Follow by Email

dijous, 25 de juny de 2015

Cloenda

Finalment vaig mentir i aquest dietari no ha estat reprès  després de la meva tornada de la capital britànica. Massa anar cap aquí i cap allà i escriure, ni que siguin unes anotacions de no res, requereix una mica de temps i calma, cosa de la que aquests tres mesos he estat del tot mancat. En tot cas reprendre’l regularment és una idea absurda quan em resta menys d’una setmana com a veí d’aquesta capital imperial i em sembla un bon moment de cloure aquest dia, per mi tant assenyalat, del naixement d’un fals Jordi, George Orwell. A partir d’ara el  meu destí laboral serà al lloc de la foto, a Castelldefels. El dietari ja no serà necessari, doncs torno a casa i tanco el cicle que es va iniciar fa onze anys. Evidentment, el tornar a casa es metafòric, perquè una de les meves poquíssimes concepcions fermes és que és impossible tornar a casa. La casa és diferent i el que torna és un altre. En tot cas la raó de fons que justificà en el seu inici aquest dietari ja no existeix i per tant no en faré cap altre de nou (a més, pel que jo sé, Castelldefels no té riu propi).  Tampoc en tinc gaires ganes. De l’evolució política del país no en puc parlar per motius d’autocensura. Sobre la feina tampoc en vull remenar ferides que ja són massa vells. Fa més de vint anys que la SCF va iniciar un debat i només podem dir que les pitjors previsions s’han acomplert. En general, sembla una conclusió ineludible que no em resta massa a dir, que em faci il·lusió de dir. Tanmateix, a nivell personal els dietaris tenen la utilitat d’ajudar una mica a lluitar contra l’oblit, fitxant una mica el que llegeixis i vegis i impedint que et passi per sobre. Per això, espero seguir fer comentari dels llibres que llegeixi o d’alguna pel·lícula i si en teniu interès el podreu trobar a  l’altre dietari, que intentava estar especialitzat en filosofia, i a ara ja no ho estarà tant perquè el seu autor en descreu massa.


dimecres, 14 de gener de 2015

divendres, 9 de gener de 2015

Comiat



Després de la meva intervenció a l’homenatge al Jordi Sales del darrer mes de setembre, una persona molt estimada em va dir que em calia seguir treballant i destacava com a raó la vàlua del meu estil. Em va venir al cap un acudit d’una revista que llegia quan era jove, que es deia Barrabas. Utilitzaven el recurs de prendre fotos de premsa a les que afegien el típic globet típic dels còmics. Després d’un decisiu Barça- At. Madrid on el Barça va deixar perdre un altre lliga, apareixia una imatge d’en Charly Rexach fent allò que popularment es diu un “mixto”, llançar la cama a l’aire, sense contactar la pilota. Al globet, en Charly deia “me sobra estilo, pero me falta pelota”. Això mateix és el que vaig pensar jo al desembre, l’estil no és el problema, però la pilota és una altra cosa. Bé, de moment provaré la meva sort temporalment a la capital d’Anglaterra, els que em voleu seguir, ja sabeu. Reprendré aquest dietari després de Pasqua

dimecres, 7 de gener de 2015

Leviathan


Leviathan és un film rus de l’any 2014 dirigit per Andrey Zvyaginttsev, un director del qual no sabia res i del que he de cercar la resta de la seva producció, perquè sense cap mena de dubte, hom pot afirmar que aquest film és un dels més valuosos dels darrers anys. Assoleix excel·lir en tots els elements que poden arrossegar algú a entrar en una sala cinematogràfica. D’entrada perquè en els anys a venir tindrem amb aquest film un document, feridor per la seva claredat, del que ha suposat a la Història de Rússia el període de Putin, i molt especialment del paper galdós jugat per l’església ortodoxa russa, que en el film apareix com sostenidora i mantenidora d’un ordre intrínsecament corrupte. Segon perquè el desenvolupament de la història i les imatges de Zvyaginttsev no deceben les expectatives que el lector amb tirada a la filosofia pot fer-se de la lectura del títol. El Leviathan que dóna títol al film pot ser efectivament el Leviathan de Hobbes, perquè allò que el film palesa és la monstruositat inherent al poder, tot i que també hi ha referències a l’accepció originària del terme perquè la història del protagonista Kolia, un ciutadà normal que s’esforça per preservar la seva llar enfront dels propòsits especulatius del tirànic alcalde de la seva ciutat, pot ser vist com una figura propera a la del Sant Job, la qual és esmentada explícitament a la pel·lícula i en tercer lloc perquè Zvyaginttsev es mostra com un director esplèndid en les tasques més pròpies de la seva feina: la direcció dels actors, la definició dels enquadres i el temps de la seva narrativa.



