola pot solucionar problemes de fora de l’escola, la qual cosa significa que la resposta potser passa per escoltar la raó, que la tenen, dels que es senten i estan efectivament exclosos del sistema escolar.

Wagner a segon de batxillerat

Seguint el programa establert, com a bon funcionar,i em toca explicar alguna cosa del Naixement de la tragèdia nietzschià. Per donar un idea del contingut del llibre em toca parlar de Wagner. Ningú no en sap res de res, a classe, de l’autor de Parsifal, ni tampoc de Beethoven, Mozart o Bach. Tots en feren i superaren el curs de Música obligatori a l’ESO on es fa història de la música, però no els ha quedat res. El curs el van fer amb una professora especialitzada que té un aula pròpia per a la matèria. Quan ho comento a casa, en el transcurs d’una conversa més general sobre la meva desmoralització com a docent, em pregunten si en tenia alguna idea quan feia COU d’aquests músic. I certament en tenia, sense que a casa tinguéssim l’hàbit d’anar a concerts, ni m’haguessin fet estudiar cap instrument. En tenia perquè interessat en general a la música, no donava per descomptat que no valgués la pena conèixer de tota mena. En sabia, perquè alguna cosa m’arribava, encara que no fes gaire atenció, mitjançant una oferta televisa que no t’oferia la possibilitat de fer zapping (exemple de la paradoxa que hem assenyalar sovint, un mon en principi molt estret, al capdavall, acabava oferint més que l’aclaparadora exuberància actual que, sense un mínim de curiositat acaba configurant mentalitats molt més estretes). En sabia alguna cosa perquè jo, i bona part dels meus companys, ens creiem els nostres professors. Ens creiem el senyor Casulleras (Joan Casulleras, catadràtic de matemàtiques al Milà i Fontanals) quan mirava de transmetre la seva passió per la música de manera molt precària en un aula amb més de cent alumnes, cosa que era potencialment, i de vegades efectivament, una incitació a la catàstrofe. (parlo del curs 76-77, era la segona vegada que es feia música al BUP però no existia encara professor especialitzat ) Ens creiem la Carme Trullàs, la meva tutora de COU, quan ens oferia entrades a un preu assequible per nosaltres per anar dissabtes a la tarda, al Palau. Ens el creiem perquè malgrat alguna crueltat ocasional i l’atracció de la rebel·lió pròpia de l’edat veiem que ells gaudien de quelcom que valia la pena i que el seu oferiment era sincer. Gaudien, en definitiva, d’una credibilitat que, de manera optimista, puc pensar que jo, com a docent, he tingut en algun moment, però que ara mateix em sembla del tot impossible.

Viure per sobre de les possibilitats

En poblets castellans, com el llocs d’on provenen els meus alumnes actuals, les expectatives no eren gaires fins i tot quan tot semblava anar de cara. Ara són molt poques. En aquest context l’afirmació de que la gent ha viscut per sobre de les seves possibilitats sembla una broma que només pot tenir un sentit macabre: allò per sobre de les ¿nostres’,¿seves? possibilitats potser és simplement viure.

L'enfonsament

L’orquestra del Titanic, com és ben sabut, va seguir tocant el seu repertori mentre s’enfonsava. Un fet que s’esqueia amb una idea de dignitat que sembla ha passat del tot avall. Nosaltres ens enfonsem sense cap orquestra i amb un trist espectacle de pallassos que no fan gràcia: Luis Barcenas, Iñaki Urdangarin, la Cospedal, Artur Mas ...

Contes xinesos

L’arquebisbe de Toledo ha fet unes declaracions on denuncia que darrera de l’avortament hi ha una conxorxa amplíssima per disminuir la població mundial. Ha estat objecte d’un escarni més o menys general. Tanmateix tot i que la seva narració resulti poc versemblant resisteix de manera molt favorable una comparació amb les narracions de moda a altres mitjans com, estem sortint de la crisi, o , anem avançant a la preparació de la consulta, a hores d’ara més avorrides i putrefactes.

