VIctus

Per suggeriment del meu germà he estat llegint Victus la novel·lització del setge de Barcelona de fa gairebé tres-cents anys, com tots sabem i l’any vinent no tindrem cap possibilitat d’ignorar. Jo tenia els meus recels perquè la novel·la històrica no m’atreu gens, i tendeixo a no creure’m els seus personatges; faulknerià, com soc, penso que si ell no podia resoldre la qüestió de quin registre de llenguatge emprava un faraó egipci, menys ho sabran d’altres amb un talent més escàs (la solució triada fou fer-lo parlar com un coronel sudista retirat). D’altra banda, tot i viure a Valladolid, la meva capacitat d’absorbir propaganda ja ha arribat a un grau molt elevat de saturació i això tampoc m’animava. Tanmateix, com em passa sovint, la novel·la satisfà, a la meva experiència lectora, la condició mínima que segon Joan Sales, havia de tenir una peça del gènere: no caure de les mans. No parlaré, però, de la vàlua literària de l’obra, perquè quasi qualsevol tindrà una opinió més qualificada. Històricament algunes coses em trontollen, l’apel·lació a la riquesa dels catalans, per exemple, però en general em sembla que l’esforç de l’autor és important i els resultats a l’ordre militar són imponents. Llegint-la però no he pogut deixar de pensar en aquest conflicte que per a molts encara viu. Hi ha dues interpretacions bàsiques del conflicte, totes dues amb punts febles. La catalana és que fou una guerra d’afirmació nacional. Herder però encara no havia nascut i el concepte de nació no estava a l’abast dels defensors de les muralles barcelonines. El punt de vista espanyol és que tot el tema era simplement una qüestió dinàstica i successòria, cosa evident des d’un punt de vista, però que fa estrany llavors la resistència dels catalans i altres pobles per una qüestió que no havia d’afectar gaire les seves vides. Llegint el llibre, que intenta atenir-se a les dades i crec que no és incompatible amb cap de les dues interpretacions, allò que em venia el cap és que abans de la nació, hi ha la tribu i que possiblement les disputes entre els catalans i castellans del moment s’entenen millor com a lluita tribal, que com a conflicte nacional. Aquest és un judici que no només pot reflectir l’època. La reflexió més important que m’ha suscitat l’obra és que els temps canvien, en moltes coses, molt poc. L’estiu del 1714 hi havia en lluita dos bàndols: la coalició germànico -britànic- catalana i l’aliança de castellans i francesos. L’exèrcit dels primers estava manat per un castellà i els del segon per un anglès. Les elits estaven per sobre de les nacions i les tribus, coses amb les que disfruten més els pobres. Això era veritat abans i sembla que ho serà encara més en un futur on una elit, transnacional i europeista, remenaran les cireres mentre que els altres hauran d’entretenir-se amb querelles nacionalistes en forma de futbol o d’alguna cosa pitjor.