Leviathan no és una experiència fàcil, la referència més propera en el ritme és Tarkovsky, de fet els paral·lelismes amb Sacrifici són importats i és una història que ofereix com a únic element consolador possible, la petitesa de l’home suggerida per les primeres escenes de la pel·lícula que mostren les costes del mar de Bursbank. Posant-nos a la pell dels protagonistes, però, no hi ha ni consolació, ni salvació, ni redempció possible. Si la pel·lícula fa pensar en alguna de les grans referències de la literatura russa és sense dubte, en Dostoeivski, especialment pel tractament de la seva protagonista femenina. Però a Dostievski mai no desapareix la possibilitat d’una redempció, mentre que el final de Leviathan s’assembla més a la interpretació atea de Moby Dick que a la joia continguda, característica dels finals dostievskians.

diumenge, 4 de gener de 2015

Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (VI i final)



Si el diagnòstic de Girard sobre la nostra època fos correcte caldria concloure que la disputa entre Catalunya i Espanya, en els termes que ha estat concebuda històricament, pertany a un temps consumat. Han passat avall les èpoques de bocs expiatoris, perquè quan hom entén que en té o n’ha tingut un, l’eficàcia del mecanisme es trenca i no es pot pas recomposar. Un mon basat a la globalització, entesa com la finalització de tots els tancaments victimaris, no hauria de deixar lloc per a qualsevol mena de nacionalisme. Girard té raó en el fet que cap època ni cap cultura han pres cura de les víctimes com ho ha fet la nostra i això ha de ser considerat com una conseqüència del missatge evangèlic (ell escriu cristianisme però hi ha aquí un judici històric basat en fer excepcions massa grosses). La supressió de la pau basada a la víctima única és un avenç des del punt de la vista de la moralitat i la lucidesa, però suposa un risc real d’apocalipsi en un món sense mecanismes per contenir la violència. La desfeta del pensament il·lustrat, l’eix sobre el que ha girat la reflexió històrico-filosòfica de les darreres dècades, és des del seu punt de vista un esdeveniment secundari, ja que allò que sembla testimoniar la història, si pensem sobre tot a les diferents revolucions, han estat restauracions diverses, sota formes laiques, del règim sacrificial. No ens cal entrar sobre sí les expectatives de Girard són fundades ja que el nostre objectiu era molt més modest. Sí que val la pena retenir la previsió d’aquest fracàs de la il·lustració perquè no és aliè a la qüestió que ens ocupa. Com hem vist abans l’espanyolisme presenta les seves expectatives de supressió del contrari a l’escatologia il·lustrada del triomf de la raó sobre la sentimentalitat nacionalista, tot presentant la constitució, amb una lectura molt determinada, com el seu fonament principal. Tot i el que catalanisme juga menys aquesta carta, també la utilitza quan parla de la identificació amb els valors republicans. En aquest sentit tenir en compte a Girard si pot ajudar-nos a veure que no és gaire prudent deixar lloc a la falsa esperança en el triomf de la raó, que ha acabat sovint portant no res de nou, sinó allò més vell. Un triomf de la raó esdevingut més i més problemàtic, ja li donem la raó als uns o als altres, en la mesura en què en tots dos casos, el recurs a la naturalitat acaba esdevenint un fonament poc menys que absolut de la pròpia posició.

Si fem convergir l’anàlisi de Girard amb el vell principi de què el nacionalisme és una manera de mobilitzar masses en el temps de sufragi democràtic, alternatiu al més obvi mecanisme de mobilització històric que ha estat la classe social, els resultats als que arribem no són gaire diferents dels esmentats més amunt. L’apassionament de determinades elits i grups ha contrastat fins ara amb la indiferència i la tebiesa de molts catalans envers la qüestió. Les excepcions, com potser la manifestació del 10 de juliol de 2010, tenen sobre a tot a veure amb un cert esperit de defensa. És probablement del tot simptomàtic que durant les dècades després de la restauració monàrquica els partits més agraciats per l’electorat hagin estat partits com el PSC o CiU especialitzats a posar aigua al vi, a diluir la qüestió, especialment el primer. El molt publicitat, als mitjans dependents del poder polític català, augment de l’independentisme no sembla tant el resultat d’un mecanisme de conversió com un escalfament dels que prèviament havien estat convertits, cosa que d’altra banda és dóna de manera paral·lela, en un moviment més rendible electoralment a les darreres eleccions, al increment d’un espanyolisme extrem. Un doble moviment, en definitiva, que reflecteix la pujada als extrems definida per Clausewitz i que per Girard constitueix una estació obligada en el decurs de tot conflicte mimètic.