Cospedal i el nazisme

En un temps on el triomf de la poca vergonya és absolut, les declaracions de Cospedal sobre el nazisme assoleixen destacar, des del meu punt de vista, pel seu caràcter ofensiu. Tanmateix, no  crec com Ramoneda que ella sàpiga el que està dient. Comptat i debatut és del tot plausible que aquesta advocada de l’estat ignori, més enllà de quatre dades superficial,s que fou el nazisme. Al capdavall, aquest tema no entra a les molt difícils oposicions que, possiblement amb èxit, va superar. Encara no fa gaire de l’escarni sistemàtic patit per les ministres del govern socialista per no denotar a les seves actuacions gaire d’allò que tradicionalment s’anomenava cultura general. No seré pas jo qui las defensi, però si constatar que la presidenta de Castellà i de la Manxa és en un altre registre, homologable això si acadèmicament, l’expressió de la mateixa ignorància.

La sort del Real Madrid

Atès que ara visc a territori viking, tinc molta més oportunitat de  la que tenia abans de d parlar amb seguidors del Real Madrid. Parlar, és clar, de qüestions estrictament futbolístiques. Pel que jo puc veure, la popularitat de Mourinho entre els seguidors del seu equip no és gaire gran i la del president encara menys. Tanmateix al Madrid no semblen haver moviments alternatius d’oposició organitzada dins del club. La situació a l’afició del Barça sembla ben altre. Comptat i debatut, dins del barcelonisme futbolístic (hi ha un altre barcelonisme que no està especialment interessat al futbol i que òbviament no té res a veure amb la universalitat ara assolida pel club) hi hauria d’haver pocs dubtes sobre la gestió del club. Certament no hi ha seguretat sobre el futur, però aquesta no la té cap equip, ni pot tenir-la, si considerem que la pilota amb la que es juga es rodona. Hi ha però la impressió constant de que qualsevol derrota és una ocasió perfecte per fer una esmena a la totalitat i demanar que marxin Rossell, Vilanova, Pujol i la mare que els va parir, si cal. Sovint aquest crides són fàcilment relacionables amb l’anterior president que aspira a ser-ho de nou, malgrat haver estat refusat per una majoria amplíssima dels socis. Potser això ho arreglaria la independència que minimitzaria la diferència entre Madrid, una ciutat on hi ha poder real, i Barcelona on les preteses èlits tenen sovint molt  poca cosa amb la que entretenir-se.

De gats

El pais del diumenge parla d’una realitat que a la meva pobresa imaginativa em semblava difícil que existís: el videojocs per a gats. La cosa, però, sembla que no va del tot bé. Els jocs absorbeixen l’atenció dels felins intensament per un temps, però es desinteressen quan copsen la seva virtualitat (és a dir que no poden menjar-se el ocell). La notícia ha aixecat considerablement la meva moral. A hores d’ara em costa molt creure a les possibilitats del gènere humà, però potser cal tenir una certa confiança a la naturalesa i concretament a l’animalitat.

El Diccionario

Divendres al vespre vaig a Salamanca a veure la representació teatral del Diccionario, una representació teatral de la vida de Maria Moliner, l’autora del que molts consideren el millor diccionari en llengua castellana. La protagonista es l’actriu catalana Victoria Peña, la qual haver recordo també haver vist en un escenari en una de les meves primeres visites al teatre fent l’opera del tres rals. Ha plogut molt des de llavors però li ha fet bé. M’agrada fer aquest passeig des de casa. Com que estic a tocar de la sortida de Valladolid, trigo no gaire més d’una hora a arribar i l’oportunitat s’ho mereix, perquè Salamanca és un lloc d’una qualitat arquitectònica de primer ordre. No desmereix gens de Florència o d’altres gran ciutats europeus. La il·luminació nocturna és molt reeixida i ara el fred ha disminuït una mica i fa de bon passejar. L’obra em va interessar perquè em sé molt bé la història. El destí de Maria Moliner és el d’alguns amics meus i en podria haver estat el meu. Deixo de banda el fet de l’èxit del diccionari, cosa, al capdavall, del tot irrellevant. Quan acabà l’obra mentre sortia em vaig fixar en el públic i la sensació no fou agradable. Clarament estàvem dins del grup més jove. Amb prou feines hi podia haver algú de menys de quaranta anys i ningú, ben segur, de trenta. Tot això passava a Salamanca, una ciutat que pràcticament viu de la llengua, del seu estudi. Els preus tampoc em sembla que fossin un fre. 12 euros per una funció de teatre jo diria que és ben assequible. Sembla mentida que passin aquestes coses tenint la generació millor preparada de la història!

