tot parlant d'ètica (debades)

Potser comencin a ser els anys però la meva dificultat per parlar amb els alumnes de quart cada cop és més evident. Ahir em tocava intentar introduir la noció de  valors morals. Surt la qüestió de quines qualitats defineixen una bona persona. Les qualitats esmentades són ser carinyós, simpàtic, alegre. Ni una sola persona esmenta qualitats com la honradesa, la sinceritat, l’honestedat. La majoria no semblen saber que signifiquen i per un moment tinc la sensació de que qualsevol discurs que intenti construir utilitzant aquests conceptes vells i arnats sonaria tan estrany com si els recités un tractat d’ontologia del segle XVII. No crec però que hagi res d’especialment equivocat en aquests alumnes. Dels seus pares, i si voleu dels professors que també poden ser pares, no crec que m’atrevís a dir el mateix.

Lewis Hine

Diumenge a Madrid visito la fundació Mapfre on tenen lloc ara mateix dues exposicions ben interessants. La primera de pintura està dedicada a Odile Redon, el pintor francès contemporani de l’explosió de d’impressionisme i sovint relegat a una posició secundària als manuals d’història de l’art. De fet, Otile tenia molt poc a veure amb els impressionistes i la seva obra anticipà molt clarament les trobades del surrealisme. Un bona part de fet fou pintada mentre Freud estava a Paris estudiant amb Charcot. El motiu però de la meva estada a la fundació era l’exposició del treball de Lewis Hine, un dels grans fotògrafs de l’Amèrica de començaments del segle passat. Sí alguna vegada heu estat al museu d’Ellis Island en podeu tenir una idea ben clara del seu treball, perquè una de les seves tasques fou documentar el pas dels milers d’immigrants que hagueren de fer el sojorn prescrit per entrar al país. Fou la primera sèrie de moltes dedicades a testimoniar les condicions de vida de la classe obrera i a fer un elogi gràfic de la nova civilització que la indústria estava creant. Un dels seus treballs fou documentar gràficament la construcció de l’Empire State Building l’any 1931. Paradoxalment, el triomf del New Deal coincidí amb una progressiva marginalització que el faria morir, arruïnat i gairebé oblidat. De formació sociològica, Hine concebí la fotografia com un instrument d’educació social però aquest propòsit mai no implica un menys teniment de les possibilitats formals del nou art. Les seves fotografies de grup mostren una facilitat per la composició excepcional

I tanmateix

Fins s’avindria a cavar, i a llaurar, com el pobre conreador d’un camp ben humil. Perquè aquesta vida nostra, sovint tan dura i amarga, és l’únic fràgil suport de la breu misèria de l’home, el prim envà alçat entre ell i l’enigma d’un basardós camí sense retorn.

                               Salvador Espriu, Les roques i el mar, el blau

Avis a navegants de Patty Berglund

Just because a  person isn’t making good use of her life, it doesn’t stop her life from passing. In fact, it makes her life pass all the quicker.

                               Jonathan Franzen, Freedom

Final de la primera guerra mundial

La Vanguardia avui porta la notícia de la mort de Florence Green a l’edat de 110 anys. Era l’ultima persona que havia estat enrolada a un exercit a la primera guerra mundial. La seva mort s’afegeix a la de David Souche el mes passat el darrer home del que es sap que va entrar en combat. Green pertanyé a una secció femenina de la força Aérea destinada a treballs auxiliars.  Quan vaig arribar el Regne Unit vaig coincidir amb programes on es feia el seguiment dels darrers supervivents de la guerra. Avui podem dir ja que el conflicte és del tot història. Tan inconcebiblement llunyà per nosaltres com les guerres púniques. De fet, més o menys allò que hom sap del conlicte és el que sap de les guerres púniques. I tanmateix recordo vivament el judici de Patocka quea  posava a la guerra del 14, com es deia sovint abans, l’expressió màxima del trencament de la cultura engendrada al segle XVIII, a la il·lustració i que feu seu el món durant el segle XIX. Vint i cinc anys després d’haver trobat Patocka, no veig gaire arguments per rebatre’l

Les altres diferències

Potser entre els canvis subjectius hi ha la diferència de funcionament del meu centre en relació amb el que havia vist a Catalunya i també a Londres. Un retret bàsic als professors de secundària és el seu individualisme i la manca de treball col·lectiu, però en comparació amb el que estic veient per aquí, tots els llocs on he estat destacarien pel seu treball en equip. Això té conseqüències immediates positives, reunions gairebé no en fem i quan en fem són molt ràpides, però al capdavall augmenta les dificultats a les que ens hem d’enfrontar. Més preocupant però és el problema de relació amb alguns alumnes. No és que hi hagin els problemes d’ordre públic d’alguns instituts de Catalunya. De fet, la major part són gent ben pacífica i respectuosa. El meu problema, però, és que jo no puc concebre una classe de filosofia on no hi hagi alguna mena de diàleg i aquí es on  sorgeixen els problemes, doncs, estic experimentant dificultats que per mi són del tot noves. La meva sensació permanent és que amb algunes excepcions allò que preocupa als meus alumnes no és tant dir la seva com dir allò que ells calculen que em plaurà, cosa ben difícil atès el meu extraviament habitual. Això és l’obstacle més important per ajudar a sentir-me bé. Possiblement és un factor que fora ingenu oblidar pensar que la meva edat ja comença a pesar molt, però em sembla que tenen el seu pes les diferències culturals inevitables entre el mitjà rural i l’urbà, que em penso, em posen en el paper d’un intrús amb el qual la sinceritat podria ser un risc massa alt.

canvi laboral

Elements objectius d’haver deixat de treballar a Catalunya per passar a la comunitat de Castellà i Lleó. En primer lloc, una pèrdua salarial de 90 euros bruts segons s’extreu de la comparació directa de les nomines (tot considerant que aquí soc cap de departament cosa que no podria ser a Catalunya). En segon lloc (a partir d’ara tots són favorables) tenir jornada contínua. En tercer lloc, posar milles de distància d’uns polítics capaços de vantar-se d’haver fet una llei d’educació contra el professorat ( i l’electorat que els manté). Els subjectius són d’una altra mena, molt més nombrosos i més difícils de ponderar

canvis en educació

El darrer mes de juny en un sopar conjunt amb alguns ex-companys de Bellvitge, en Carles Garcia, que espero segueixi llegint aquest bloc,manifestava el seu desig, preveient l’imminent canvi de govern, que els nous estiguessin una temporadeta rumiant-s’ho abans de prendre cap mesura i que deixessin les coses de l’educació tal i com estaven per un temps. Era un desig modest que no ha estat concedit i ahir el nou ministre Wert explicava el seu pla de reforma, el qual sembla revelar-ho com un hooligan ja no només del Reial Madrid sinó de la improvisació. Parlant només del punt que més m’interessa sembla que tots els efectes benèfics d’ampliar un any el batxillerat quedaran anul·lats per començar el cicle amb un fort contingent d’alumnes que s’apunten a veure que passa.