La pujada als extrem està, per ara, localitzada i circumscrita a àmbits encara fàcils de delimitar. Allò predominat és una tebiesa, potser explicable pel fet de què cap dels contendents és especialment atractiu. Malgrat tot, l’espanyolisme no acaba d’engrescar els catalans ni ho farà mentre la memòria històrica es conservi. Tot i les continues apel·lacions dels polítics d’altres autonomies als aragonesos, andalusos, murcians, etc., que viuen a Catalunya, la memòria que aquests “nou” catalans tenen del lloc d’origen sovint no és gaire positiva. La terra nadiua fou primàriament un lloc d’exclusió i, precisament per això, la comparació amb el país d’acollida acaba sent sovint favorable al segon. Una altra qüestió però, és que dins del terreny del nacionalisme banal que promou una cultura de masses, l’espanyolisme i el castellà tingui un mitjà ben favorable, amb el qual el català no por competir. L’aposta catalana, començada fa uns anys, per intentar desenvolupar productes de consum massiu ha significat un afebliment del país evident, concretat en una dinàmica de pèrdua del prestigi de la llengua molt difícil d’aturar i invertir. Un altra qüestió diferent fora la de la plausibilitat del mecanisme persecutori no a Catalunya, sinó a l’estat espanyol. Ens referim al recurs persistent a la catalanofòbia, prou rentable a determinats sectors de l’estat espanyol, tot i que certament no tant com de vegades se’ns vol fer pensar. Molts catalans estan massa lluny per a ser víctimes efectives i la dimensió d’aquest recurs és sovint sobredimensionada des de Catalunya per uns mitjans més preocupats de confirmar prejudicis que no pas de reflectir la realitat. (una tendència, la dels mitjans, no només catalana o espanyola sinó universal). Tanmateix allò preocupant és que aquesta superioritat podria ser decisiva i fatal per a la catalanitat si, com es pot preveure, s’accentua la crisi econòmica i el procés de trencament dels equilibris que han sostingut Occident a les darreres dècades. Llavors estaríem a una situació propicia per la definició de bocs expiatoris i els catalans tindríem tots els números per què ens toqués aquesta rifa i en aquesta situació fins i tot la llunyania podria jugar en contra dels catalans. Forniria el punt d’ignorància, suficient i necessari, perquè el mecanisme persecutori funcioni.



D’altra banda el catalanisme virat ja de manera definitiva, per la manca de qualsevol alternativa versemblant a l’independentisme, tampoc acabaria de resultar del tot atractiu. La narració resulta poc convincent. La idea de Catalunya preconitzada és d’una abstracció molt elevada i es basa en uns arguments històrics i culturals poc connectats amb l’experiència vital del catalans. La víctima resulta massa propera i massa semblant per a poder ser estigmatitzada amb èxit. D’altra banda, fem o no fem cas dels raonaments de Girard i considerant únicament l’evolució política, allò cert és que les aspiracions catalanes tenen un cert caràcter anacrònic. Ho tindria l’aposta per l’estat-nació, una creació política discutible i que ha estat més font de problemes que no pas una altra cosa, i ho té l’aposta per una Europa progressivament més envellida i exhausta històricament. Un estat de coses que ens posa més prop als catalans de la primavera francesa del 1940 que no pas de la irlandesa del 1916, especialment si el camí futur ve determinat per una difícilment evitable pujada als extrems. El camí contrari passa per defugir la victimització dels altres i la recerca de bocs expiatoris i recuperar una certa capacitat d’avergonyir-se, per la qual cosa cal prescindir de qualsevol política que, ni remotament, pugui qualificar-se com política de la vergonya. Això passa necessàriament per acceptar com a possibilitats igualment legítimes, tant la possible independència del país, com la possible mort de la llengua i la cultura dels catalans, si és el cas que qualsevol de les dues coses fos allò veritablement volgut pels catalans.

dimecres, 31 de desembre de 2014

Catalunya, Espanya, Violència i Mimesi (V)