Drets humans

Miro d’explicar alguna cosa sobre els drets humans als meus alumnes de ciutadania de segon de l’ESO, els hi demano que agafin alguna notícia dels diaris i la relacionin amb la vulneració d’algun article, cap paradigma de creativitat ho sé prou. Molts trien articles relacionats amb desnonaments i tots ells els veuen com violacions de l’article 17. L’article 17, però, no parla del dret a la vivenda, sinó del dret a la propietat. És a dir, tothom considera una cosa obvia que el dret a la vivenda implica el dret a la propietat. Quan els pregunta on creuen que viu més gent de lloguer, si a Espanya o a la molta més rica, Alemanya, tampoc no en dubten que ha de ser a Espanya perquè és molt més pobre. El resultat és clar: aquesta generació tampoc exigirà el que no exigiren els seus pares i el que qualsevol país europeu té des del final de la segona guerra mundial: una política social de vivenda.  Així ho trobarem i així ho deixarem.

Corralito

Avui ha estat anunciat el primer “corralito” europeu pels ciutadans de Xipre. Em sembla que per enèsima vegada els governants europeus han creuat una de les línies vermelles que semblava inconcebible ultrapassar. Tant de bó, m’equivoqui, però em temo que haurem de recordar aquesta data i qui de segur la recordarà seran els xipriotes.

Sosté Chicharro (i corrobora Mas)

Segons informa avui El Pais en un acte públic el general de divisió al reserva Juan Antonio Chicharro va justificar, més o menys tampoc fou del tot clar, la necessitat d’una intervenció de l’exèrcit espanyol a Catalunya en el cas que la ofensiva separatista tirés endavant. Fins aquí res de gaire nou, perquè el xiuxiueig sobre la conveniència o la necessitat de mesures d’aquesta mena fa temps que es pot sentir. M’ha cridat però l’atenció del seu argument (per dir-ho d’alguna manera) central: El patriotismo es un sentimiento y la constitución no es más que una ley.  És difícil pensar una coincidència més absoluta entre aquesta declaració i l’esperit, fins i tot la lletra, de tot el que ha repetit incansablement el president Mas des del dia en que es va embolicar contant manifestants al Passeig de Gràcia. D’una banda la constant apel·lació al sentiment, ben grata per a qualsevol dels molts fills de Rousseau però que esdevé perillosa quan oblidem que, a diferència dels raonaments, és difícil justificar que els meus sentiments són millor que els dels altres. La segona, el menyspreu a la llei, a textos que no són més que una llei. És veritat que mirant des del punt de vista de l’absolut, les lleis són poqueta cosa, però sovint aquesta poqueta cosa és l’única possibilitat d’establir una frontera entre la civilització i la barbàrie.

la via catalana i la via espanyola

Per definir-me de manera clara i catalana a mi la independència d’Espanya ja m’està bé, el meu problema és que no tinc cap mena d’il·lusió ni confiança en una Catalunya independent. Veure a la televisió el Rajoy, la Soraya o la Cospedal és un testimoni fefaent de la mediocritat d’Espanya.  Allò esfereïdor no és tanta la seva mediocritat i la seva limitació, sinó la manca de consciència que semblen tenir d’aquesta limitació. Al capdavall, sembla que tots són grans triomfadors a les oposicions i aquest es l’ideal intel·lectual espanyol, memoritzar coses que no entens del  tot i que tampoc, per tant, et pots qüestionar mai. Els catalans som diferents. No creiem a les oposicions, cosa potser encertada, ni en general a la meritocràcia. El nostre sistema és el més tradicional i conservador: identificar la virtut amb el llinatge. Allò decisiu és ser fill de .., nebot de .. o com a mínim conegut... Un sistema que ni amb la més bona voluntat podem considerar una millora de l’anterior ...

Dret a decidir

I Malgrat que per a una part del país sigui tan clar, jo, a la meva limitació, no entenc això del dret a decidir. Decidir depèn d’una capacitat. Si no és té no és pot decidir i si és té, la decisió és inevitable. En tots cas els problemes relacionats amb el dret venen després d’haver pres la decisió. Parlar-ne abans del dret és simplement fer metafísica com en feia l’ase ( o potser el ruc) de Buridà. La Metafísica en si mateixa tampoc és dolenta. La bona és la que hauria de servir per orientar l’acció, la dolenta és la que substitueix l’acció. Decidir, indiscutiblement, és una acció.