Hom conclouria potser que tots els canvis indicats més amunt han tret substància al conflicte sense fer-li fet perdre intensitat. No és un resultat gens estrany. Pel contrari, resulta molt característic dels processos mimètics, en els quals la reducció de les diferències entre els que rivalitzen sempre implica un augment de la tensió. La identitat del resultat final és al capdavall sempre la mateixa: l’únic objectiu possible acaba sent l’anihilació de l’altre. Per un espanyol mitjà, Espanya no fora concebible després de la Independència de Catalunya i allò que els espanyols contemplen com a estabilització final de l’estat, passa per la desaparició de Catalunya. En el fons, per a totes dues parts, es tractaria d’un acte de justícia i aquesta comuna concepció els fa compartir una sèrie d’actituds molt típiques dels rivals mimètics: en primer lloc la indulgència envers la pròpia activitat persecutòria. Mentre que allò fet pel rival és sempre una conseqüència del seu fanatisme, els possibles abusos fets per la part més propera, sempre són considerat com casos aïllats mancats de significats. Així, hom parlarà fins a l’avorriment de les dues dotzenes mal contades de nens catalans que refusen l’anomenada immersió, mentre que es guardarà un constant i persistent silenci sobre els milers de nens valencians als quals la planificació del seu govern els priva de fer classes en la seva llengua. O a la inversa, es definiren com fets aïllats, trencaments de la legalitat lingüística fets en plena consciència, com les instruccions per restringir l’ús dels exàmens en castellà a les proves de selectivitat. Ningú sembla disposat a fer cap pas per adonar-se’n que la distinció entre perseguits i perseguidors, presa en termes absoluts, quasi sempre és falsa i que a la major part de conflictes el paper es reparteix. Parlem, és clar, en termes teòrics i de desigs. A la realitat, els desigs dels homes són equiparables, però només els desigs. A la pràctica, la capacitat persecutòria va lligada a la possessió de poder i aquí és obvi que la limitació del poder català fa qualsevol reciprocitat il·lusòria.

La segona característica compartida és la tirada a la desmitologització. Una desmitologització selectiva inaplicable als mites propis. Hi ha un talant crític, i per tant sà, implacable envers els discursos de legitimització històrica de l’adversari acompanyat d’una mandra absoluta per tractar dels propis mites. Les lectures històriques són diferents però el mètode és sempre el mateix: la utilització constant de l’anacronisme sistemàtic quan es realitza l’operació de remuntar-se als orígens i una ceguesa selectiva envers qualsevol dada susceptible de problematitzar el propi punt de vista. En aquest sentit tots dos nacionalismes són una expressió perfecte de la crisis moderna d’eliminació de les diferències alimentada pel fet de la desmitificació com a exhibició de falsa consciència; una actitud que sota una mascara racional implica l’adhesió més radical a la mitologia des de la que s’afirma l’origen. Altra característica a compartir és l’exhibicionisme, cosa que també és captada de manera clara per qualsevol quan es tracta del cas contrari, però que mai es percebuda en el propi. L’exhibicionisme és una manera d’emmascarar una necessitat de l’admiració aliena, del reconeixement de l’altri, i així de fer ignorar els dubtes sobre la pròpia substància, sobre la pròpia realitat. De fet, tant l’espanyolitat com la catalanitat tenen molts problemes amb la noció de dubte. 

Tornant als plantejaments de Girard, i al caràcter privilegiat que aquest autor dóna a la religió com a forma cultural, és interessant constatar que de tots els conflictes nacionals i ètnics produïts a Europa a l’època contemporània el de Catalunya és potser l’únic mancat de transfons religiós. Catalans i castellans són ambdós inequívocament catòlics i, per tant, tenen problemes amb aquesta cosa, decididament nòrdica, de l’autoexamen. El resultat de l’absència d’aquest hàbit és evident: el Mal s’hi troba sempre a la naturalesa torçada dels altres que els fa acabar sent heretges, uns desviats de la creença ortodoxa. A hores d’ara ningú no en parla de cremar-los a la foguera (tot i que cal anar en compte perquè la conseqüència més greu del progressisme de curtes mires, al qual la major part de les nostres classes dirigents combrega, fa oblidar precisament que les coses per elles mateixes no necessàriament milloren, fins i tot de vegades empitjoren). Ara bé, si és exagerat parlar de fogueres, no sembla injust dir que la lògica del pensament nacionalista ens du a una definició estigmatizadora de la convivència social basada a la noció de vergonya. De fet a la meva condició de catalanoparlant aquest és un missatge que em ressona constantment. Me n’hauria d’avergonyir de manifestar la diferència, d’entestar-me a mantenir amb el meu ús una llengua que no serveix per a res. Des de les pàgines de El País aquestes acusacions són subtils i aparentment amables. Quan mon pare era bufetejat pels falangistes als tramvies de Barcelona per parlar català no hi ha havia subtilitat ni amabilitat, però la continuïtat i la identitat dels arguments de fons és prou clara. De la mateixa manera, però, la inversió d’aquesta actitud, la institucionalització de la figura del “xarnego”, és una temptació sempre present i mai del tot realitzada, en part per les resistències ètiques d’alguns dels que han ostentat el poder a Catalunya i en part també perquè, com tots sabem, aquest poder no acaba de ser real i finalment perquè les evidències plantejades per la demografia ens assenyalen que, essent realistes, Catalunya serà xarnega o no serà.

Les polítiques de la vergonya són una amenaça real que a alguns moments de la història europea han estat un malson. Deslliurar-se’n passa per intentar una altra consideració de la política que ens lliuri del pendent vers la sentimentalització. Totes les coses que hem estat exposant tenen molt més a veure amb l’àmbit dels sentiments que no pas amb el de la raó i el cert és que no és ben bé clar, o almenys tan clar com en el cas dels raonaments, que hi hagin sentiments millors que d’altres. Dir que la força de Catalunya és el sentiment dels catalans, no ens posa en cap situació d’avantatge moral envers els espanyols quan les materials ja les tenim totes en contra. El sentiment de patriotisme, per utilitzar el mot més favorable, és igual d’intens o de legítim en un cas com en l’altre. La manera en què es planteja el conflicte no dóna d’aquesta manera cap sortida bona. Si les possibilitats de realització col·lectiva passen per tenir un estat-nació, és absurd esperar que els espanyols es puguin quedar sense el seu i es quedin del tots tranquils, fent com que no passa res.

El reconeixement, més o menys conscient i confessat, del caràcter contradictori d’aquests plantejaments porta a intentar nous camins; a plantejar el conflicte des d’una òptica definible com a merament racional. Es tracta, així, de presentar el conflicte entre Catalunya i Espanya com un conflicte essencialment d’interessos; de posar com a allò substantiu qüestions com el dèficit fiscal o la manca d’inversió infraestructural a Catalunya. Aquí sembla que ens situem a un terreny on es troben fets i no pas interpretacions i on, per tant, sí que es podrien relligar les voluntats dels ciutadans catalans des d’un interès comú. Defugim així les consideracions sobre la justícia moral amb les que els fills de Hobbes mai acaben de sentir-se del tot bé , per situar-nos a un àmbit no sols racional, sinó en el de l’única raó fàcticament legitimada. L’anàlisi dels resultats electorals mostra però un quietisme i una continuïtat molt allunyada dels canvis radicals anhelats pels comentaristes polítics amb independència del seu signe. Posar el pacte fiscal o el finançament en un primer terme no sembla haver fet avançar significativament el nacionalisme. Això té una primera explicació banal que passa per denunciat el caràcter de babaus dels electors catalans. Fora, però, de les relliscades a l’autoritarisme, em sembla que hi poden haver altres raons que fan que la possible discriminació econòmica patida per Catalunya tingui dificultats per constituir-se com l’argument bàsic i indiscutible de les reivindicacions catalanes. Les dos primeres fan referència a l’estructura política del catalanisme i la primera, en concret, té a veure amb l’evolució demogràfica de Catalunya. L’argument presentat pel catalanisme defineix una unitat centrada entorn del territori històric de Catalunya, contraposat a la resta de l’estat que són els altres. És fàcil veure que aquesta lògica, que podíem dir-ne de la solidaritat forçada, es pot aplicar igualment dins d’una Catalunya molt clarament escindida entre l’àrea metropolitana de Barcelona i la resta del país. També des dins de la primera àrea, es pot veure els segons com individus aliens i cal recordar aquí que l’evolució demogràfica de Catalunya tendeix a afavorir més la primera línia de pensament esmentada que no pas la darrera. Són més recents i vius els lligams amb aquest altres espanyols que amb uns, més propers però només teòricament, habitants de les Garrigues o de la Conca del Barberà. La situació és llavors completament oposada a la que succeïa a la dècada dels trenta del segle passat quan possiblement l’afirmació inversa era certa. Certament hom pot objectar que el tracte avantatjós pels espanyols és un fet, mentre que l’alternativa és una hipòtesis, tot i que hi puguin haver elements que es podrien prendre com indicis de corroboració (entre els quals hi hauria d’haver certament la denúncia del centralisme barceloní). Admetre l’objecció, però, no serveix per a negar l’argument, doncs allò que nosaltres volem apuntar és que la seva força passa per una pressuposició sobre la realitat de Catalunya amb una correspondència problemàtica amb la realitat. El segon argument no està gaire lluny del primer i fa referència no a l’escissió territorial, sinó a l’escissió social a Catalunya; un país que no només acull gent d’orígens geogràfics molts diversos sinó que, com tots els països, en té diversos dins del seu interior i, com a mínim, dos: els dels rics i els dels pobres. La tendència de molts polítics a parlar de la transversalitat del catalanisme és una afirmació que un examen fred de la seva història no corrobora. Els partits majoritaris del catalanisme sempre han estat estretament vinculats a sectors socials ben definits i si han pogut, han exercit l’acció de govern en el seu favor. L’adhesió al catalanisme no pot ser doncs la mateixa a tots els estrats socials i aquell on té un predomini tendeix a ser el de gent que adopta amb la fiscalitat una relació merament funcional, la contribució per a fer carreteres, obviant l’altre suport teòric de l’exercici fiscal que és la definició redistributòria. Això fa el discurs fiscal del catalanisme sospitós per a una part de la població. Un fet no potser especialment important quan es tracta de guanyar unes eleccions, el joc polític sempre pressuposa posar els interessos d’uns grups davants d’uns altres, però certament un obstacle important quan plantegem l’escenari plausible d’un referèndum on la legitimitat només podria estar assegurada per uns percentatges molts superiors als que calen per guanyar unes eleccions. Són els aspectes ombrívols que va evidenciar Puigcercós quan després d’afirmar que a Andalusia no paga impostos ni Déu, considerà que els catalans tenim el problema de que l’estat ens vigila massa. Una afirmació del tot inquietant en un temps en el què les portades dels diaris anaven plenes amb un cas, tan compromès per les institucions públiques catalanes, com el cas Millet (enterrat, dit sigui de passada, de moment amb molt èxit).