Batxillerat

Em parlen d’algunes iniciatives per mirar de mantenir la troncalitat de la història de la filosofia de segon de batxillerat, cosa que em sembla bé, perquè és el que jo sé  i el que m’agrada. El futur es difícil de preveure però ara mateix alguns indicis em fan pensar que la reforma de Wert potser morirà abans de néixer. Ara bé, passi  el que passi, el batxillerat està mort (cosa que no té res a veure amb el fet de què mantinguem durant dos cents anys més l’actual pla d’estudis). Tal i com ho veig, el batxillerat complia  bàsicament dues funcions: una ideològica,  d’altra pragmàtica. La primera era fer ciutadans cosa  que incloïa també un cert accés a la cultura com realització de les possibilitats humanes. És clar que la formació de ciutadans no pot ser un propòsit prioritari per un poder que no ens tracta com ciutadans. L’absoluta desconnexió entre l’art, la literatura i la vida i les expectatives dels alumnes és d’altra banda gairebé absoluta. Allò esotèric i elitista no és l’aprenentatge del llatí, molt disminuït, sinó coses tan planeres com la lectura dels diaris, resumida en tècniques abstractes per esbrinar coses òbvies que de totes maneres no faran cap servei  a gent que no té la més mínima intenció de llegir-se mai un diari. L’altre finalitat era la de formar els treballadors de coll blanc, el gruix de la classe mitjana. El problema és que la classe mitjana està passant avall, entre d’altres raons perquè d’aquesta mena de treballadors ja no en calen. Aquesta mena de distinció la donaria a hores d’ara la universitat i amb prou feines i en tot cas implica una inversió de part de l’estat, les famílies i el mateix alumne desmesurada pel resultat que es pot obtenir. Buidat de sentit, aïllat de perspectives professionals i amb l’ascensor social espatllat la funció real del batxillerat per una bona part de l’alumnat consisteix essencialment en disfressar el paorós problema de l’atur juvenil.

Blancanieves

Blancanieves ha guanyat el premi, segons llegeixo, a la millor pel·lícula en llengua catalana. El raonament implícit és que sent una pel·lícula muda es pot considerar que callen en català. El problema és que de fet no és realment una pel·lícula estrictament muda, sinó un film sonor sense diàleg. Hi ha una banda sonora, amb nombroses cançons, i totes les que sonen, són en castellà. Més enllà d’aquesta qüestió, per mi gens important, em sembla que Blancanieves és un film del tot recomanable.  És després de veure’l que em vaig assabentar que el seu autor, Pablo Berger, havia fet, fa quasi deu anys, Torremolinos 73, possiblement un dels millors films espanyols de la dècada. Si al film de fa deu anys era Bergman l’objecte de la devoció cinèfila de Berger, el darrer film juga amb moltes referències del cine mut, especialment en  un final on es barreja l’homenatge al cabinet del Dr. Kaligari i al Freaks de Tod Browning, el qual vuitanta  anys després segueix estant entre els més inquietants de la història del cine. Perjudicada per haver estat estrenada només un any després de l’oscaritzada The artist, el film de Berger em sembla molt més ric estilísticament que el francès, mentre que aquest vol explicar una història com les d’abans de manera del tot mimètica, Berger ofereix una visió original d’una història arquetípica i ho fa amb una utilització més original i viva dels recursos del llenguatge cinematogràfic, especialment del muntatge. Per alguns hi ha massa cançó espanyola i massa toros a la pel·lícula. Potser és cert, però a mi no em va molestar gens. Ara mateix, després de dos anys a aquestes terres soc més aviat anti-taurí, però això no em sembla una objecció i fins i tot diria que el film de Berger mostra el potencial cinematogràfic, generalment poc aprofitat, de les curses de braus. Al capdavall entre les coses que menys m’interessen al mon possiblement està el billar i això no impedeix que The Hustler sigui un dels meus films preferits de tota la vida. Els actors estan ajustats i especialment Maribel Verdú que segueix guanyant amb els anys presència cinematogràfica, però tots estan bé perquè defugen la sobreactuació, un dels elements característics, i un dels perills, del primitiu cinema mut.