Altres arguments són d’una naturalesa diferent i tenen relació amb un context més teòric i universal. Dut a l’extrem, i afegint les diferents concepcions estatals a les que abans fèiem referència, sembla que el resultat obvi és la impossibilitat de l’encaix de Catalunya i Espanya i per tant la necessitat d’una secessió. Tanmateix assolir aquesta fita obriria la qüestió de fins a quin punt resultaria congruent amb la direcció general de la resta d’Europa i el món, la qual presenta molt més clarament models integradors, dins d’unes economies de mercat cada cop més globalitzades, que no pas segregadors. Això hauria de posar en una especial tensió una part molt important del catalanisme, l’única que ha tingut un pes electoral i polític real, ja que la seva defensa de la modernitat acaba resultant en un cert sentit contradictòria. Pensar que pels governs europeus una segregació d’Espanya podria ser avaluable en un altre sentit que no fos negatiu expressa un voluntarisme molt allunyat de la realitat. No s’ha trobat mai l’argumentació capaç de convèncer-los de la justícia d’una revindicació a la qual, per llur naturalesa, han de ser hostils. Tampoc és fàcil enginyar-se un argument que mostri que la instauració d’una frontera al riu Ebre resultaria de cap manera convenient per a la construcció del gran espai econòmic europeu. Certament tampoc coneixen o, si ho fan no s’ho creuen pas, el mite de la europeïtat catalana derivada de la instauració de la marca hispànica. Des de Dortmund o Manchester, els de Girona i els de Burgos som difícils de distingir. 

D’altra banda, la identitat de classe de la que parlàvem abans ens assenyala un altre element contradictori perquè, més o menys ràpidament però inexorablement, el programa neoliberal passa per la liquidació de les obsoletes classes mitjanes, les quals constitueixen el viver fonamental del suport al nacionalisme català. La lògica d’evolució ens condueix a unes societats duals on la noció de patriotisme no té lloc. El sector dirigent serà necessàriament transnacional i cosmopolita, mentre que per a la resta, classe baixa, persuadida en la mesura del possible a considerar-se mitjana, formada pels mitjans de comunicació i l’escola divorciada dels ideals il·lustrats quedarà com a molt la possibilitat del patrioterisme vertebrat per la selecció nacional de Fútbol (cosa que pot explicar la insistència d’un cert sector a les seleccions catalanes. Una altra cosa és si val la pena apuntar-s’hi a aquest joc).

Els motius més importants, però, tenen a veure amb la naturalesa mateixa del discurs de la ciència econòmica. Fonamentar la discussió en els temes econòmics pot semblar aparentment racionalitzar-la i objectivitzar-la, però no és clar que aquest àmbit, en economies regides pels mercats, sigui un àmbit de racionalitat forta, fins i tot, que sigui un àmbit de racionalitat. En tot cas sovint aquesta racionalitat és exclusivament instrumental, poc connectada amb qualsevol idea de seny i ben allunyada de la noció de racionalitat vinculada al bé comú que defensà, per exemple, Aristòtil. Les decisions dels mercats, dels agents econòmics, a posteriori quasi mai poden explicar-se com exercicis de racionalitat abstracta i molt problemàticament es poden considerar com aportacions al bé comú. L’economia no té cap efecte purificador del possible pecat irracionalista del nacionalisme. Ni el seu objecte, dient-ho en termes platònics, sembla adient pel discurs científic, ni tampoc la seva pràctica ajuda gaire la seva credibilitat després de l’aportació de dècades i dècades d’enginyeria financera, fruit de les quals difícilment un balanç pot a hores d’ara ser presentat com a un prova concloent, sinó més aviat com un artifici retòric. De manera paradoxal, els mobilitzadors d’opinió nacionalistes, formats sovint des de posicions militantment adverses contra el marxisme, han acabat cometent el mateix error que definia la posició marxista: confondre la ciència amb la ideologia.

La dificultat de fer objectiu, de racionalitzar, no és pas cap cosa estranya. Pel contrari, és del tot coherent sí reprenem la nostra hipòtesi inicial del conflicte com a mimètic. Allò mimètic és sempre difícilment racionalitzable, ja sigui en el sentit feble del terme, equiparant racionalitat i seny, o en un sentit fort, perquè l’impuls mimètic té un caràcter fundador i per tant previ al llenguatge i a la raó mateixa. Els conflictes nacionals presenten amb més o menys intensitat vestigis de les crisis que volgueren solucionar les religions arcaiques amb els mecanismes sacrificials, l’eficàcia dels quals depèn sempre de l’elecció de la víctima que es sacrificada. El patriotisme és la unanimitat en l’elecció d’un bec expiatori. La diferència més bàsica entre catalans i espanyols no és la seva participació a aquest mecanisme, sinó el fet de que per dur a terme el sacrifici calen ganivets, destrals o qualsevol eina d’aquesta mena i fins ara tots les eines les ha tingut només una de les dues parts (i potser una manera de compensar aquesta manca és tenir un himne nacional que diu tot el contrari). Quan les circumstàncies li han donat a la part històricament més feble alguna petita arma, a la forma moderna i civilitzada de lleis, l’escàndol de l’altra part ha estat majúscul. Era de la mena expressada per la famosa portada d’ABC, Con Franco como al revés, la qual obviava els petits fets de les diferències reals entre polítiques i el punt, sempre oblidat pels espanyols, que, amb tots els seus defectes, Franco no fou l’inventor de les polítiques de repressió lingüístiques.

Presentar el conflicte d’aquesta manera té sentit des d’un punt de vista universal. Ben segur que resulta incòmode pel catalanisme. Un dels punts bàsics de la doctrina catalanista és el seu refús de la violència. Hom s’enorgulleix del fet que a Catalunya hi hagi hagut després de la transició molt poca violència política, tot i que no ha estat nul·la i que alguns puguin tenir la sensació de que ells llocs on l’han patida n’han tret més profit que el catalanisme (oblidant, això sí, els costos d’aquesta violència a la vida civil, els quals dubtosament valen cap avantatge institucional). De fet, qualsevol intent de imaginar que el conflicte amb Espanya pugui derivar, ni que sigui hipotèticament, en alguna mena de confrontació violenta és sistemàticament rebutjat vingui d’on vingui. La possibilitat d’un conflicte bèl·lic és sempre definida com impensable a la nostra situació, tot i que certament encara no fa vint anys de la guerra d’Iugoslàvia. Nosaltres, però, no som balcànics i qualsevol que gosi expressar aquesta possibilitat és vist com si fos ell mateix l’autor del problema. Per nosaltres, aquesta dèria és sospitosa i denota un intent de defugir quin és el fons real del problema. La mecànica existent ens sembla, com hem dit, una transposició dels mecanismes sacrificials de les religions (una associació que es podria estendre segurament no només als conflictes polítics basats a la noció de nació, sinó també als de classe i a qualsevol altre propici a la victimització.) Si això és així, la potencialitat del desplegament de la violència sempre està latent, suposa una possibilitat sempre oberta. Al capdavall, la formació d’un nou estat no pot deixar de ser vist com la instauració d’una nova legalitat, cosa que difícilment pot esdevenir-se sense un ús més o menys palès de la força. D’això en parlen com veurem els més lúcids dels westerns clàssics i, per tenir un recolzament més prestigiós, podem recordar també Benjamin, el qual mostrà als seus escrits la indissolubilitat del lligam entre violència i contracte; no hi ha fundació sense violència. Oblidar això ens porta a una situació anàloga a la definida per moltes lectures ingènues de Plató, quan s’enfronten a diàlegs com el Gorgies o la República, prescindint completament de l’explosió de soroll i violència que fou la guerra del peloponesi.

La línia de pensament seguida per Girard és una línia clarament oposada als aspectes més utòpics del projecte il·lustrat. A la seva concepció de la política és on es fa més palesa aquesta oposició. Possiblement l’expressió màxima d’aquesta ingenuïtat il·lustrada és la idea que la paraula constitueix en ella mateixa una eina amb la capacitat de superar la violència. La confluència entre la reflexió d’aquest assaig i els següents s’haurà de trobar precisament en aquest punt. La lucidesa de Sòcrates al Gòrgias passa per adonar-se del fet que el paradigma cultural definit per Gòrgias, allò que en una aproximació històrica gens inexacta ha estat definit com la primera il·lustració occidental, no consisteix a la superació de la violència ancestral, sinó en una transformació i en un refinament. El punt de confluència dels westerns que volem comentar a l’assaig següent es troba també al fet que la relació entre paraula i violència és ben problemàtica i que la primera no sols no substitueix la segona, sinó que n’és un incentiu. Com ens explica Zizek, seguint un camí que trobaria el seu origen a Hegel, la paraula, el llenguatge no sols és la negació de la violència, sinó la seva exacerbació. La creació del concepte mateix és un acte de violència i si projectem aquesta reflexió a l’origen podem conjecturar que l’aparició de la nova realitat, en el seu moment la paraula, no fou un instrument de reconciliació. Les limitades possibilitats de disputa oferides per la vida natural quedaven multiplicades per l’infinit. S’incrementava fins al paroxisme el número de situacions que es podien definir com intolerables. El tabú expressat, i sempre present a l’opinió publicada catalana, constitueix un acte d’amagament que per la seva radicalitat acaba esdevenint un principi de desvetllament. Un refús de l’escletxa de lucidesa oberta per Benjamin, quan ens ensenya que la cultura i la barbàrie normalment no són oposades sinó complementàries. Un desvetllament, però, del qual els immersos al conflicte no se’n volen adonar i refusen acceptar. Fins i tot els que es posen per sobre del conflicte, un sector ben concret de la intel·lectualitat barcelonina, el menystenen de manera curiosa reduint-lo a una qüestió de mots; una afirmació no del tot inexacte però parcial i perillosa; una reducció potser certa, però ignorant del fet que els homes acaben matant-se més per mots, que no pas per cap altra cosa.



Hom podria pensar que aquesta descripció té un punt d’exagerat. Al capdavall es prenen moltes decisions polítiques a molts llocs que són dirimides per referèndums en els quals una majoria, de vegades magra, és prou. Tanmateix, allò que no cal oblidar és que la qüestió de fons tractada al plet entre Catalunya i Espanya exigeix, i aquesta exigència és igualment vàlida en tots dos sentits, la unanimitat absoluta, el mateix requisit que fundà les religions efectives i feu efectius els rituals sacrificials. Una unanimitat, entorn de la vida o la mort de Catalunya, és ara per ara una utopia del tot inabastable i potser aquí hi ha la raó de fons d’una tendència compartida per tots dos contendents: el tarannà apocalíptic. Mirada de prop l’evolució del país és, com a molt, extremadament lenta i contrasta amb les preses per declarar que la independència ja està decidida o que el procés d’espanyolització ja és irreversible, dèria comuna a tots els aterrits per què qualsevol de les dues coses s’esdevingui.